Alerta, hi ha una emergència. No s’imaginin un agent de la policia empunyant la seva arma, ni l’ambulància conduint a tot drap. Ni tan sols un bomber entrant en una casa en flames. Són famílies desnonades, refugiats amb cap lloc on caure, avis envoltats d’indiferència o famílies trencades perquè han presenciat un suïcidi. Els treballadors socials, psicòlegs i integradors socials del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB) són els que acudeixen a aquestes emergències. Un servei únic a Europa que, diàriament, és testimoni de les ferides més profundes de la nostra societat. «No ens coneix ningú, treballem en silenci, però sempre som allà», resumeix Sergi Tapia, veterà del lloc. «Som els apagafocs dels serveis socials», explica Nayra Tomás. EL PERIÓDICO els ha acompanyat durant 24 hores en la seva feina. Agafin-se fort.
9.00 hores Els treballadors del torn de demà ja fa tres hores que estan de servei. «Som els ulls de l’administració», adverteix Tomás, integradora social que fa set anys que és al CUESB. Ella i la seva companya, Vanesa Gómez, encara continuen afectades després d’atendre una mare a qui, el cap de setmana, li van retirar als seus fills. Però defensa la seva feina. «Una vegada havíem d’aixecar una dona gran que havia caigut i vam detectar que la maltractaven. El seu fill va començar a pegar-la i insultar-la i vam poder avisar els Mossos. Sense aquesta caiguda i la nostra entrada... Aquella dona encara estaria així. Som els ulls de l’administració davant el drama invisible», explica.
9.54 hores Una mare amb dos fills és desnonada pels Mossos d’Esquadra. Viu en un local ocupat a Sant Martí amb dos fills. «Ella no ho sabia i pateix d’ansietat. Tindrem feina», pronostica Elisabet Cortés, treballadora social. La mare obre la porta amb un nadó en braços i no dona crèdit. «¿Com que ens n’hem d’anar? Els nens són tots a l’escola», implora. Resulta que en aquest lloc hi viuen dos nens més, i una altra mare. Finalment, el desnonament no s’executa. L’advocat de la família va presentar un recurs a última hora que ha sigut acceptat.
11.54 hores La Guàrdia Urbana envia una alerta. «Desallotjament al carrer de l’Hospital». Hi ha un desnonament d’un bloc sencer propietat de l’ajuntament que ha de ser rehabilitat i té diversos ocupes. «Si veiem el CUESB ens preocupem: potser hi ha famílies amb nens, persones vulnerables», diu Santi González, membre del sindicat de vivenda del Raval, rere els furgons policials. «La majoria d’habitants hi van sortir ahir, només hi quedava una parella que vivia al terrat en unes tendes de campanya. Són dos homes que han viscut per tot Europa al carrer... No estem parlant d’un cas urgent, hauran d’anar al servei d’Inserció Social a veure si els poden ajudar». Molt probablement acabaran al carrer, els albergs són plens.
13.10 hores Just al costat del Hard Rock Cafè de plaça Catalunya, Carlos Vargas ha muntat una barraca. Una lona per estar a recer de la pluja, un matalàs inflable i un fogó de gas formen la seva precària vivenda des de fa 15 dies. «Hem rebut avisos dels veïns i hem desmuntat el campament», expliquen els agents de la Guàrdia Urbana. El Carlos és invident i mim de la Rambla interpretant ‘l’Home d’Or’. «Vivia en una habitació a l’Hospitalet, però em vaig cremar cuinant amb la paella i em van fer fora de la casa», explica després de descobrir que les seves pertinences han desaparegut. Els professionals del CUESB se l’emporten. Després li donaran menjar i un llit on descansar.
14.31 hores. «No es preocupi senyora, som aquí per ajudar-la. Vomiti, tranquil·la», respon al telèfon Cristian, treballador social. A l’altra costat del telèfon, una dona amb problemes al metro d’Urquinaona. «¿Té algú que la pot ajudar, estar amb vostè?». No hi ha resposta. La trucada durarà 20 minuts més, fins que arribi l’ambulància.
15.10 hores La sala d’espera del CUESB, al carrer Llacuna, hi ha una desena de persones necessitades. «A la tarda és quan més se’ns omple l’atenció presencial... Tanquen els serveis socials i no hi poden donar resposta», explica la psicòloga, que entrevista totes les ànimes que imploren ajuda. La família Rodríguez Carraza espera en un banc. Van sortir d’Hondures fa dues setmanes, fugint de la violència de les ‘maras’. «Teníem una parada de fruita i pagàvem un impost de 200 empiras [moneda local], però ens el van pujar a 300 i no podíem sobreviure», explica la mare, Noelia. «Vaig deixar de pagar i van venir contra mi: el 28 d’abril es van presentar a casa i em van clavar dos punyals. O venia droga amb ells o em mataven», explica l’Antonio. Al seu cos continuen tendres les ferides del ganivet. «Havíem de fugir fos com fos, les meves nenes no poden viure així», segueix el pare, assenyalant un nadó d’un any i una nena de 7. La família ha estat vivint en hotels de Barcelona fins que s’ha quedat sense diners. Al cap de diverses hores seran traslladats a una pensió.
