L’obra d’art més vandalitzada de Barcelona

I en aquest desagradable rànquing l’escultura més vegades netejada, per tant, més vegades agredida, ‘L’onada’, la peça que Jorge Oteiza va donar el 1998 al Macba, ocupa una plaça destacada competint amb l’‘Homenatge a Emili Vendrell’, un conjunt aixecat a la memòria del músic al carrer de Joaquim Costa i firmat per Rafael Solanic, Beth Galí i Rosa Maria Clotet, i amb ‘El mur’ que Richard Serra va crear en els 80 per a la plaça de la Palmera de la Verneda. 

Revisió diària

De les dues últimes, l’ajuntament s’ocupa de la seva neteja, però la peça d’Oteiza és competència del museu, que és titular de l’obra. El Macba i ‘L’onada’ es troben en un dels punts negres del vandalisme de Barcelona: la plaça dels Àngels, així que l’agressió contra l’escultura és constant, tant que l’equip de restauració del centre la revisa diàriament i la seva neteja habitual ja forma part d’una de les partides del departament de conservació. Les gairebé tres tones (2.758 quilos) d’alumini i pintura negra tenen una protecció, un vernís antigrafiti, però les seves propietats desapareixen més ràpid de l’habitual perquè l’escultura s’ha de netejar més del normal.  

21.000 euros

Notícies relacionades

Oteiza sobreviu als grafiters

Barcelona restitueix al costat del Macba el mural de Keith Haring sobre la sida

Entre el 2019 i el 2020 va rebre una restauració a fons que va suposar retirar-la de l’espai públic per tornar-la al taller on va ser forjada, a Parets del Vallès. Li van treure la capa protectora, la van pintar un altre cop i es va tornar a imprimar amb el vernís antigrafiti. Una operació que abans es feia cada molt temps però que el museu assumeix que haurà de fer «cada dos anys». I això suposa una despesa de 21.900 euros més una logística complicada: «Implica desmuntar-la i transportar-la en un camió-grua i, comporta, a més, escorta, tallar carrers, permisos de la Guàrdia Urbana...», expliquen des del centre. 

El tag, un malson

La d’Oteiza no és l’única obra que el Macba exposa a l’espai públic, exhibeix també el mural ‘Barcelona, Mural G-333’ d’Eduardo Chillida i ‘Tots junts podem parar la sida’ de Keith Haring, però aquestes dues compten amb menys agressions que ‘L’onada’. La primera per l’alçada, els vàndals de l’esprai no hi arriben, tot i que les parets que l’envolten fan fàstic; la segona per respecte. Haring va ser grafiter, així que els que fan pintura mural al carrer la respecten. «Si alguna vegada ha aparegut una pintada, ha sigut un tag», apunten des del museu. I és que els que es dediquen als tags (firmes) són un malson. No respecten res. «El grafiter sap molt bé on fa el grafiti, el problema són els que fan tags, que els pinten a qualsevol lloc», afirma Pere Rovira, restaurador del Centre de Restauració de Béns Mobles, l’organisme de la Generalitat que supervisa com es reparen les peces que compten amb protecció patrimonial.