Barcelonejant
Dones sense llar a Barcelona: històries de supervivència marcades per la invisibilització i la violència
La fotoperiodista Claudia Frontino mostra a la biblioteca Vapor Vell les múltiples cares del sensellarisme femení, fenomen que va molt més enllà de l’estereotip
Treballadores internes, dones acabades de sortir de presó o obligades a okupar com a única via d’accés a la vivenda: exemples d’un problema estructural
A1-149694127.JPG /
La veritat que desprèn l’abraçada entre la Claudia i la Johana ho resumeix gairebé tot. La lona de la Johana va ser de les últimes que la fotògrafa va tancar, per sort. Finalment la protagonista de la fotografia, irreconeixible en el retrat, en què només es mostra la seva mà sostenint la d’una persona gran sobre les característiques voreres de Barcelona, va voler aparèixer amb el seu nom real. Estava feliç i empoderada després de la ratificació fa només uns dies al Congrés del conveni de l’Organització Internacional del Treball (OIT) que promou la igualtat de tracte entre les treballadores domèstiques i la resta, una cosa que aquesta dona valenta va explicar emocionada al públic que aquest dimarts a la tarda s’havia reunit a la biblioteca Vapor Vell de Sants per a la inauguració de ‘Dones sense llar. Històries de supervivència’, de la fotoperiodista Claudia Frontino, guanyadora del premi Montserrat Roig.
Aquestes vuit grans fotografies –la de ja Johana i set més– i les seves històries són una síntesi del treball de Frontino durant dos anys, temps que la periodista ha dedicat a investigar per entendre i retratar el sensellarisme femení a Barcelona molt més enllà de les estadístiques. Les històries de vida que hi ha rere cadascuna d’aquestes dones i de tantes altres i, sobretot, les causes d’un problema, no es cansa de remarcar, estructural.
L’afany de la periodista era fer visible l’invisible, moltes vegades, més que invisible, invisibilitzat. Situacions com la de la Johana, treballadora interna que a ulls de la immensa majoria de la població no és una persona sense llar perquè no dorm en un banc sobre cartrons, però que no té una llar, ja que viu i treballa sota el mateix sostre, sota l’espasa de Dàmocles que significa que perdre la feina significa també perdre el sostre, com es va veure amb crueltat durant la pandèmia.
Objectiu: trencar prejudicis
Objectiu: trencar prejudicisO dones com l’Ana María, també present en la inauguració, membre del Sindicat d’Habitatge de Gràcia –la samarreta verda del qual porta amb orgull a la imatge– que mostra una altra cara d’aquesta realitat oculta: les dones obligades a okupar ja que el sistema les exclou de qualsevol altra forma d’accés a la vivenda. «Aquesta foto era molt important per mi perquè ajuda també a trencar prejudicis sobre l’okupació», va assenyalar la fotògrafa durant la visita guiada a la mostra, que pretén acabar amb la invisibilització, però també amb la culpabilització amb què se sol mirar aquestes dones, supervivents, com les defineix la fotògrafa.
Dones amb documentació i sense. Dones joves i dones grans. «Volia evidenciar que és una cosa que ens pot passar a totes. Les dones que dormen al carrer, un centenar segons les últimes xifres, són només la punta de l’iceberg», reflexiona Frontino.
Falta de vivenda pública
Falta de vivenda públicaUn altre dels testimonis és una dona acabada de sortir de la presó o una que finalment va acceptar un pis d’una entitat després de 10 anys al carrer. «Rere el sensellarisme femení hi ha molts altres problemes, de la llei d’estrangeria a la falta de vivenda pública», recorda.
«Les dones suporten situacions molt al límit abans d’acabar al carrer, poden veure’s obligades a prostituir-se a canvi d’un sostre, aguantar relacions tòxiques per no acabar al carrer... Però és que el carrer és extremadament dur per a les dones. Tant que algunes arriben a adoptar una aparença masculina per passar desapercebudes. Per això, quan una dona arriba al carrer ja porta una motxilla carregadíssima d’històries de violència», apunta Elena Sala, responsable del programa Dones amb Llar de l’entitat ASSÍS a la taula de debat que va precedir la inauguració de l’exposició, que es pot visitar a la tercera planta de la biblioteca Vapor Vell fins al 18 de setembre, i després anirà a Horta (Can Mariner, del 20 de setembre a l’1 de novembre), a la biblioteca Fort Pienc (del 3 de novembre a l’1 de desembre) i a la biblioteca Nou Barris (del 3 de desembre al 13 de gener).
«Una de les coses que em va impactar durant la investigació és que hi ha moltes dones que no identifiquen com a violències situacions que són violència», confessava Frontino, acompanyada per una sala plena.
Una de les imatges més impactants de l’exposició i que mostra precisament aquesta invisibilització contra la qual lluita aquest treball, és la de la Julia, una dona que, en el moment de les entrevistes, dormia dins un traster. Fins arribar-hi, la Julia havia dormit molt temps al Maremàgnum, «on hi havia sostre i espai», assenyala el petit text que acompanya la seva fotografia.
Tanca l’exposició el retrat de la Juana, que com la Julia també va dormir durant bastant temps al Maremàgnum, un lloc que percebia com a segur. L’absència d’aquesta dona, que avui viu a La Llavor, el primer centre residencial específic per a dones de Barcelona, fa especialment feliç Frontino. «No ha pogut venir perquè ha trobat feina», explicava contenta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.