Cambó obté l’indult a la Via Laietana

Francesc Cambó conservarà el seu privilegiat mirador sobre la nova Via Laietana o, per respondre de forma directa a la pregunta plantejada fa tres setmanes en aquestes mateixes pàgines, la testa del seu monument no rodarà carrer avall (figuradament, per descomptat), víctima dels debats que sota el títol ‘La Barcelona incòmoda’ ha celebrat la regidoria de Memòria Democràtica a l’antiga presó Model. Les conclusions d’aquelles jornades d’iconoclàsia institucional encara no han sigut formulades però, en la sessió de dimecres passat, l’historiador Borja de Riquer, especialista en aquest controvertit personatge, va tancar pràcticament la porta argumental a aquesta possibilitat, proposta per l’ajuntament a l’incloure el seu cas en el programa.

De Riquer, que no és en absolut un hagiògraf de Cambó sinó més aviat al contrari, un catedràtic que s’ha submergit tant en les aigües cristal·lines com en les més tèrboles de la vida d’aquell catalanista conservador que va acabar recolzant el cop d’Estat de Franco, va convertir la seva intervenció en una mena d’al·legat de defensa a l’altura del de Henry Fonda a ‘Dotze homes sense pietat’. Va ser tota una sorpresa. Va ser brillant i, tot i que potser no era el seu propòsit, de passada va opinar amb autoritat (com toca en el seu cas) sobre com encarar la presència de personatges incòmodes en el nomenclàtor de la ciutat i, sobretot, en els pedestals monumentals.

¿Què va dir? Va advertir, d’entrada, que esquivaria el Cambó més fàcilment criticable, el que va finançar el govern colpista instal·lat a Burgos. Va anunciar, doncs, que preferia repassar què va fer per Barcelona durant la seva vida i fins i tot després de morir, en referència a la donació de la seva excepcional col·lecció privada d’art renaixentista. Va ser en aquest marc en el qual va repescar episodis camboians (¿o caldria dir «cambistes», millor encara pel doble joc de l’expressió?) de quan Cambó va ser elegit, amb només 25 anys, regidor de l’Ajuntament de Barcelona. És un període al qual molt sovint no se li para l’atenció que mereix.

Cambó, en primer lloc, va salvar Montjuïc de les ànsies immobiliàries dels de sempre. El mateix va fer amb la Diagonal més enllà de Francesc Macià (l’amplada de l’avinguda en aquest tram, un malbaratament des del punt de vista de qualsevol promotor immobiliari, només es comprèn per la seva intervenció). I, en tercer lloc, en una mudança que mai deixa de sorprendre, va obsequiar la ciutat amb una finca de la seva propietat, la casa Padellàs, situada llavors al número 25 del carrer de Mercaders, perquè en el marc de les obres d’obertura de la Via Laietana fos desmuntada pedra a pedra i fos traslladada a la plaça del Rei. Actualment és la seu del Museu d’Història de Barcelona (Muhba).

No obstant, el que més crida l’atenció per la seva contemporaneïtat, per dir-ho de manera suau, és el breu apunt que De Riquer va oferir sobre l’entusiasme amb què Cambó va pretendre, en la seva etapa com a regidor, combatre la corrupció política, aquesta teranyina d’interessos per la qual llavors les elits de la ciutat entenien que l’ajuntament era un òrgan al seu servei. És un episodi molt curiós. Cambó va ser denunciat davant el jutge per una empresa de serveis gasistes sospitosa de males arts en l’obtenció del contracte municipal. El jutge, en una decisió també sospitosa, va suspendre l’acta de regidor de Cambó perquè no pogués participar en el ple en el qual pretenia defensar el seu informe. Es va produir un escàndol tan fort que el jutge va haver de rectificar. El sorprenent del cas (valgui la redundància) és que allò resulta poc sorprenent passats més de 100 anys.

