Els 10 reptes de Colau si repeteix com alcaldessa de Barcelona de cara al pròxim mandat

Una de les tasques més visibles i emblemàtiques serà sens dubte la reforma de la Rambla. La transformació hauria d’arrencar en algun moment d’aquest 2022, però el gruix del pla, que disposa d’un pressupost de prop de 45 milions d’euros, passarà al pròxim govern. Quan el turisme torna, quan ressuscita l’etern debat sobre quin model de creixement econòmic vol i necessita la capital catalana, l’artèria més fotografiada de la ciutat juga i jugarà un paper rellevant i simbòlic. Amb un dubte més que raonable: ¿aconseguirà aquesta metamorfosi que els barcelonins tornin a fer seva la Rambla?

Una cosa semblant passa amb la plaça de les Glòries, però allà no és l’excés de forasters el que genera rebuig, sinó els cotxes que ara, amb l’acabament del túnel, queden amagats (però en cap cas eliminats). Així les coses, el pròxim mandat hauria de ser el del parc urbà de la Canòpia, de 12 hectàrees, el més gran de Barcelona amb permís de Montjuïc i Collserola. Zones verdes, vivenda pública, un intercanviador de bus, tramvia i metro, equipaments educatius i culturals..., una nova centralitat metropolitana que, de fet, complirà el somni d’Ildefons Cerdà, que va voler que en aquest punt confluïssin les tres grans artèries de la ciutat: Meridiana, Gran Via i Diagonal.

L’èxit d’elements ja acabats, com la zona esportiva i infantil o la ’Gran Clariana’, convida a pensar que, efectivament, una vegada acabada, serà una de les places de referència de la capital catalana. El que no està clar, perquè dependrà de les negociacions anuals de pressupostos municipals, és en quin punt estarà tot, si a mitges o acabat, al finalitzar el següent mandat.

Sense deixar l’àmbit de l’urbanisme, la culminació de la Via Laietana serà un altre bon cop d’efecte en els pròxims anys. La reforma ja està en marxa entre Uquinaona i Antonio Maura, tram que hauria d’estar acabat el maig del 2023, just abans de les eleccions municipals (no, les casualitats en política no existeixen). El pròxim govern hauria de rematar l’obra fins a la plaça d’Idrissa Diallo (abans Antonio López).

El projecte preveu que els cotxes puguin baixar però no pujar (només els residents), cosa que ha generat no pocs dubtes respecte al comportament del trànsit privat entre el front marítim i l’Eixample. Si guanya Colau, així quedaran les coses i les interlocutòries hauran d’anar a buscar Paral·lel o els passejos de Picasso i Sant Joan. Un altre govern podria modificar la norma i permetre que els cotxes continuïn ascendint per l’artèria que separa el Gòtic de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera.

Els eixos verds continuaran centrant bona part del debat sobre el model de ciutat. Si guanya Colau, el pla seguirà endavant després d’haver acabat els primers quatre eixos en el present mandat. Són 21 en total (i 21 noves places generades) i haurien d’estar acabades abans del 2030, així que estaria bé que en el període 2023-2027 estigués preparada la transformació de 10 carrers més, de manera que en quedaran set per als pròxims tres anys. És una predicció aproximada, ja que el consistori, a preguntes d’aquest diari, es limita a explicar que s’està estudiant la continuïtat del pla, amb la mirada posada en el seu acabament d’aquí a vuit anys.

Si no guanyen els comuns, ja no està tan clar que la cosa segueixi endavant. Qui sap, el futur govern podria optar pel model clàssic de superilles. En qualsevol cas, i tot i que es coneix la llista de 21 artèries, encara no se sap quines seran les següents a rebre la visita del picot.

També està previst que segueixi endavant la transformació de la Meridiana, que en uns anys hauria d’abandonar per sempre la imatge d’autopista urbana, de cicatriu entre barris. La millora va arrencar el 2019 entre els carrers d’Independència i Mallorca i aquest mes de maig, la reforma arribarà a Josep Estivill. A l’estiu del 2023 està previst que s’arribi a Felip II, amb la idea d’anar avançant en direcció a la C-33, quan l’artèria, ja de manera irremeiable, es converteix en una via ràpida. Preveure com es comportarà l’obra en el següent mandat és un misteri, ja que depèn dels pressupostos que el govern aconsegueixi tirar endavant any rere any.

