Les gavines nien al fantasmal delfinari de Barcelona

La culpa de tot va ser de Flipper. Tal qual. Va ser l’èxit d’aquella sèrie televisiva el que als anys 60 va despertar en mig món un inesperat apetit del públic per tocar o, com a mínim, veure dofins de prop. Flipper era el protagonista d’una sèrie amb el mateix nom que capítol rere capítol corria aventures amb la família Ricks. En realitat, el paper d’aquell dofí que en la ficció era un mascle l’interpretaven cinc femelles diferents que, en un repte majúscul, eren capaces d’aprendre noves rutines cada setmana per satisfer amb escreix les idees dels guionistes. D’una d’elles, la Kathy, s’explica que després d’acabar la sèrie es va suïcidar. Sembla una llegenda urbana, però així ho va explicar qui va ser-ne l’entrenador, Rick O’Barry, que assegura que va deixar de respirar voluntàriament i que se’n va anar al fons de la piscina com un pes mort, farta de la vida. O’Barry es va convertir aquell dia en un actiu defensor dels drets dels animals, però la llavor de Flipper ja estava plantada.

No hi havia fins aleshores gairebé espectacles de dofins al món. Els zoos són mil·lenaris, però els delfinaris són en realitat molt recents. La direcció del Zoo de Barcelona, decidit a tenir el seu, en va trobar un d’oportú per explorar, el Seaquarium de Miami, un recinte, per cert, encara avui en actiu. No només això. Barcelona és, des de fa dos anys, una capital de referència de l’abolicionisme dels delfinaris però el Seaquarium, tot al contrari, ofereix als visitants no només veure les acrobàcies dels dofins, sinó també banyar-se amb ells. El ‘zeitgeist’ no avança al mateix pas en tot el món.

La inauguració formal de l’Aquarama (així es va batejar la instal·lació) no va tenir lloc fins a la Mercè de 1968. Les obres, una construcció per a la qual les empreses locals tenien nul·la experiència, es van allargar més del previst. Però la fascinació que generava el projecte devia de ser molta, tanta que Franco no va voler esperar que finalitzessin els treballs i, en una visita a Barcelona feta el 1965, va buidar l’agenda per anar al parc zoològic. Allà va conèixer el primer dofí de la ciutat, llavors instal·lat en una piscina provisional, a l’espera encara que s’omplissin d’aigua de mar els dos grans tancs que han perdurat fins avui, un de cobert i un altre a l’aire lliure amb un amfiteatre per al públic. Com si fos un embassament, el va inaugurar.

No s’ha de veure en aquesta trobada entre Franco i el primer dofí cap mena de sensibilitat animalista per part del dictador. Era, com se sap, aficionat a la navegació, així que es pot suposar que els va conèixer en llibertat, però a bord de l’‘Azor’ no era més misericordiós que a terra. L’agost de 1959, per exemple, la premsa va donar compte d’una gesta marinera del cap de l’Estat. Va salpar de caça en aigües del Cantàbric a la recerca d’un catxalot. El va trobar. Pobre. Aquesta no és una espècie de balena qualsevol. Els catxalots són, segons l’opinió d’aquells que els han conegut cara a cara, els tiranosaures del mar. Fins a 18 arpons van clavar Franco i els seus assistents a aquell exemplar i, com que ni tan sols així es rendia, va demanar l’escopeta i li va disparar (segons va dir la premsa) 120 bales.

Disculpin l’incís balener, però no era només per retratar el dictador com a un carnisser, sinó per contextualitzar l’època, perquè, en el fons, d’això va aquesta visita a les restes de l’Aquarama, un recinte que, s’ha de recordar, no només ha sigut la llar de 31 dofins, 18 nascuts a Barcelona, sinó també d’una orca cèlebre, de diverses ventrades de lleons marins i, en una primera etapa, d’una àmplia varietat de peixos, perquè al voltant de la piscina coberta hi havia una bateria d’aquaris. Tot aquesta arquitectura ha sigut víctima del pas del temps des de fa dos anys. A partir del pròxim Sant Joan, festivitat que marca el final del curs escolar, començarà la demolició del que encara queda dempeus. Es busca així no pertorbar la pau d’una escola pròxima. El destí d’aquell espai es donarà a conèixer en les pròximes setmanes, però en essència s’aprofitarà una superfície tan enorme per donar empara a altres espècies durant aquelles etapes en què les seves llars són objecte d’obres de millora.

