Barcelona, on ja hi ha terrasses que cronometren el client

Repte superat. Corria el rumor que en algunes terrasses de la ciutat ja es cronometrava els clients perquè no dilatin la tertúlia mentre prenen una cervesa o qualsevol altra consumició, no fos cas que allò s’acabi convertint en la versió moderna del Café Gijón de Madrid, on la intel·lectualitat madrilenya passava les tardes, tot i que fos de vegades només amb un cafè i una gerra d’aigua. Molts deuen haver escoltat la frase en alguna ocasió. Tinc aquesta taula reservada per sopar d’aquí a mitja hora. Comprensible. Aquest no era el repte. Després hi ha la versió que a partir de, posem per cas, dos quarts de set de la tarda, les taules només són per menjar. A aquella hora, dimecres passat, per exemple, una família guiri berenava o sopava (difícil definició) uns espaguetis davant el Casino Aliança del Poblenou. Tampoc aquest era el repte. ¿De debò algun establiment ha fixat un temps màxim d’estada a la terrassa? Sí. 40 minuts en una de local de tapes, 60 en una pizzeria. ¡Ah! I un altre negoci a prop rebutja sopars en parella. I penalitzen els impuntuals.

La recerca, tot i que això només es digui per justificar la tardança a cridar eureka davant el cap de la secció, es va portar a terme per la rambla del Poblenou (allà, ho prometo, li van donar a un amic meu 45 minuts per acabar-se la cervesa, que fins i tot sembla massa temps depèn de la marca que sigui), pel carrer d’Enric Granados (amb poques esperances, perquè el cap de la secció d’informació local d’un diari de la competència viu allà i no se li passa ni una d’aquestes curiositats), per diverses places de Gràcia (on la fe començava a flaquejar) i la ruta va acabar en el que hauria d’haver sigut el primer destí per poc que un s’hagués parat a reflexionar, el carrer de Blai, al Poble-sec, per si no el coneixen, un cas únic: una via que, en hora punta, no de trànsit, sinó de tapes, ha sigut capaç d’ocupar amb taules i cadires tot l’antic espai destinat a cotxes.

Va dir en un ocasió, provocador com sempre, Michel Houellebecq: «França és un hotel, res més». Així que resulta temptador a aquesta altures dir que Barcelona és una terrassa, res més, i obrir aquí, després de l’anterior punt i a part, una reflexió sobre la mercantilització de l’espai públic, però el repte és el repte. Un altre dia.

És gairebé a la cantonada amb del carrer de Margarit on un bar de nom astrològic informa en negre sobre blanc, és a dir, amb lletra impresa i enganxat al vidre, que l’estada a les taules no pot superar els 40 minuts. Posats a ser ben pensats, es pot suposar que és una herència d’aquelles primeres setmanes del desconfinament en què un lloc a la terrassa, llavors per pànic encara als interiors tancats, era un plaer tan cobejat que s’aconsellava als afortunats pensar en els qui feien cua. Sembla que ara la cobdícia és una altra.

Blai, carrer dedicat a l’arquitecte que a finals del segle XVI va rebre l’encàrrec de posar façana al Palau de la Generalitat, és, el que dèiem abans, una caravana gairebé sense final de terrasses, de manera que es podria suposar que aquell cartell dels 40 minuts és una excepció que no confirma cap regla. Però resulta que Jordi Otix, fotògraf amb el mateix encàrrec, retratar terrasses que cronometrin els clients, va fer la seva pròpia recerca i va ampliar el radi. Va acabar, d’aquesta manera, a la plaça del Sortidor, no lluny de Blai, i allà va descobrir el súmmum, una terrassa on aquesta condició està enganxada amb un adhesiu al centre de la taula.

El cas és que pocs metres més enllà del primer establiment, el dels 40 minuts, hi ha un altre negoci que obsequia amb una bola extra en aquesta excursió per la ciutat. Ho fa amb uns altres dos cartells dignes d’esment. «A partir de les 19 h, la terrassa la mantenim només per a sopars, mínim 3 persones». Sintaxi al marge, l’interessant és el contingut. Les parelles, fins i tot les acolominades, no són benvingudes. Es pot suposar que el responsable de la imposició d’aquesta norma ho fa per fer caixa, no per adequar-se a aquests temps de relacions tan líquides. Si fos per això, caldria recordar-li les sàvies lliçons de Charlie Sheen, tot un catedràtic en qüestions de sexe, que una ocasió va concloure que el ‘menage à trois’ està erròniament mitificat, que a l’hora de la veritat és un triangle que mai és equilàter i que un dels costats sempre se sent queixosament més petit que els altres dos.

Notícies relacionades

Festival per a promoure el benestar emocional dels joves a Barcelona: una cita imperdible el 30 de novembre en el CCCB

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

Just al costat d’aquest cartell, aquest mateix local de tapes, on el litre de sangria surt per 10,95 euros, hi ha un altre manament d’obligada obediència per part de la parròquia. «Per poder assignar-los la taula hauran d’estar presents tots els ocupants». Passen llista i, és només una suposició, aconsegueixen, de passada, que, en algun cas, el que havia de ser un amigable xeflis de com a mínim (recordi’s) tres comensals, comenci amb mal rotllo pel retard d’un dels convocats.

Continuarà... Sigui dit això amb el convenciment que, més aviat que tard, nous rumors seran veritat.