L’Hort d’en Tomàs: una altra història de la Barcelona que es resisteix a desaparèixer

«Així després anava al poble i deia ‘mira, els meus tomàquets’», recorda el professor d’Arquitectura David Mesa Cedillo, net de Tomás Cedillo, que en aquests moments té com a principal afany que l’Ajuntament de Barcelona no acabi amb l’hort que el seu avi va iniciar el 1989 a la falda de Collserola, rere el Campus Mundet, després que els fessin fora dels horts de la Vall d’Hebron per construir el gran parc per als Jocs Olímpics.

A més de les fotografies, el David treu de la seva motxilla una desena de llibretes perfectament ordenades: ‘Abril-juliol 2000’, ‘gener-març 1995’... Diaris escrits a mà, malgrat que Tomás treballava a la fàbrica Olivetti, a les Glòries, fent màquines d’escriure, des que va arribar a Barcelona amb la migració dels anys 60 des de la seva Extremadura natal.

Tomás no va deixar d’escriure ni un dia de la seva vida –va morir de càncer el 2013–. L’home combinava el minuciós relat del seu dia a dia al barri i l’hort –que li va servir de refugi per als seus atacs d’asma, que patia des de jove– amb les novetats de la família i l’actualitat nacional i internacional del moment. La figuera s’ha despertat avui plena de figues; un arbre que, per cert, va portar de Santiago de Alcántara, el seu poble mentre uns malvats destruïen les Torres Bessones.

El jove arquitecte explica la història del seu avi, que també és la seva, al costat d’un nesprer que va plantar de criatura, amb cinc anys, quan el Tomás el portava a l’hort després de l’escola. «¿Veus aquest cactus enorme d’allà? És dels que venen que són una boleta. Ara ha tret totes aquestes flors que només es poden veure de nit. S’obren a les nou, són blanques perquè brillen amb la llum de la lluna», prossegueix.

La seva vinculació amb aquesta terra va molt més enllà de la nostàlgia. L’Hort d’en Tomàs, com han batejat l’espai en honor al seu fundador, el treballen diàriament el David i Mónica Sambade, la seva parella, també professora d’Arquitectura, així com el seu cosí Pau Gómez Cedillo, la infància del qual, com la del David, està també estretament lligada a jugar entre fileres d’enciams.

Quan van tornar a l’hort alguns anys després de la mort del seu avi, continuava sent cultivat amb carinyo pel Simeón, un amic del Tomás, de 85 anys, que anava diàriament fins fa poques setmanes, quan l’entrada sense previ avís d’un grup d’operaris municipals el 7 de juny per desmantellar-ho tot li va ficar la por al cos. Espantat, l’home va trucar a l’àvia del David i el Pau per explicar-li què havia passat: havien anat uns homes a desmuntar-ho tot perquè allò no era seu, era de l’ajuntament, i havien de marxar.

Qüestió de diàleg

Amb la mediació de la Guàrdia Urbana, el David va aconseguir aturar el desmantellament, tot i que ja havien destrossat, entre altres coses, la pensada infraestructura que tenien muntada per recollir aigua fluvial. Però al cap de pocs dies –per la revetlla de Sant Joan–, va arribar una notificació del districte d’Horta-Guinardó en què s’indicava que el consistori havia iniciat l’«expedient per recuperar la possessió de la finca, situada al Parc Forestal de la Meca», uns terrenys adquirits el 30 d’abril del 2019 «per títol de cessió gratuïta-donació».

El mateix document dona 15 dies als ‘ocupants’ de la finca per presentar «les al·legacions que creguin del seu interès». En això treballa el David amb la documentació que té sobre la petita taula on també hi ha els apunts de jardineria del Tomás, guardats en un dels porxos. 

El David i la Mónica –que el 2018 van guanyar una beca de producció artística de la Fundació Guasch Coranty per desenvolupar un projecte a l’hort– són conscients que els terrenys –al camp– no són propietat seva i no tenen cap problema –al contrari, hi insisteixen– per entregar les claus de l’hort al districte. «L’única cosa que volem és que l’hort es protegeixi, que no es perdi. El nostre objectiu final és que el districte es faci aquest projecte seu», resumeixen. A més dels infinits records familiars, sobre aquesta terra hi ha moltes hores de feina basades en la permacultura («intentar que l’hort sigui el més semblant possible a un ecosistema salvatge, sense que la natura et mengi», expliquen).

L’hort –que ja està obert a tots els veïns a través del vincle que han establert amb la Sala Polivalent de Montbau-, forma part de Ruralitzem, una xarxa de projectes ubicats als peus de Collserola «compromesos amb la construcció de sobirania alimentària dels barris».

Notícies relacionades

El ‘Capritx’: una singular ‘herència de bomber’ al vessant de Collserola

Festival per a promoure el benestar emocional dels joves a Barcelona: una cita imperdible el 30 de novembre en el CCCB

Investigant sobre què ha pogut passar per aquesta sobtada bel·ligerància administrativa cap al pacífic espai, el David i la Mónica han arribat a la conclusió que el detonant va ser un accident a pocs metres del lloc amb el ramat antiincendis impulsat per l’ajuntament. Un dia cinc ovelles van caure en un forat pròxim –que no té res a veure res amb l’Hort d’en Tomàs, insisteixen els seus impulsors–, però, els forestals, a l’anar a rescatar els animals –que van sobreviure a l’accident– van veure les plantacions i a partir d’aquí es va posar en marxa la maquinària.

La versió municipal

Fonts municipals confirmen que el procediment es va iniciar per una denúncia dels agents forestals del parc de Collserola que, asseguren, «demostra que és un espai en molt mal estat i molt mal conservat». «Collserola ho posa en coneixement del consistori i, com que és una finca municipal, l’Ajuntament de Barcelona ha d’actuar d’ofici. Com que el 7 de juny els operaris de la brigada no van poder netejar la zona, el consistori ha iniciat un expedient de recuperació d’ofici per poder entrar i netejar-lo», apunta una veu municipal, que assenyala també que el districte es posarà en contacte amb el David i la Mónica per parlar sobre el futur de l’espai.