(Quins temps aquests, en què Foment ha sigut capaç de portar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya una reforma de la Via Laietana que no fa més que ampliar voreres i fer més transitable el pas per als vianants d’un costat a l’altre del carrer, com si es tractés d’una brutal operació de cirurgia urbanística en una ciutat que ja ha rebut operacions estètiques amb dues exposicions internacionals, un congrés eucarístic, uns Jocs Olímpics, un Fòrum i una refundació de mig Poblenou, per citar només sis casos).

Fet aquest inexcusable parèntesi, queda pendent aclarir quina norma general va proposar De Riquer dimecres per a casos com el de Cambó i altres de molt pitjors.

Va recordar que en el nomenclàtor de la ciutat es reten encara vergonyosos homenatges. No es va tallar un pèl. Va posar com a primer exemple el cardenal Casañas, carlí de la branca més integrista, que ja és a dir, però això seria quedar-se curt a l’hora de definir-lo. A més d’oposar-se ferotgement a l’obertura de la primera escola mixta de la ciutat, va ser l’espoleta d’una de les protestes més insòlites i immerescudament oblidades ocorregudes en aquesta ciutat. Va ser arran que, pel seu afany personal, aconseguís incloure en la llista de llibres prohibits de l’Església el ‘Tractat elemental de zoologia’ amb el qual el professor Odón de Buen va introduir les teories de Darwin en la ciència catalana. Se’n van retirar els exemplars de les llibreries i es van iniciar els tràmits per expulsar De Buen de la seva càtedra, però, en un gir inesperat de guió, es va organitzar una gatzara única en la seva espècie. Els alumnes de zoologia (potser va ser aquesta la primera i última vegada que van sortir al carrer amb pals i pedres) van atacar la seu episcopal i, no contents amb això, van anar després a casa del rector.

El segon exemple que De Riquer no es va resistir a posar sobre la taula va ser el de Francisco Maestre Laborde-Boix, que té carrer amb el títol nobiliari que va obtenir després de promoure el pistolerisme empresarial a Barcelona durant la seva etapa com a governador civil, comte de Salvatierra. Ningú s’adona avui dia de qui van ser aquell comte i aquell cardenal, però en la seva exposició De Riquer no va voler ser taxatiu. ¿Han de córrer la mateixa sort que Antonio López (en el seu cas, descavalcat del nomenclàtor i del pedestal per negrer) o és millor conviure amb la seva presència per recordar que la història d’aquesta ciutat al llac dels segles és un Ricard III sense pauses amb prou feines entre actes per respirar?

És un punt de vista que, segurament, serà tingut en compte en les conclusions finals de les jornades dedicades a ‘La Barcelona incòmoda’. Com a mínim una de les plaques de marbre de cada carrer de la ciutat fa referència a qui va ser aquella persona a la qual està dedicada. En ocasions, si s’explora una mica en la seva biografia, creix l’estupefacció. Sant Antoni Maria Claret, per exemple. ¿Seria possible afegir-lo a la del cardenal Casañas i a la d’altres, un segell amb el lema ‘sic gloria transit mundi’, per remarcar que conserven el carrer però no els honors?

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

El que dèiem, que ben aviat els barcelonins veuran com Cambó és retirat del seu pedestal actual. Serà, segons avisen fonts municipals abans que es destapi la tempesta a les xarxes socials, una mesura provisional. La placeta on està instal·lada està en obres i no queda clar el punt exacte on serà recol·locada. És inviable, per raons tècniques, traslladar-la al lloc més obvi, a l’avinguda de Francesc Cambó, davant el mercat de Santa Caterina. El seu pes, això diuen, és incompatible amb l’aparcament subterrani d’aquell carrer.

Les jornades de ‘La Barcelona incòmoda’, en resum, van convidar en la seva primera jornada a sospesar un destí diferent per a aquest monument que no fos el carrer, com per exemple el magatzem, però al final serà col·locat al lloc que va decidir Pasqual Maragall. Va ser una decisió presa el 1997, fa només 25 anys, el seu últim any com a alcalde de Barcelona. Va ser una decisió només parcialment estranya. Les maragallades eren, sovint, indesxifrables. Un dia reivindicava l’herència de José María de Porcioles i l’endemà encarregava un bust per a Cambó. ‘Sic gloria transit mundi’.