15.47 hores Salta una altra alerta. «Un senyor de 94 anys», diu Javier Martín. A l’entrar, l’home balboteja paraules amb una veu baixíssima des del llit. «Me l’he trobat aquest matí entravessat al llit i pixat a sobre... Ha sigut un quadro», explica la treballadora familiar que el visita una hora diària els dies lectius. L’ha rentat i li ha donat menjar. «Aquest senyor tenia una cuidadora durant tot el dia, però se’n va anar. I dissabte va caure a casa. Fins aquest matí no n’hem sabut res», segueix la treballadora. Està esperant plaça en un centre sociosanitari, però la llista d’espera és interminable. Martín li dona la medicació i s’anota que han de tornar 20 hores després per donar-li més fàrmacs. L’home agraeix el suport. «És que els fills... Quan creixen només pensen en els diners», diu sospirant.
16.30 hores «Els bombers estan desallotjant un edifici al carrer de Robadors, hi ha hagut un despreniment per unes obres i hi ha risc d’ensorrament». Raquel Buil i Sandra Maás, treballadora social i psicòloga, es troben la vintena de veïns amb les maletes a la porta. No han menjat i molts segueixen amb la roba de la feina. Estan al·lucinant. «Han vingut les meves germanes i els meus nebots de l’Equador perquè el cap de setmana tenim una comunió a València», explica Marco Andini, del baix. «¿I ara on anem?», es pregunta. La pràctica majoria no té cap altre lloc on acudir. Els treballadors els reuneixen al centre cívic del barri i els expliquen que el CUESB compta amb 80 llits per donar allotjament d’emergència. Són una desena d’habitacions amb lliteres. «Ens tracten com animals, aquí engabiats», es queixa Andini, que acabarà dormint a casa d’uns amics. Altres veïns accepten agraïts poder disposar d’aquesta opció. A les set de la tarda, 9 nens i 16 adults es preparen per passar la nit al centre. Podran dutxar-se i sopar allà.
18.30 hores A la sala d’espera cada vegada s’amunteguen més famílies. Cristina Correa espera amb la seva filla Carolina, de 16 anys, als bancs. «Jo em vaig quedar sense feina per la pandèmia i des d’aleshores vivíem en una habitació a casa d’una amiga. Fins ahir», sospira la mare. «La noia ens va posar les maletes a la porta», diu. La nena va tenir un atac d’ansietat i va aconseguir seguir una nit més al seu llit. La mare va haver de descansar al replà. «Hem acudit als serveis socials, però no trobaven lloc i ens han portat aquí», explica.
La sala està equipada amb alguns jocs per a nens. Allà hi juga la Sofia, una nena de cinc anys que no té cabells. «Té leucèmia i hem vingut a Barcelona per fer el tractament a la Vall d’Hebron», explica el seu pare, Miguel Ángel Ramírez. Mentrestant, la mare dona el pit a l’altre fill de la parella. Venen de Cusco (Perú). «Allà no hi ha tractaments per a ella», sospira el pare, que ho ha deixat tot amb l’esperança que la seva petita segueixi en vida. El problema, que s’han acabat els estalvis i no tenen lloc on reposar. Això explica la seva presència al CUESB.
20.30 hores Els allotjats surten al menjador a sopar. Una d’elles, una dona de Romania que no parla espanyol. La Laura, la integradora que els dona el sopar, es comunica utilitzant el traductor de Google. «¿Estàs bé?», li pregunta. Ella assenteix i dona les gràcies mentre es guarda una mica de pollastre entre els mocadors de paper.
Notícies relacionades22.00 hores En una altra taula mengen la Mirta i els seus dos fills adolescents. Fa quatre anys que cuida persones grans sense contracte. ¿Per què ets aquí? «Vaig fugir de la meva parella i no tenia on anar». Tot va començar amb el control. «Em mirava el mòbil, amb qui parlava, m’insultava quan sortia a prendre alguna cosa amb amigues...», explica. Després va seguir l’assetjament. «Em perseguia fins al meu lloc de treball». I després van seguir les plantofades i les pallisses. L’última, el 12 de maig. «Vaig sortir de casa plorant, me’n vaig anar al CAP i allà em van recomanar que el denunciés als Mossos». Aquell mateix dia va dormir amb ell. «Tapada amb mantes i tremolant de por». L’endemà el van arrestar els Mossos. «Però el pis era seu i jo em vaig quedar sense casa». Des d’aleshores viu al CUESB, pendent que el Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) de Barcelona li ofereixi un lloc on mantenir-se segura.
00.30 hores. Fa una hora i mitja que s’han incorporat els professionals del torn de nit. La cap de guàrdia, la Beatriz, ve de parlar amb uns agents dels Mossos. «Era per un cas de violència masclista», explica. El seu telèfon torna a sonar. «Acaben d’arribar grups de refugiats ucraïnesos a l’estació de Sants que no tenen on anar. Activo els taxis per portar-los fins aquí i comencem amb les entrevistes, ¿d’acord? Serà llarg», avisa a la resta de treballadors. Després, s’adreça als periodistes. «Aneu a dormir, perquè si no us n’anireu mai... Aquí no parem. Aquest és el món real, el que ningú veu», deixa anar amb un mig somriure.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Persones amb discapacitat Incendis Violència de gènere Pobresa Desnonaments Persones sense llar Tercera edat