Bona notícia mediambiental
Les llúdries tornen al delta del Llobregat
Després de reconquerir i fins i tot criar al Besòs, aquesta espècie, molt exigent amb la qualitat de les aigües, ha sigut albirada al tram final del Llobregat.
barcelona/unnamed (1).jpg /
S’han vist llúdries al serè tram final del Llobregat, una formidable notícia, sens dubte, però no queda gaire clar si cal felicitar els exemplars d’aquest mamífer que han sigut capaços de creuar el mur d’autovies, vies ferroviàries i infraestructures que parteixen la comarca per la meitat, vaja, unes llúdries amb més perícia exploradora que el doctor Livingston, o, per contra, qui més motius té per estar d’enhorabona és el riu, que, en nom del progrés, va ser desviat perquè la desembocadura constrenyia les instal·lacions portuàries de Barcelona i quan les aigües arribaven al mar no eren aptes ni per mullar-se els peus. Les llúdries són, com tantes altres bèsties indomesticables, el que es considera, en termes ecològics, un bioindicador de primera categoria. Si el Llobregat no fos avui un entorn saludable, aquesta espècie no s’esforçaria a reconquerir-lo.
Ha sigut l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) qui, amb dispositius de fototrampeig, ha confirmat el retorn d’aquest mustèlid a allò que antany havia sigut la seva llar, abans d’aquella etapa que hauria de començar a ser anomenada ja, potser, la Gran Contaminació, que va durar com a mínim dues dècades, els 70 i els 80. Aquests dispositius són molt simples. També són una loteria. Cada vegada que detecten moviment per davant del camp de visió de l’objectiu, la càmera captura l’escena.
El visionament posterior de tot el que s’emmagatzema al disc dur pot ser, en ocasions, una feina d’emocionant suspens. Per davant de l’objectiu pot passar de tot. Hi ha altres sistemes, és veritat, per certificar la presència de llúdries. Buscar-ne excrements a les vores del riu, per exemple. Es detecten, pel que sembla, perquè fan una forta olor de peix. Una analítica posterior, si s’utilitza aquesta fórmula, no només permet confirmar que es tracta d’aquesta espècie animal, sinó també seguir-ne la línia genètica i esbrinar d’aquesta manera si són descendents d’aquells exemplars que de manera premeditada es van deixar anar a les conques del Fluvià i la Muga l’any 1995, amb gran èxit, o pot ser que tinguin fins i tot alguna connexió de parentiu amb algun exemplar que es va salvar de l’extinció aigües amunt.
La qüestió és que, el que ha aconseguit l’AMB, amb la coordinació de la biòloga Patrícia García Rodríguez, són tres fotografies furtives, nocturnes, perquè els despertars de les llúdries són crepusculars, amb el plus que en una d’elles l’exemplar mira a la càmera. Pot semblar poca cosa, a més amb la cara de sorpresa que sembla que posi, la pobra, però s’ha de tenir en compte que des de 1956 no s’havia caçat (en aquella ocasió de manera literal, cinegèticament) una llúdria a la desembocadura del Llobregat. No va ser fins a 1973 que se’n va prohibir la captura, quan ja era massa tard.
El que aquest retrat diu del Llobregat, explica García Rodríguez, és que les seves aigües estan netes i que hi abunden peixos i crancs, la dieta preferida de les llúdries. També indica que la naturalització de la conca, en la qual els meandres han sigut creats de manera artificial, ha creat un entorn natural d’amagatalls que les llúdries estableixen com una llar confortable.
Notícies relacionades
Aquest últim punt, no obstant, podria ser parcialment matisat si es té en compte l’ocorregut fa poc més d’un any a l’altra conca que flanqueja Barcelona, en aquest cas molt menys naturalitzada. Allà es va obtenir més que una foto. La càmera era de vídeo i va gravar com passaven una mare i dues de les seves cries, ja de bona mida. Al Besòs, una altra conca víctima de la Gran Contaminació, s’havia constatat el 2019 que com a mínim cinc llúdries pescaven a les seves aigües. El 2020, amb la videotrampa, es va anar més enllà i es va confirmar un pas de gegant des del punt de vista mediambiental: ¡havien criat en aquesta conca! Les llúdries són unes mares gairebé sense comparació a l’hora de bolcar-se en la cura de les cries. Fan de la seva panxa un confortable bressol mentre neden d’esquena. Això ha passat en aigües del riu Besòs, en un lloc, això sí, no revelat per evitar inoportunes presències humanes. L’únic que va transcendir aleshores, en boca de l’encarregat d’aquell seguiment, Arnau Tolrà, és que es tractava d’unes llúdries poligoneres nascudes al lloc més insospitat, per la gran presència de ciment dels voltants.
Es preveu que, més aviat que tard, aquesta feliç notícia, un infantament, succeeixi també al Llobregat. L’altra, encara no esdevinguda al Besòs, és que s’albirin llúdries en aigües marines, mai lluny de la desembocadura, però sí el suficient per portar a terme una nutritiva jornada de pesca.
