Antonio López, un dels nostres

(Només una cosa abans d’anar al veritable principi d’aquesta crònica. Mireu la foto. És el bust d’un marquès que, de reüll, mira la Rambla de Barcelona a través del vidre. Va ser una tota una sorpresa topar-s’hi dijous, més que res pel que havia passat la tarda anterior. D’això va la crònica). 

La jornada de clausura dels debats sobre la ‘Barcelona incòmoda’, celebrada dimecres a la Model, va ser tan sorprenent com la revelació final d’‘El sisè sentit’, que ja és a dir. Els ho explico. Les quatre jornades prèvies de conferències sobre què fer amb els monuments de la ciutat que rendeixen homenatge a qui no se’l mereix van ser molt riques en punts de vista. Descavalcat Antonio López del seu pedestal el 2018, fins i tot es va analitzar, per exemple, si el pedestal, que segueix dempeus, aquests dies com a objecte d’una ‘performance’ arquitectònica, és també un símbol tan negrer com el personatge a qui durant 126 va servir d’altar o si, posats a fer, seria ara una bona ocurrència deixar-lo buit per a l’eternitat, cosa que li donaria un graciós aspecte d’homenatge a Claude Rains per la seva primera pel·lícula, ‘El hombre invisible’. És una idea. Però llavors, el que deia, va arribar la clausura. ¡Pam!

Després que per la taula de ponents passessin, entre d’altres, els historiadors Manel Risques, Dolors Marín Silvestre i Ricard Vinyes, el cronista barceloní Lluis Permanyer, els arquitectes Juan José Lahuerta i Xavier Matilla i l’artista visual Domènec, tots ells caracteritzats pel mínim comú denominador del color de la seva pell, la comissària de les jornades, Núria Ricart, va voler cedir la paraula final a Elvira Dyangani Ose, directora del Macba, i a la periodista especialitzada en qüestions africanes, Tania Adam, les dues veus negres. Van ser educadament immisericordioses amb el que fins ara s’havia escoltat entre aquestes quatre parets.

No van qüestionar la profunditat dels debats però, dit sense embuts, van remarcar des de la negritud com els blancs parlen dels blancs. Adam va parafrasejar l’especialista en estudis postcolonials Françoise Vergès per resumir-ho. Va llegir aquest paràgraf: «Per als blancs, ja sigui a França, a Espanya o als Estats Units, tot i que les estàtues representin homes que van cometre crims en l’etapa de l’esclavitud o durant la conquesta colonial, per ells no són només estàtues, fins i tot per a aquells que les critiquen. Tenen una espècie de vincle amb elles, formen part del paisatge, de la seva educació a l’escola, són membres de la família. Tot i que sigui un familiar dolent, el seu oncle dolent, continua sent el seu oncle. Així que hi ha un vincle emocional del qual no són conscients però és allà, hi estan molt lligats emocionalment. Són part del que ells anomenen la ‘nostra història’, bona i dolenta, com diuen. No volen que ningú els digui res, sobretot si ets ‘black and brown’».

‘Black and brown’, només per aclarir, és com Vergès es refereix a tot aquest espectre ètnic que, des del punt de vista dels anomenats blancs, no formen part de comunitat, un forma passada de veure el món si es té en compte, com va dir Adam, que, segons dades de l’ONU, hi ha 200 milions de persones al món que viuen fora del seu lloc d’origen. Si fossin un país, serien el cinquè més poblat de la Terra. Són aproximadament un 3% de la població mundial, però a Barcelona aquesta xifra salta pels aires, ja que un 30% dels residents ha nascut més enllà de les fronteres d’Espanya. ¿No mereixen que la seva opinió es tingui en compte?

Aquesta idea que Antonio López és la roba que creiem que cal rentar a casa és, segons es miri, una de les conclusions, valgui la redundància, de la jornada de conclusions. Tant Adam com Dyangani Ose van lamentar el que, segons la seva opinió, és la intrascendència estètica i discursiva de l’organitzat durant la Setmana de l’Arquitectura a l’antiga plaça d’Antonio López, en la qual, a través d’una escala, tothom era convidat a pujar a la peanya i veure la ciutat tal com la veia l’efígie en pedra d’aquell prohom del segle XIX.

Van sortir a col·lació també conegudes històries que, amb la perspectiva del temps, sorprenen cada vegada més, com el desfici que va haver de suportar Alphonse Arcelín quan el 1991, en vigílies olímpiques, va reclamar que deixés d’exhibir-se a Banyoles un boiximà dissecat. Arcelín va saber llegir l’absurd d’aquella situació que passava inadvertida per a la resta igual que anys abans, en un altre exemple, l’escriptor nigerià Chinua Achebe va rellegir ‘El cor de les tenebres’, de Joseph Conrad, com ningú ho havia fet abans, és a dir, com un relat que deshumanitza els negres i converteix l’Àfrica en una terra útil tan sols per examinar l’ànima dels blancs. Conrad va fer engrossir així l’infern dels racistes.

Assistir a aquestes dues xerrades, per moment entrellaçades, va ser catàrtic gràcies, a més, a la posada en escena. Adam va arribar proveïda d’una bateria d’imatges que es projectaven en una gran pantalla, entre les quals trobem la d’aquesta petita escultura que s’exhibeix sobre una font de la confluència de la Diagonal amb Bruc, coneguda com la Font de la Palangana, en la qual una nena intenta netejar amb un drap moll la cara d’un nen negre que ella creu que és bruta. Que pertorbador deu ser per a un barceloní amb arrels africanes passejar al costat d’aquesta font.

Amb les notes encara en brut de tot el que es va narrar dimecres a la Model, dijous al matí estava convocat al palau Moja un esmorzar de feina per repassar el notable esforç inversor que el Departament de Cultura de la Generalitat està portant a terme per posar al dia la xarxa de museu de Catalunya. La reunió era en un saló que al seu dia va servir d’alcova per a Alfons XII i la seva dona i cosina, Maria de la Mercè, una cosa que ja té el seu què, però la sorpresa va ser trobar-se al saló principal de la primera planta l’Antonio López en persona en versió de marbre, sobre una peanya que li proporciona unes privilegiades vistes sobre la Rambla.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

És allà perquè aquell palauet neoclàssic és la residència on el marquès de Comillas, vaja, López, va comprar el 1875 per remarcar a ulls de tothom que era l’home més ric de la ciutat. No ho era amb la suor del seu front, sinó amb la d’altres. Suor, sang i llàgrimes. En les jornades de la Model, per cert, es va suggerir que el palau Moja seria un formidable lloc per allotjar un museu, o com es vulgui dir, dedicat a l’esclavitud i el colonialisme. El bust de López i la col·lecció de quadros que pengen de les parets i que el retrata en diverses etapes de la seva vida adquiririen llavors una missió diferent a la d’enaltir, com és ara, aquell personatge.

Pel que sembla, no hi ha debat sobre la inoportunitat que aquell bust rebi els visitants del palau Moja. No hi ha a Barcelona, ni en el Departament de Cultura, un Arcelín o un Achebe a mà per remarcar aquesta incongruència. És encara l’oncle López, el familiar dolent i incòmode, però el nostre oncle.