Les dones es consoliden com la més gran força laboral a Barcelona

Aquesta immersió en les estadístiques oficials requereix primer aclarir que hi ha dues maneres diferents d’aproximar-se a les dades. Es pot, d’una banda, prendre com a univers la població censalment barcelonina, és a dir, l’empadronada com a tal, o, d’una altra, la població que treballa a la ciutat amb independència de quin sigui el seu domicili. Tant fa. En un o un altre cas, la fotografia és la mateixa: més dones que homes.

Busquem el primer grup, el dels barcelonins de padró. L’última xifra disponible és la de l’últim trimestre del 2021. Llavors, tenien feina 396.000 barcelonines. Ells n’eren 375.000. Es podrà argüir que no és estrany si es té en compte que a Barcelona viuen més dones que homes, 857.000 contra 778.000, però això no és una novetat. És així avui, fa 10 i fa 20 anys. El pes demogràfic de les dones és més gran que el dels homes des de fa dècades, però ho és més, sobretot, amb l’edat, fins a arribar a aquesta cota dels centenaris. Hi ha cinc dones que superen el segle edat per cada home que supera aquesta frontera de la longevitat.

Per això, la xifra interessant és la de la població activa, és a dir, la de més grans de 16 anys que treballen o busquen feina. Fins i tot en aquest apartat la balança s’inclina a favor de les barcelonines. En són 427.000, davant 399.000 homes.

Segon grup. Afiliats a la Seguretat Social, amb independència del lloc de residència. Barcelona és, en aquest capítol i de forma històrica, excedentària en lloc de treball. Ofereix més llocs de treball dels que pot cobrir la seva població activa. El trànsit d’aquest mig milió de vehicles que cada dia entra a la ciutat és la manera més visible d’evidenciar aquest fenomen. La qüestió és que també des d’aquest enfocament la balança s’inclina a favor de les dones.

En certa manera, que des de fa més d’un any la força laboral de Barcelona sigui femenina és el lògic i natural. L’anòmal, en realitat, era que no passés abans, com si això només fos possible en temps de guerra, amb ells al front i elles a les fàbriques. Segons Maria Jesús Calvo, responsable del departament d’estadística de l’Ajuntament de Barcelona, el corrent de fons que reflecteixen aquestes dades és que potser s’hagi posat fi parcialment al fet que part de la població femenina de la ciutat entrava i sortia del mercat laboral en funció de les circumstàncies personals i socials.

És un avanç. Tanmateix, coix. El salari mitjà anual dels barcelonins afiliats a la Seguretat Social va ser el 2021 de 30.595 euros, tot just 700 euros més que el 2016. El problema és, com és sabut, la bretxa salarial, per una doble raó. La primera és la quantia. Els homes guanyen més que les dones, 33.534 euros contra 27.661. No per sabut, no deixa de ser greu. Però la segona raó és, potser, més reveladora encara. Aquesta bretxa no és només una herència del passat. Existeix fins i tot per als que s’acaben d’incorporar al mercat laboral. Els homes de menys de 25 anys, tot i que amb salaris que impedeixen la independència econòmica plena en una ciutat cara com Barcelona (el brut anual va ser de 13.622 el 2021), guanyen a l’any 1.500 euros més que elles.

La bretxa, amb tot, és més significativa en un altre capítol estadístic. La població estrangera de Barcelona (un 30% dels residents, 480.000 persones, han nascut en un altre país) guanya de mitjana uns 10.000 euros menys a l’any que l’espanyola. És una diferència majúscula. 32.531 euros va ser el salari mitjà dels barcelonins amb passaport espanyol el 2021. 22.667 va ser el dels estrangers. Però dins d’aquest segon grup també hi ha notables diferències en funció de la procedència de cadascú.

Notícies relacionades

Roc Blackblock renova i amplia un mural de Neus Català

Claverol i "la millor feina del món"

Els estrangers residents a Barcelona procedents de països de la Unió Europea s’acosten molt al sou mitjà dels espanyols. És un grup, clar, molt heterogeni, perquè inclou des d’empleats d’empreses de l’Europa més rica a romanesos i polonesos, aquests, probablement en el lloc més baix de l’escala salarial.

A partir d’aquí, els sous decauen. Cobren menys els europeus extracomunitaris, menys encara els residents originaris d’Amèrica llatina i, en última posició, la força laboral de la resta del món, que guanya, de mitjana, menys de la meitat que un espanyol. Aquestes últimes xifres no haurien, en qualsevol cas, de convidar a treure conclusions precipitades. El que és còmode és associar la immigració amb un nivell de formació més baix i, consegüentment, una més baixa retribució econòmica. No és el retrat que ofereixen les estadístiques oficials.