¿El dit de Colom ja apunta al magatzem municipal?

El de Colom és, com se sap, un guadianesc debat, molt més del que se sol suposar a peu de carrer. El monument a l’almirall va ser inaugurat el 1888 i el 1889 ja hi va haver peticions que, un cop acabada l’Exposició Universal, aquell atípic monument fos retirat. Allò d’atípic no és un dir per enredar. El comú és que figures esculpides com aquesta s’exhibeixin sobre un pedestal de talla estàndard, no sobre una columna de més de 50 metres, una circumstància que condiciona sobre manera aquells moments d’iconoclàsia als quals tan aficionada –tot i que de manera una mica erràtica– ha sigut sempre Barcelona. Exemples, després.

El que deia. El Guadiana. El 1898, amb la pèrdua de les últimes colònies, es va reprendre el debat. ¿Per què rendir homenatge al que s’ha perdut? ¿Assenyalava el dit llavors en direcció a una vergonya col·lectiva? Colom va sobreviure a aquella controvèrsia. Aparcat aquest dilema, no obstant, el cert és que el monument, a poc a poc, va passar a ser una de les postals de la ciutat, gairebé un símbol, i només en èpoques més recents, en el marc d’aquesta sèpsia ideològica que ha comportat el segle XXI, la seva presència ha tornat a ser qüestionada, però aquesta vegada perquè se suposa que és una pica que l’espanyolitat més rància va clavar al centre de la capital de Catalunya. Rotundament fals. Sobre aquesta qüestió va obrir un poderós focus de llum el debat de ‘La Barcelona incòmoda’.

Per a l’ocasió, el ponent convidat va ser dimecres Juan José Lahuerta, arquitecte, historiador de l’art i, com a conferenciant, un eficaç despertador capaç de treure del son de la desmemòria la persona més profundament adormida. Va recordar amb gran profusió de detalls el que es tendeix a oblidar, que és més que discutible que Colom fos català, però que és inqüestionable que el seu monument de Barcelona és d’una catalanitat fora de tot dubte, gairebé verdaguiana.

Aquesta història, Lahuerta la va telegrafiar més o menys així. La burgesia catalana del segle XIX, això no és cap secret, va maleir l’Eixample de Cerdà, però només fins que va descobrir que era un extraordinari jaciment de guanys immobiliaris (que, en certa manera, fins avui perdura), però per als seus representants més destacats, Joan Güell i Antonio López, per exemple, l’ànima de Barcelona continuava sent la de sempre, la d’intramurs. Tots dos eren indians de fortuna gegant i amb una imatge pública per blanquejar. El monument a Colom es va erigir amb l’excusa de l’exposició de 1888, però sobretot en un context en què Barcelona s’havia convertit en el principal bastió dels qui s’oposaven a l’abolició de l’esclavitud a les colònies. El 1872, més de 3.000 digníssims representants de la burgesia catalana van assistir a la Llotja a la fundació de la Lliga Nacional, gairebé un partit polític negrer.

Tot allò passava al mateix temps que la ciutat es refundava urbanísticament. Calia decidir com enrajolar les voreres, com havien de ser els nous fanals, el disseny dels quioscos i, per descomptat, amb quina monumentalitat es presentava Barcelona al món. Per Lahuerta, el més crucial d’aquell moment va ser com es va decidir iconitzar el perímetre exterior de la ciutat antiga.

A la cantonada de la Rambla amb Gran Via es va erigir el 1888 un monument a Joan Güell, patriarca de la saga d’aquest cognom. La seva estàtua va ser enderrocada el 1936 i reposada (una mica més menuda i recol·locada uns metres més enllà, on continua dempeus) el 1941.

A la cantonada d’accés al parc de la Ciutadella es va erigir el 1887 un homenatge eqüestre al general Prim, controvertida figura, bombardejador de la ciutat, tot i que no l’únic. També es va tirar a terra aquella estàtua el 1936 i es va restituir després, durant la dictadura.

Després hi ha, per descomptat, l’homenatge a Antonio López. El seu monument es va erigir el 1884 en el que més endavant seria el punt de partida de la Via Laietana. El 1936 va córrer idèntica sort que Güell i Prim. També es va restituir la seva figura després de la Guerra Civil, però avui dia és l’única que no té monument, en aquest cas per decisió municipal, no com a conseqüència d’un rampell, sinó de manera planificada, una decisió que en la mateixa jornada de ‘La Barcelona incòmoda’ va repassar amb interessantíssims detalls el responsable d’aquella operació d’iconoclàsia institucional, Ricard Vinyes. Abans de tornar a Colom, val la pena deixar constància de dues sucoses qüestions que va posar sobre la taula.