El 1983 va néixer al Zoo de Barcelona el primer dofí. S’ha de considerar com a una fita. La cria en captivitat és un repte sovint dificultós, fins i tot impossible en algunes espècies. La marsopa de Califòrnia, per exemple, un cetaci molt llunyanament emparentat amb els dofins, va camí de l’extinció d'aquí a molt poc temps perquè pateix l’anomenada cardiopatia de captura, és a dir, que mantenir-la en un recinte tancat és biològicament impossible. Se’ls atura el cor. No és aquest el cas dels dofins, però va haver de superar gairebé mitja dotzena d’avortaments perquè els cuidadors de l’Aquarama coneguessin els secrets de la cria en captivitat.

Només així va ser possible que naixessin a Barcelona, al llarg dels anys, 18 dofins, 17 dins del marc dels programes de cria europeus, i l’últim de manera indesitjada. Això va passar el 2012. Ja bategava un sentiment de canvi d’època. Els exemplars de la col·lecció ja no eren protagonistes d’espectacles circenses que consistien a tocar una pilota amb els lòbuls caudals (la cua, vaja) ni tampoc saltar a través de cèrcols. El públic només hi assistia en sessions educatives. L’únic propòsit de demanar-li als dofins que fessin una cosa o una altra era per mostrar-ne l’anatomia i explicar-ne les particularitats. Va ser en aquest clima de canvi en què l’Anak, una femella capturada a principis dels anys 80 en aigües de Cuba, va seduir o es va deixar seduir per un joveníssim exemplar, el Blau, de qui ningú a la instal·lació sabia que era ja sexualment actiu. D’aquell aparellament va néixer el Nuik.

El 19 de juliol del 2020, Barcelona va posar fi a 55 anys de la seva particular història de dofins. Aquell dia, tan bon punt va despuntar el sol, el Blau, el Nuik i la Tumay, els tres últims exemplars, van ser enviats amb avió al zoo d’Attica, a Atenes, a una vida monacal, per cert, perquè, com si fos un dels monestirs de Meteora, només hi ha mascles, una mesura per la qual les autoritats de la ciutat gairebé es van penjar una medalla. ¿Merescuda?

Notícies relacionades

Sandra Durany, de Natura: "Som els reis del regal"

Agre ple veïnal pel solar del parc de bombers

Arriba aquí el moment ‘Mystic River’ suggerit al principi del text, dolorosa pel·lícula de Clint Eastwood de la qual sovint se cita com una línia de diàleg pronunciada per l’actor Sean Penn. «Enterrem els nostres pecats, netegem les nostres consciències». Exacte. Els dofins que van sortir de Barcelona ho van fer amb destí a llocs idèntics en filosofia a aquells que van deixar enrere. Van seguir els passos, per dir-ho d’alguna manera, de l’orca Ulisses, que tot i que van deixar Barcelona el 1994 i van continuar fent cabrioles de cara al públic al Sea World de San Diego fins a l’any 2015, on encara resideix.

Els dofins van emigrar. Queden a la ciutat, i això sembla que importa menys, els taurons o, posats a ser perepunyetes, també aquestes desenes de sípies que cada any són capturades davant de les costes de Barcelona perquè ofereixin de cara al públic a l’Aquàrium de la Barceloneta l’espectacle de sexe, canibalisme i mort amb què cada any s’acomiaden de la vida per donar pas a una nova generació d’aquesta espècie. Empatitzem amb els dofins. Tenim por dels taurons. Ens sorprenem amb les sípies. «Enterrem els nostres pecats, netegem les nostres consciències».