Per acabar amb l’urbanisme s’imposa citar els canvis previstos als terrenys de Fira de Barcelona, que en els pròxims cinc anys haurien d’experimentar un canvi important de cara al 2029, quan es preveu que el recinte firal perdi la meitat del seu sòl per cedir-lo a equipaments (poliesportiu, CAP, biblioteca...) i vivenda social. Per a això, abans serà necessari canviar el pla general metropolità que fa referència a aquest àmbit, però el principal escull, com amb tot, serà segurament el finançament. En cas d’aconseguir-se, seria una bona oportunitat per a, una vegada per sempre, integrar més i millor el parc de Montjuïc a la ciutat.

La mobilitat serà un altre dels grans reptes del pròxim govern. Primer hi ha l’apartat de reivindicacions, això és, continuar pressionant perquè el Govern acabi el tram central de la línia 9 de metro (es va prometre que estaria liquidada el 2029), molestar el Govern perquè compleixi el promès en la millora de la xarxa de Rodalies o aconseguir una vegada per sempre el carril bus-VAO en la B-23 que entra per la Diagonal. També que l’Àrea Metropolitana de Barcelona avanci en el pla de ‘park&rides’, que hi hagi més busos nocturns que connectin la gran ciutat amb la resta de grans urbs catalanes i que Ferrocarrils executi una vegada per sempre la prolongació de l’L-8 entre la plaça d’Espanya i Gràcia, travessant l’Eixample pel Clínic i Francesc Macià.

El projecte més emblemàtic del pròxim mandat quant al transport potser és el de la culminació del tramvia per la Diagonal. Ja s’està treballant en el tram entre Glòries i Verdaguer, i queda la part més noble de la Diagonal, fins a Francesc Macià. El que està en marxa hauria d’estar acabat a principis del 2024, i l’actual govern va compartir el seu desig d’encadenar una obra amb l’altra, de manera que tot el tramvia estigui unit abans del 2027. Aquesta és la voluntat de Colau (i qui sap si es podria començar a parlar d’un tramvia per la Gran Via), però un nou govern que no aposti pel ferrocarril urbà podria decidir que les vies no aniran més enllà de l’encreuament Girona amb la Diagonal.

La consolidació definitiva de la bici hauria de ser un dels principals objectius de la ciutat de cara al pròxim mandat. Per a això és necessari continuar incrementant la xarxa de carrils bici (n’hi ha prop de 242, molt lluny dels 300 que Colau va prometre en el seu primer mandat) i anar eliminant els vials bidireccions que segueixen operatius en alguns carrers de l’Eixample. Quant a la bici, també seria interessant que el Bicing continués apostant pels models elèctrics (3.000 de les 7.000 d’operatives ja tenen pedaleig assistit) i que el ‘sharing’ pogués saltar a altres municipis metropolitans.

Quant als autobusos interurbans, el pròxim mandat seria ideal per impulsar les tres estacions d’autocars pendents a la ciutat. I quant a tasques pendents, també vindria bé d’una vegada donar sortida a les llicències de patinet compartit.

Colau va arribar a l’ajuntament amb molts projectes sota el braç. Però si un el tenia molt clar, com a exportaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, era el de la construcció de vivenda social per a famílies desfavorides. Igual com amb els quilòmetres de carril bici, a l’alcaldessa se li’n va anar la mà amb la promesa electoral: 8.000 pisos només (meitat comprats, meitat construïts) en el primer mandat (2015-2019). Aquest primer ‘round’ polític es va tancar amb 2.600 claus de noves llars entregades, molt lluny d’aquella quimèrica xifra. No és que la llavors candidata mentís. Segurament no era conscient de com de lenta que avança l’obra pública.

En el segon mandat la cosa ha anat millor. Quan Barcelona en Comú va arribar al govern, el 2015, el parc de vivenda pública constava de 7.500 vivendes, i la previsió és que al final d’aquest mandat, el 2023, la xifra arribi a 12.000. El recomanable és que el 15% del parc de vivendes siguin socials. Això significaria tenir un total de 90.000 a la ciutat (n’hi ha 684.000 en total). Però això, més que un mandat, requerirà una vida sencera.