Barcelonejant
¿Qui va matar Vinçon?
El Museu del Disseny publica la biografia d’una botiga única de Barcelona, desapareguda fa set anys, i convida a analitzar què va precipitar una pèrdua tan irreparable
El títol, sisplau, que no us convidi a pensar que això és una crònica de successos de l’escola periodística d’‘El Caso’. Al contrari. El Museu del Disseny de Barcelona acaba de treure de la impremta, amb coberta, contraportada i llom de color vermell sang, això sí, una exhaustiva i minuciosa història de Vinçon, una tenda única que va desaparèixer el 2015 per causes encara insuficientment explicades, així que el títol és millor prendre-se’l com una aventura d’Agatha Christie a la recerca del culpable, que com sempre sol ser qui té la millor coartada. Podeu anar directament a l’últim paràgraf per conèixer la resolució del cas, però llavors us perdreu algunes ‘vinçonades’ delicioses. Vegem-les.
El llibre (el primer és el primer) és un herculi treball d’investigació i, amb més mèrit encara, d’immersió a pulmó en els fons documentals que Fernando Amat, l’últim ‘vinçonari’, va donar al Museu del Disseny perquè els conservés. El seu valor històric i artístic és inqüestionable, però el gest de donar els arxius de la botiga a un tercer és d’agrair, sobretot, perquè aquesta és una ciutat propensa a mudar de pell com les serps, és a dir, deixant enrere el vestit vell, arrossegant-se sense mirar enrere. ¿Quants comerços han desaparegut a Barcelona sense que els seus pròxims en poguessin glossar la figura? No serà aquest el cas de Vinçon, perquè la qüestió és que tan detallada ha sigut la recerca de dades i detalls portada a terme per construir aquesta biografia, que el mateix Amat confessa que s’ha emportat més d’una sorpresa al llegir el llibre. «Hi ha coses que ni tan sols jo sabia». Si això li passa a ell, ¿quines no poques sorpreses s’emportaran els altres?
La primera és a la coberta. L’editorial Tenov, mà a mà amb el departament editorial de l’Ajuntament de Barcelona, ha triat un títol molt curtet, però ja revelador d’entrada. ‘Vinçon 1929-2015’. Sembla la llegenda d’una làpida, sis lletres i dues dates, però repareu en el detall de l’edat amb què va morir la botiga, 83 anys, que no són pocs. A la majoria els sorprendrà que fos un comerç octogenari.
Vinçon era, a finals del segle XX i durant els primers 15 anys del XXI, un establiment d’una frescor envejable. Era, sigui això dit per als que la van conèixer i també per als que no van tenir la sort de creuar una de les seves quatre portes, un petit Eixample dins el gran Eixample, o sigui, un lloc on s’anava a passejar, perquè la seva distribució de prestatgeries i sales semblava obra d’un Cerdà del comerç. Hi havia carrers (els passadissos), lluminoses places (per exemple l’espai destinat als llums o el consagrat a es andròmines infantils) i per haver-hi, hi havia fins i tot un museu, la Sala Vinçon, a la primera planta, on es van organitzar més de 300 exposicions sense interès comercial, potser per retre homenatge al fantasma de Ramon Casas, perquè allà precisament havia tingut el seu estudi anys abans el meravellós pintor català.
El gran tresor que va ser per a la ciutat aquesta sala d’exposicions pot ser que no hagi sigut encara correctament dimensionat. Vinçon era, i aquesta era la seva fama, un rebost d’objectes, útils alguns i innecessaris altres (perquè voldrà algú un reclam d’ànecs, tot i que després us ho explico), però tots amb un mínim denominador comú: un disseny exquisit. Així, podria semblar que allò era un club comercial només per a una part de la societat barcelonina, a la que no va anar al seu dia al Bocaccio li hauria agradat, però una part dels artistes que van exposar la seva obra a la Sala Vinçon i que després van omplir les prestatgeries de la botiga amb creacions de la seva fèrtil imaginació procedien de l’altra punta de l’espectre sociològic, del variat ‘underground’ local, i és per això que, vist amb perspectiva es podria dir que aquest establiment era una mena de ‘checkpoint charlie’ on es trobaven, amigablement, dues de les ànimes d’aquesta ciutat, la canalla i la benestant.
