La valentia surt al carrer en el primer ‘Pride’ després de la pandèmia

«¡No tingueu por Barcelona!», criden des de l’avinguda del Paral·lel en una de les caravanes que han participat aquest dissabte en la desfilada del ‘Pride! Barcelona’, la festa per commemorar el Dia de l’Orgull del col·lectiu LGTBI (lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals). El Pere, un jove de Terrassa empastifat de purpurina daurada, els aplaudeix entusiasta. «¡Visca l’amor lliure, visca que cadascú decideixi com vol ser, visca la tolerància i l’amor!», crida sense deixar de ballar al so de la música. Com ell, milers de persones s’han aplegat aquest dissabte en la desfilada de l’orgull. Turistes, famílies, joves i no tant joves han assistit a la festa per reivindicar la diversitat i la tolerància.

«Som invisibles, i el més important de la festa d’avui és que ens fa visibles», insisteix l’Alex, un turista australià que aquest dissabte tancava les vacances a Espanya amb la seva parella, el David. «Al meu país, moltes persones m’han discriminat, m’han arribat a dir pederasta», diu el segon, que porta una bandera arc de Sant Martí com una capa i un banyador per suportar la calor. Falten només 10 minuts perquè comenci la desfilada però la festa ja està assegurada: la música sona per tot arreu i no hi ha qui es resisteixi a ballar.

La Mariña i la Iolanda travessen el carrer i es fan un petó als llavis. «És important no quedar-se a casa un dia així, hem de participar en aquests actes reivindicatius que, a més, són una autèntica festa», diu la Mariña. Les dues noies, de 20 i 21 anys, venen de Galícia. És allà on van començar la seva relació. «Els meus pares han sigut bastant durs: no em deixaven veure-la, ni a ella ni als meus amics», explica. «A mi m’han insultat per estimar-la», segueix la Iolanda. Aquest any, el Pride! està dedicat a les dones com elles, sota el lema ‘Bollomamis’.

Un acte de valentia

«Encara estem molt invisibilitzats, venir aquí, ser LGTBI, és un acte de valentia», exposava Cathy Pallàs, vicepresidenta de l’associació de famílies LGTBI. «La gent ha de saber que el món és divers», insisteix. «La transsexualitat infantil és una cosa natural i els pares els volem acompanyar i que es respectin els seus drets humans», exposa Cristina Sevillano, membre de la junta de Chrisallys «L’important aquí és que hi siguin les generacions més grans, els que pugen ara no tenen la motxilla plena de prejudicis com abans», insisteix.

I de grans n’hi ha. Per exemple, la Maribel, de 55 anys, que acompanya el seu fill Miguel Ángel, de 19. «Venim per donar suport al meu fill i a totes les persones que ho han passat malament», diu la mare. «Fa 30 o 40 anys era molt pitjor, a un amic meu l’insultaven, el miraven malament, l’humiliaven...», explica una amiga de la mare. «En el fons, això és política. A mi m’han discriminat només per semblar gai», diu el noi, amb dues ratlles negres i blaves pintades a les parpelles i un somriure d’orella a orella.

Cap espai és 100% segur

«Soc un noi i tinc cony», es llegeix al cartell del Guille, un noi trans que ha superat la por i camina orgullós per la festa amb els seus amics, Nico i Ainhoa. «Vaig patir ‘bullying’ a l’escola, és una cosa que mai oblides. Però ara és gratificant mirar-me al mirall i trobar-me bé amb mi», agraeix. «No podem fer altra cosa que reivindicar els nostres drets: a molts països del món ens estan matant», exclama el Nico. ¿Us preocupa l’auge dels discursos de l’odi? «Cap espai és 100% segur per nosaltres, avui venint a la marxa un home amb moto ens ha insultat», explica el Nico.

Notícies relacionades

Pacte d’Estat i la ‘llei trans’: les reivindicacions LGTBI davant l’Orgull 2022

Lesbianes i bisexuals: les noies de la generació Z fan saltar pels aires la norma

Mentre la marxa anava avançant pel Paral·lel, el col·lectiu La Crida LGTBI convocava una altra manifestació, entre la plaça Universitat i la plaça de Sant Jaume, crítica amb el Pride!. Consideren que la desfilada és «capitalista» i busca el lucre econòmic.

El Michail, un home romanès de més de 50 anys, es mirava la festa des d’un racó, mentre anava movent els peus al so de la música. «No havia vist mai una festa així, que es va movent pel carrer», diu. Quan descobreix que la desfilada és una reivindicació del col·lectiu LGTBI, diu: «No, al meu país no n’hi ha d’aquests». Potser no ho poden ser.