Una expo imprescindible
‘Naufragis’, l’arqueologia més novel·lesca, emergeix a Montjuïc
El Museu d’Arqueologia de Catalunya enlluerna amb un emocionant viatge a les restes que ha engolit el Mediterrani al llarg dels segles
El Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) toca fons i dir això, tot i que només sigui aquesta vegada, és el més gran dels elogis. El MAC ha decidit dedicar als naufragis la seva nova exposició monogràfica, una estratègia que la direcció d’aquest centre cultural va posar en marxa fa tres anys: la primera vegada amb una immersió en les inquietuds dels artistes de la prehistòria; la segona, amb un viatge en el temps a trenc d’alba i l’ocàs dels ibers i, aquesta tercera vegada, és a dir, des d’ara fins al juliol de 2023, amb una col·lecció dels més emocionants tresors rescatats de les aigües del Mediterrani més pròxim, objectes gairebé de novel·la, en alguns casos mai exhibits, com monedes d’or de Caterina II de Rússia amb les quals l’Armada anglesa pagava els seus mercenaris russos en les guerres peninsulars contra el francès; una ampolla intacta de fondellol del segle XVIII, el vi dolç amb el qual Shakespeare (això diuen) trobava la inspiració; ceràmiques de Narbona de l’època de l’emperador Vespasià; per descomptat, les àmfores de la cala Cativa, on va néixer l’arqueologia submarina a Catalunya, i, en un clímax fantàstic, una sabatilla de plom que és tan rara que és mereix tres punts i a part...
Exacte. El 1813, la wellingtoniana Armada anglesa va patir una catastròfica jornada de navegació en aigües del delta de l’Ebre. Un total de 18 barcos van quedar encallats a la sorra, dels quals cinc no van poder ser rescatats. Anaven rumb a Tarragona per tallar les cadenes de subministrament de l’Exèrcit francès, però la missió va ser un fracàs monumental. Una d’aquelles embarcacions, el Magnum Bonum, va ser casualment trobada per un pescador el 2008 i llavors va entrar en acció el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (al qual el MAC rendeix homenatge en l’exposició, ara que compleix 30 anys) per a, com si fossin Howard Carter quan fica el bigoti a la tomba de Tutankamon, veure «coses meravelloses a través del vidre de la màscara de submarinisme.
Allà hi havia les 62 monedes russes, el vi dolç –que tant servia per inspirar Shakespeare com perquè Lluís XIV hi mullés les seves galetes preferides–, munició variada, vaixella dels oficials i, el que dèiem, una sabatilla amb taló de plom de la qual s’ha deduït que era de l’encarregat de la santabàrbara del barco. La làmina de plom cobria els claus de ferro del taló per evitar que amb un mal pas saltés una espurna a l’estança on s’emmagatzemava la pólvora i, per tant, que no saltés pels aires l’embarcació.
El que el MAC ha fet una vegada més és una meravella. En cada exposició monogràfica, el museu pràcticament refunda la seva planta noble, uns 1.000 metres quadrats, una fórmula sens dubte esgotadora, però també molt gratificant. ‘Art primer, artistes de la prehistòria’, la primera ocasió en què el MAC es va ficar en un xafarranxo colossal, va guanyar un primer premi dels Global Fine Art Awards (els Oscars de les exposicions), llavors en una competició en la qual s’enfrontava ni més ni menys que al British Museum i el MET de Nova York, entre altres fars culturals. ‘Naufragi, història submergida’ està a l’altura del que llavors es va consumar. Potser fins i tot més a dalt.
L’arqueologia submarina es pot afirmar que és mil·lenària, però això seria sentir-se enganyat. És cert que els romans tenien, entre les seves unitats militars, els ‘urinatores’, especialistes en immersions, sapadors de les profunditats que utilitzaven una tècnica tan simple com bruta per arribar al seu objectiu (s’abraçaven a una pedra). Mereix també una menció, per proximitat, la campana de Cadaqués, enginyosa solució creada el 1654 per rescatar un tresor, literalment una campana gegant que s’enfonsava amb pesos perquè puguessin descendir a les profunditats els protobussejadors de l’època dins de la bossa d’aire que s’hi formava. El més curiós era com cobraven per aquella arriscada ocupació. Era la comissió, és a dir, la quantitat de monedes de plata que els cabia a la boca abans de sortir a la superfície.
