Reivindicació a pedals
Barcelona: bicilització o barbàrie
Els ciclistes urbans celebren, amb una desfilada, 25 anys de conquestes i amb la incògnita de quan tota xarxa de carrils serà segura
«Hi ha països que van tan endarrerits que la gent encara va amb bicicleta. En canvi d’altres són tan avançats que la gent ja comença a anar amb bicicleta». Aquestes dues frases les va escriure el 1997 l’antropòleg Manuel Delgado en un article d’opinió que, més que profètic, era d’una lucidesa envejable per als temps que corrien llavors, en els quals anar amb bicicleta per Barcelona podia semblar només propi, deia ell, «d’un desgraciat que no pot moure’s en una altra cosa, un ecologista a la recerca de redempció o un esnob que vol semblar alguna cosa». Barcelona, després de dos anys d’absència per covid, ha celebrat aquest diumenge la Festa de la Bicicleta 2002, molt freqüentada, amb una mostra de productes del sector en una fira instal·lada al passeig de Lluís Companys, curiosos anuncis de novetats venidores en matèria de Bicing de cara a l’octubre i sobretot una bicicletada pels carrers de la ciutat (mira tu, Manuel, que passa un quart de segle després) amb aires de desfilada de la victòria.
Primer, la notícia. Ha sigut anunciada per la regidora Laia Bonet. Interessa a aquests 131.000 abonats del Bicing, una xifra d’usuaris que realment impressiona. Descomptada la població que per edat no es pot donar- d’alta en aquest servei, és un 10% de la població local, que es diu aviat. El 2021, les bicicletes del Bicing van realitzar 14 milions de viatges i, vistes les mitjanes diàries d’ús d’aquest 2022, l’any en curs es tancarà amb un nou rècord.
El que Bonet ha anticipat és que, a partir de la tardor, un ‘software’ amb memòria de l’ocorregut fins ara proporcionarà als usuaris prediccions a 15 i 30 minuts vista sobre quines probabilitats tindran de trobar una bicicleta en cada unes de les 519 estacions de la ciutat. El desengany de trobar-la buida resulta, ara com ara, frustrant. Hi ha 7.000 bicicletes disponibles (3.000 elèctriques, 4.000 a final d’any, segons la previsió municipal) i la seva distribució depèn en realitat del que els usuaris facin amb elles.
D’aquest ‘software’ predictiu, coneixedor dels hàbits dels ciclistes, s’espera que millori encara més l’estadística d’ús de cada unitat perquè el que segur que està descartat és incrementar el parc mòbil de bicicletes públiques. Aquest servei no es va posar en marxa fa 15 anys amb voluntat de créixer sense límits en funció de la demanda, sinó com a simple vàlvula amb la qual incentivar la mobilitat a pedals amb el propòsit, en part, que abans de cadascú es compri la seva pròpia bicicleta, els potencials ciclistes sabessin si això estava fet per a ells. En certa manera, aquesta estratègia bevia, potser sense saber-ho, de les interessants reflexions que Delgado va formular el 1997. Com aquesta.
«Amb la bicicleta ens trobem davant una d’aquestes típiques paradoxes de la condició de civilitzat. Passa com amb el nudisme. Anar despullat pot ser hipercivilitzad o subcivilitzat: o ets un naturista socialdemòcrata suec o un reductor de caps de l’Amazònia». Doncs resulta que, tot i que alguns les conduïm com una sarbatana amb dards de curare, Barcelona pedala a poc a poc però de forma inqüestionable per ser un d’aquests llocs tan avançats que van amb bicicleta i, per cert, cada vegada amb més indiferència davant les condicions climàtiques. Resulta que les bicicletes van bé per a l’estiu, per a l’hivern i fins i tot per als dies de xafogor com els de la setmana passada.
El passeig realitzat amb motiu de la Festa de la Bicicleta pels carrers de l’Eixample i de Sant Martí (unes 2.000 persones, segons l’ajuntament) ha estat a l’altura, en nombre de participants, de la KidicalMass celebrada el 15 de maig, en la qual es van reunir sobretot els anomenats ‘bicibús’ de Barcelona i la resta de Catalunya. Igual que llavors, el perfil dels participants, que no era homogeni, despuntava per la presència de menors d’edat, la gran assignatura per resoldre. Els ho explico.
Notícies relacionadesLa xarxa de carrils bici ha crescut notablement. En set anys s’ha duplicat el nombre de quilòmetres disponibles. Ja n’hi ha 240 i el propòsit és arribar al 2023, coincidint amb el final del mandat municipal, als 272 quilòmetres. El problema és que n’hi ha de celestials i d’infernals. Les polítiques públiques de la bicicleta han sigut, sobretot, erràtiques. L’última gran reforma de la Diagonal, per exemple, que encara no ha complert ni 10 anys, no només va maltractar els usuaris del bus, perquè va situar les parades en unes franges d’humiliant accés, sinó que amb aquesta decisió va propiciar que el carril bici sigui, de forma intermitent, exageradament estret.
L’acabat d’estrenar pas ciclista per la plaça de Cinc d’Oros en direcció Besòs és (vagin a veure’l i intentin desxifrar com funciona aquest cub de Rubik de la mobilitat) un tram curt però endimoniat i, evidentment, gens aconsellable per a nens. Aquesta és la qüestió. La Festa de la Bicicleta ha sigut en gran part familiar i, pel que sembla, pot ser que el pròxim pas no sigui només fer créixer encara més la xarxa pedalable, sinó fer-la més segura, fins i tot aquesta que formalment ja ho és. Aquesta crònica, de fet, està especialment dedicada a aquests conductors, de repartiment o particulars, que bloquegen el carril amb els seus vehicles i que solen tenir només dues frases d’excusa: «Només és un moment» i «estic treballant», i que ofereixen sempre com a solució que el ciclista s’incorpori al carril dels vehicles de motor per esquivar-los. ¿Els nens també?