El llibre, per cert, es presenta aquest dijous al Museu del Disseny a mans d’un quartet molt interessant, els autors dels textos, l’historiador i dissenyador Oriol Pibernat i la responsable dels fons documental del museu, María José Balcells, el mateix Fernando Amat i, en quart lloc, el condiment indispensable d’aquest tipus de xeflis cultural, Juli Capella.
Poden parlar de moltes coses. Dels celebradíssims aparadors del passeig de Gràcia, de com van convertir un objecte tan aparentment insubstancial com la bossa d’anar a comprar en un fetitxe de col·leccionista, de la seva tirada per la cultura oriental, de la seva sensibilitat amb la comunitat d’esquerrans de Barcelona, de la fallida experiència madrilenya... Ja ho veurem. El cas, recordeu, és que Vinçon va morir, malgrat els seus 83 anys, amb l’aspecte d’un James Dean, com si els Amat haguessin descobert la font de l’eterna joventut comercial, i això és molt estrany.
La longevitat de la botiga queda nítidament explicada al llibre, amb molta gràcia, per cert, gairebé amb la sintaxi d’un clàssic dels acudits, ja que la història de Vinçon comença amb allò que hi ha un jueu, un alemany i un català..., perquè així és com va passar. La botiga la va fundar el 1929 Enrique Levi. El 1930 se li va afegir com a soci l’alemany Hugo Vinçon. El 1934 entra a treballar a l’empresa Jacinto Amat. Durant la Guerra Civil, Levi plega veles i se’n va als Estats Units. El 1957, l’Hugo ven la seva part del negoci al Jacinto i aquest, amb gran encert, no renuncia a l’original cognom de l’alemany.
En aquests anys la botiga no era exactament el que va acabar sent, un lloc inconcebible sense allò que tan bé va fer Fernando Amat durant tants anys. «Un cop vaig llegir, i en dono fe, que el plaer més gran d’un mercader no és vendre la mercaderia, sinó descobrir-la i adquirir-la per tenir-la a la seva botiga». Quin treball el d’Amat. El miraven estranyats, per exemple, quan recorria els mercats de la Xina i feia una comanda de tricicles. També havien de dissimular la seva estupefacció les societats de caçadors de França quan arribava i els comprava les existències disponibles de reclams de mussol, gavina o, com dèiem, d’ànec.
Notícies relacionadesAquesta era la qüestió. Objectes normals en un altre context adquirien la condició de fetitxe del disseny si s’oferien a Vinçon i, arribats a aquest punt, per què no respondre a la pregunta formulada abans entre línies. ¿Per què ha de voler algú un reclam d’ànecs en un entorn tan asfaltat com Barcelona? Doncs (i això és una confessió dedicada als veïns d’una part del Baix Guinardó, hola a tothom) per sortir amb les nenes al balcó, grallar tres perfectes cuac, cuac, cuac i, a continuació, comptar quants caps surten i miren al cel mirant de trobar un au tan inusual en aquest barri. Plaers gamberros com aquest serien impossibles sense Vinçon.
¿Qui va matar, doncs, Vinçon, si tan formidable era? La mà assassina, per descartar culpables, no va ser la que va empunyar el punyal en altres comercicidis comesos en aquella època, és a dir, un augment del lloguer. Els Amat eren els amos de l’establiment. La crisi del 2008 podria semblar sospitosa. Va empobrir no pocs ‘vinçoniòfils’ i, amb això, el compte de resultats de la botiga es va tenyir de vermell. L’establiment, tanmateix, semblava vigorosament viu, sempre amb gent amunt i avall, però, ¡ai!, eren turistes, que entraven perquè ho aconsellava la ‘Lonely Planet’ o qui fos, com una forma més de barcelonejar, però que amb prou feines compraven. Pel cap d’Amat ni va passar la indignitat de vendre l’ànima de Vinçon a creueristes i altres espècies turístiques. Va preferir que Vinçon se suïcidés com un Stefan Zweig («crec que és millor finalitzar en un bon moment i dret una vida en què la tasca intel·lectual va significar el goig més pur...», va deixar escrit en la seva nota d’adeu l’escriptor austríac, després d’ingerir verí al costat de la seva dona, Charlotte Elisabeth Altmann) i, amb això va escenificar, més que la seva pròpia mort, el camí del cadafal que havia emprès tota la ciutat.