Però l’exploració del fons dels mars no va ser realment eficaç fins que al segle XIX es van superar tots els problemes tècnics d’un antic desig, caminar pel fons del mar. L’escafandre va ser l’Apollo 11 del segle XIX i, en el cas del Mediterrani, va ser tota una fita la immersió que el 1894 va organitzar amb un grup de caçadors de coral Romuald Alfaras a la cala Cativa, paratge idíl·lic molt a prop del Port de la Selva.
Va rescatar un conjunt d’àmfores de vi que al segle I aC transportava una embarcació de disseny iber, vaja, el més desaconsellable per completar la ruta del sovint ferotge Cap de Creus. Errn caldos «amforats» a Baetulo i amb destí a Narbona. Durant dos mil·lennis van dormir a la fresca a cala Cativa i la seva troballa va ser una notícia bomba que no tenia precedents en el Mediterrani.
És en honor a Alfaras que un tintinesc bussejador d’escafandre saluda els visitants, com si anés a la recerca del tresor de Red Rackham, però en honor a la veritat, l’arqueologia submarina només va fer un veritable salt el 1943, quan l’enginyer Émile Gagnan i l’irrepetible explorador Jacques-Yves Cousteau van concebre el regulador de pressió variable i van concedir així a la nostra espècie un domini del fons marí inimaginable abans. Així va començar la veritable exploració submarina i, en contrapartida, el gran espoli. Es calcula que un 95% dels jaciments submarins de la costa catalana han sigut parcial o totalment saquejats. Els anys 60 i 70 van significar una brutal «desamforització» del fons marí. Les àmfores romanes es van convertir en un objecte comú de decoració, en ocasions amb còpies, però sovint amb peces originals.
L’exposició, doncs, repassa molt encertadament aquesta evolució i convida a la fascinació per l’arqueologia submarina, que en el cas de les restes (perquè també hi ha jaciments prehistòrics i fins i tot ciutats sota el mar) crida especialment l’atenció perquè la datació de la troballa és gairebé sempre un joc de pistes. El disseny del barco, la forma del velam i la disposició dels rems assenyalen una època i procedència, però també la manera com la vida del mar s’ha adherit a la fusta del casc. Els instruments de navegació, si n’hi ha, són una altra mena de carboni 14 i, per descomptat, el material trobat a bord, tot i que en aquest cas queden sempre incògnites per resoldre. L’episodi més cèlebre d’aquesta última categoria va succeir al Baix Llobregat el 1969. Durant unes operacions de moviment de sorres entre les platges de Gavà i Viladecans van aparèixer unes restes romanes i, en el que un dia va ser el seu interior, dos cascos etruscos. A part que el més valuós va ser subhastat il·legalment a Christie’s el 1990 i va acabar als Estats Units, el que més crida l’atenció del cas era l’anacronia del descobriment: un casc etrusc en un vaixell romà. ¿Era una antiguitat ja llavors, quan aquella nau es va enfonsar? ¿Era una rèplica d’aquelles que es feien servir als espectacles de gladiadors per representar batalles de l’antiguitat?
La qüestió és, en definitiva, que el MAC ho ha tornat a fer: ha tornat a renéixer per tercera vegada en tres anys i és de desitjar que el públic respongui com en les ocasions anteriors i que vagi al número 39 del passeig de la Santa Madrona com si fos ‘Posada Jamaica’, una formidable pel·lícula d’Alfred Hitchcock sobre naufragis provocats, tot i que, per al cas, tindríem Jusèp Boya, director del museu, en el paper de Charles Laughton. ‘Posada Jamaica’ és una història de macarres i, com són les coses, a l’exposició també hi ha una mica d’això. Val la pena fixar-se per exemple, en aquesta nova aventura del MAC, en el petit sac de monedes que va ser rescatat en una immersió a la cala d’Aiguablava (Girona) i que, per a gran emoció dels arqueòlegs, eren de plata, però que una vegada iniciades les tasques de neteja i restauració es va descobrir que eren falsificacions, simplement coure recobert d’una capa argentada. Tot això i molt més, fins al juliol del 2023, al Museu d’Arqueologia de Catalunya.
