¿Què és un barceloní el 2022?

Un consell humil i honest és anar directament als gràfics que acompanyen aquesta crònica, una font d’informació de la qual cadascú pot beure els xarrups que li vinguin més de gust, però hi ha un relat de fons que mereix no passar inadvertit.

Barcelona és un gresol, una macedònia o un Jackson Pollock (diguin-ne com vulguin) de mil colors, és a dir, una tela de només 99 quilòmetres quadrats en la qual conviuen humans nascuts en 172 països diferents del món, on ja menys de la meitat dels habitants és barceloní de naixement i on més de la meitat dels veïns fa menys de 15 anys que es va empadronar a les oficines municipals. Aquest és el perfil demogràfic i, no obstant, per osmosi, contagi o per la raó inexplicada que sigui aquesta heterogènia població d’1,6 milions de persones es comporta com un perfecte eixam d’opinió.

Estan a favor de l’avortament un 81,1% dels enquestats. De l’eutanàsia, un 84,9%. Desconfien dels partits polítics un 90,9% dels veïns. Els importa un rave la monarquia a un 89,8% dels barcelonins, una xifra molt interessant precisament aquests dies. Desconfia de la premsa (és a dir, del que vostè està llegint ara) un 73,4%. Creu que cal actuar davant l’amenaça del canvi climàtic un 71,7% i, a més, fer-ho sense dubtes ni pors i amb la màxima urgència. Un 94,3% opina que mai es pot justificar el càstig físic als nens. Hi ha unes quantes unanimitats més, però sobretot hi ha una bateria de respostes, les concernents a la immigració, que potser defineixin més que d’altres què és ser barceloní.

Primer, un parell d’antecedents. El 1991, en aquesta ciutat, ser estranger es considerava un exotisme. Només un 1,5% dels residents havia nascut en un altre país. El 2001, malgrat aquesta glopada d’internacionalitat que van portar els Jocs Olímpics, la xifra encara era tímida, un 4,9%. El 2010, amb l’economia en mode propulsió (tot i que fos en part la turística, mal pagada), el percentatge d’estrangers era ja del 17,5%. L’última prospecció en aquesta matèria revela que un 30% dels barcelonins ha nascut a l’estranger, tot i que part d’ells han tramitat la nacionalitat espanyola. ¿Com s’ha rebut aquesta transformació?

Tres idees responen a aquesta pregunta. Primera. Que Barcelona sigui una ciutat receptora d’immigració s’accepta amb una bona benvinguda (21,6%), bastant bona (45,4%) o simplement bona (25,1%) de forma natural i creixent. L’acceptació suma un 92,1%. A l’anterior enquesta sobre aquest tema, els percentatges eren una mica més baixos.

Segona. A la immigració se li reconeix la seva aportació a la riquesa econòmica del país, el seu paper crucial per poder mantenir el sistema de pensions i un escàs protagonisme en l’ús dels serveis públics en detriment de la població autòctona. El fet que un 41,7% dels estrangers residents a Barcelona tinguin estudis universitaris o de grau superior probablement deu influire en aquestes respostes.

Només hi ha un però. Un 43,3% dels enquestats afirma que la immigració pot causar problemes de convivència, però... És aquí on entra en joc, paradoxalment, la tercera resposta. Vuit de cada 10 barcelonins creu que és bo que sota el paraigua d’un mateix país convisqui gent de diferents cultures i costums.

L’enquesta constata, una vegada més, d’altra banda, la caiguda de la religiositat, a costa sobretot del catolicisme, fe majoritària el 1998, quan entre practicants (19%) i no practicants (59,5%) semblava que era omnipresent en tots els racons de la vida quotidiana i que, passats 24 anys, va camí de la insignificança. Un 54,7% dels barcelonins s’autoproclama no creient.

Fet aquest apunt, més profundament tractat en aquest diari el gener passat, és una obligació revelar la cara b de l’enquesta, que perfectament podria haver encapçalat el text.

Retrocedeix l’associacionisme, se situa a dalt de tot dels aspectes importants de la vida el jo i la família, es percep la resta de la societat com un entorn (i per aquest ordre) materialista, individualista, masclista (així ho expressen un 84,2% de les dones i un 77,6% dels homes), racista (és curiós, són els espanyols els que més creuen que el seu país és racista, un 75,1%, i ho opinen menys els estrangers extracomunitaris, un 60,9%), violent i conservador.

Les raons d’aquest desquadrament entre el que els barcelonins opinen i el que observen al seu voltant pot tenir moltes explicacions, però entre totes les respostes de l’enquesta n’hi ha una de simptomàticament reveladora. ¿Es pot justificar la compra de pisos no per viure-hi, sinó per guanyar diners? Se’ls va preguntar això. Un 63,5% va respondre que sí. Resulta oportú repescar aquí la manera com l’economista Pierre-Yves Gómez va definir un dia el que és un rendista, algú disposat a beneficiar-se de la riquesa creada sense sentir-se obligat a participar de l’esforç productiu. Pur individualisme.

Notícies relacionades

Roc Blackblock renova i amplia un mural de Neus Català

Claverol i "la millor feina del món"

En aquest apartat de la cara b de l’enquesta cal remarcar també un gradual creixement del suport a la pena de mort (ja arriba al 33,1%, inusitadament recolzada entre la gent més jove) i, tot i que en cotes encara molt baixes, un ‘je-m’en-foutisme’ sobre quin és el millor sistema polític per conviure en comunitat. La democràcia és, sense rival, la fórmula preferida per a un 81,9% dels barcelonins, però per a un 12,1% (una dada que potser reafirma des d’una altra perspectiva aquesta mirada individualista de la vida que traspua l’enquesta) no li importa quin és el sistema polític vigent. Són pocs, però cada vegada més. Fa 24 anys eren la meitat. Davant d’ells hi ha, però, una majoria de la població que, tot i que amb menyspreu pel sistema de partits polítics, es posiciona majoritàriament a l’esquerra. Només un 9,5% dels barcelonins es percep de dretes.

S’ha dit abans. L’observació pacient dels gràfics pot aportar encara més colors a aquesta paleta sobre què és un barceloní, com es veu davant el mirall i com contempla la realitat que l’envolta. Seria interessant comparar aquests resultats amb els d’una altra ciutat, però per a això seria indispensable utilitzar la mateixa metodologia de treball. No és el cas. Què és un barceloní el 2022 queda, en qualsevol cas, aproximadament definit. Només queda una sola qüestió. ¿És feliç? ¿Està satisfet amb la vida que li ha tocat viure? A aquesta pregunta li posen nota. Un 7,9. No està malament.