Wabol: el futbol de Barcelona en què està prohibit córrer

Nom oficial: wabol. Futbol caminant. Se l’han inventat dos veterans del Barça, Archibald i Silvio. «Podíem fer futbol per vells», van dir de broma durant un dels partits setmanals dels veterans. «Vam mirar a internet –recorden– i vam veure que a Anglaterra hi havia uns que jugaven a una cosa similar». Ja fa una dècada que els anglesos juguen al walking football. El 2017 van obrir un club a la Costa del Sol. Ja tenen fins i tot federació internacional. Però ells van decidir crear les seves pròpies regles. Adaptades a Catalunya, al jugador d’aquí –apunten–. Com juga el Barça: tiqui-taca». 

El del xiulet és Steve Archibald. «Un dels millors jugadors escocesos de tota la història», resumeix la Viquipèdia. Si li preguntes l’edat, et dirà que ha mentit tantes vegades que ja ni se’n recorda. La primera pregunta al camp és inevitable: ¿caminant també es pot marcar amb l’orella? A l’exdavanter del Barça encara li pregunten pel seu cèlebre gol amb l’orella a Torí contra la Juventus. Han passat 36 anys. Ell s’encongeix d’espatlles amb resignació. «M’ho va dir algú abans d’ahir i li vaig contestar: ‘Sí, era aquesta orella’ [s’assenyala l’esquerra]. ¿Qui soc jo per trencar la seva il·lusió?», riu.   

Es veu molta samarreta del Barça, copets a l’esquena, ulls vidriosos d’emoció, algun cognom amb pedigrí. Avui juga un Guardiola i un Kubala. És «el Kubala petit», i t’assenyalen un futbolista de cabell blanc. Entre tots els jugadors sumaran l’edat de Jordi Hurtado. Solen venir uns 60. Es juguen tres partits simultanis. La petanca, diuen, no els convenç. 

Aquests són els camps de la Teixonera, a la Vall d’Hebron. Aquí es juga a wabol dilluns i dijous. «Aviat també diumenge», avança Silvio. «Ara s’estan incorporant equips femenins de dones de més de 30 anys», explica. Tenen registrats més de 90 futbolistes que caminen. Fa un parell de setmanes van ser a França en un partit d’exhibició. Ja han jugat dues lligues.

«Silvio», es presenta a peu de camp. És l’altre ideòleg del wabol. «El meu nom –esbufega– és moltíssim més llarg». Això és quedar-se curt: es diu Andrew Silvio Sims Simatoc Szegedi Stólarcsic. El seu pare era Nicolae Szegedi, que va jugar amb el Barça de les 5 copes. Ell també va anar de blaugrana de nen, tot i que ara –«50+22 anys», que diu ell– ja ha passat per 60 països. La seva història familiar donaria per a una sèrie de Netflix.

Hi ha quatre normes bàsiques, et resumeix Silvio abans d’entrar al camp. 1. «Córrer està prohibit». 2. «Només pots tocar la pilota tres vegades». 3. «La pilota no es pot aixecar més de 2 metres». I la més important: «Aquí està prohibit enfadar-se». 

«Se sua, se sua», t’adverteixen des del primer xut. No t’enganyen: a la mitja hora vas amb la llengua fora. No, no corres, però camines, camines molt. «5 quilòmetres i 342 metres», marca el rellotge de Kubala després del partit.

 ¿Què li dirien a la gent que pensa que això no és futbol? «És futbol caminant –s’encongeix d’espatlles Archibald–. Vine a provar-ho si creus que és tan fàcil». No ho és, no. «És concentració. És futbol més lent. És diferent: no hi ha entrades, no hi ha topades, no hi ha pressió». Com que no pots córrer, diuen, has de pensar ràpid.

Avui en una de les porteries hi ha Albert Maiquez Martí. De 81 anys. «I uns mesos», puntualitza. En la seva època jugava al Comtal. «És bo», dones per fet. «De caràcter», somriu ell. «De vegades fallo una mica –s’excusa xocant els guants–, però serà pels anys». 

La setmana passada, et confessarà mentre et marca Ángel Pardo (73 anys), ell va perdre la panxa d’una pilotada. «Et surt el gep», riuen l’acudit els futbolistes del voltant. Aprofites per desmarcar-te com si fossis el Chiquito i fas un gol. Tots t’animen amb insistència familiar. «La companyonia és bestial», diu Manel Martí (75 anys), que va ser semiprofessional. «Arribes aquí el primer dia i és com si ja et coneguessin de tota la vida». És veritat, aquí tothom et somriu com si fossis el protagonista d’‘El show de Truman’. A la mitja hora, ja xoques la mà com si fossin els teus millors amics. Acabaràs fent tres gols. 

«L’esport més democràtic»

«L’esport d’equip més democràtic del món», promet Archibald. «Pots jugar amb la teva mare, el teu fill i el teu marit». És una lliçó important per als nens també, assegura l’escocès. «Tu saps com és a l’escola: n’hi ha un que és el bo, un altre de no tan bo i un altre el dolent. Però amb tres tocs és una altra cosa. Estàs al mateix nivell. És un joc d’equip. I els que no són tan bons poden jugar amb els bons». 

¿El que més agrada? «L’emoció de posar-te les botes als 71 anys», diu el Guardiola del wabol. Res a veure amb l’entrenador del Manchester City. És Pere Guardiola, el president de la Fundació de la Federació Catalana de Futbol. «És la segona joventut –riu–, o la tercera o la quarta o la cinquena, ja no ho sé».  

«Jo havia jugat tota la vida d’‘amateur’, però per mi això és mitja vida», diu Clemente Moreno, de 66 anys. «A mi m’ha generat una nova il·lusió», afegeix Enrique Llorenç, de 68 i exfutbolista no professional. «Jo soc molt feliç», assegura Pepe García, de 67,que va jugar molts anys a Regional. «Això no es pot explicar –s’encongeix d’espatlles Genís Bassas, veterà del Barça, de 72 anys–. De jove et feia molta cosa poder portar la samarreta del Barça, però, és clar, ja de gran...».

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

«És 49% exercici físic i 51% component social», assegura Silvio. «Tenim els cardiòlegs, que el volen receptar com a part de la recuperació de gent que té problemes depressius».

I tornen al vestidor amb la samarreta del Barça suada, fent-se copets a l’esquena i amb els ulls plorosos d’emoció. «Jo vaig venir aquí tenint un amic –diu Antonio Ortiz (74 años)– i ara en tinc 60».