Primera. Va explicar que, quan va rebre l’encàrrec de revisar la monumentalitat de Barcelona i, en conseqüència, proposar altes i baixes, Antonio López no era el primer de la llista. La presència del marquès de Comillas dalt d’un pedestal no era un problema d’apressant resolució, però sí un dilema ètic que calia resoldre, va dir Vinyes, però va remarcar que, segons la seva opinió, més greu encara és que Manuel de Amat i Junyent, virrei del Perú, tingui plaça i parada de metro, Virrei Amat, com si el fet que al seu temps acabés convertit en un personatge de l’‘Hola!’ ‘avant la lettre’ pel seu embolics edulcorés la seva figura.

Segona i molt més sucosa. Vinyes va posar èmfasi que la retirada de l’estàtua d’Antonio López no va ser una acció punitiva, sinó escrupolosa amb el respecte al patrimoni històric. Exacte. La figura d’aquell negrer reposa intacta en un el dipòsit de la Zona Franca. La qüestió és que Vinyes va contraposar aquesta manera d’actuar amb el que va succeir a Barcelona quan va ser retirat de l’avinguda de Josep Tarradellas el monument a José Antonio Primo de Rivera. Es va fer tard, ¡el 2009!, i es va executar sense intenció de guardar-lo, com correspondria. L’anècdota, impagable, és que a les operacions de desmuntatge va acudir l’autor d’aquells frisos filofalangistes, Jordi Puiggalí, que va demanar a l’alcalde Jordi Hereu que, ja que no els volien, els hi regalessin, que quedarien molt bé al xalet del seu fill.

Fet aquest parèntesi, la qüestió és quina rebuda va tenir en la dècada monumentalista dels anys 80 del segle XIX l’homenatge a Colom. Doncs central, va dir Lahuerta. «Honrant Colom, Catalunya honra els seus fills predilectes». Aquest era el lema amb què es va promoure la recaptació d’aportacions per finançar les obres. A Colom se li agraïa la prosperitat de les classes dirigents de Catalunya. No se l’abraçava com a un català més, però sí que es destacava que en les seves expedicions transatlàntiques hi va haver el suport crucial de la Corona d’Aragó.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Això és visible al monument perquè en la base tenen especial protagonisme dos catalans (Pere de Margarit i Jaume Ferrer de Blanes), un valencià (Luis de Santángel) i un aragonès (Bernat Boïl). Colom era, per tant, una mena d’Abraham fundacional de la riquesa vuitcentista dels Güell i López, així que, en certa manera, que va quedar com a possible hipòtesi en les jornades de ‘La Barcelona incòmoda’ que Colom, si algun dia perd el seu pedestal, no haurà sigut per navegar cap a ponent, sinó pel context èticament reprovable en què es va decidir que mereixia un homenatge, perquè els qui el van promoure eren els mateixos que organitzaven lleves de soldats suposadament voluntaris per lluitar pels interessos de les elits barcelonines en ultramar o al Marroc, carnisseries que sovint finançava la Diputació Provincial, pel que sembla, abonada a la contractació de mercenaris.

Queda al tinter, per descomptat, el cinquè personatge d’aquella auca de la Barcelona de fa 135 anys, Jacint Verdaguer, de qui no s’ha d’oblidar que la seva obra cabdal, ‘L’Atlàntida’, en una primera versió s’havia de titolar ‘Colom’ i, en un segon intent també rebutjat, ‘L’Espanya naixent’. És matèria, potser, per a una futura segona temporada de ‘La Barcelona incòmoda’. De moment, queda una última sessió de la primera, dimecres que ve, també a la Model. És molt prometedora. La peça incòmoda a debat serà aquest incomprensible Francesc Cambó que Pasqual Maragall va col·locar a la Via Laietana el 1997. Es debatrà sobre el seu futur immediat ara que aquest carrer està en obres de reforma i s’enfonsarà, potser, en una cosa que ha sobrevolat les jornades anteriors, la perduda memòria política de Barcelona durant tres dècades de governs socialistes.