Vicente Guallart, arquitecte i urbanista: «Si Cerdà estigués viu estaria projectant la Catalunya del futur»

¿Com ha de ser aquest nou model? Hem de renaturalitzar les ciutats, treure l’asfalt i portar la natura al centre. Hem de reduir de manera dràstica la mobilitat privada, aquesta és una gran qüestió de la qual molta gent està en contra; l’altra qüestió és la reindustrialització, hauríem de tornar a portar la indústria al centre de les ciutats, una indústria neta que utilitzi les tecnologies de la informació. Per tant tornar a produir als barris, i això inclou energia i aliments. Són els barris productius de velocitat lenta, cosa que a París l’ha anomenat la ciutat dels 15 minuts, una ciutat que té moltes ciutats dins i que cada barri, a més de tenir equipaments, té també llocs de treball. El gran error del segle XX va ser segregar les funcions de la ciutat i tenir els llocs de treball en un costat i les vivendes en un altre. Per això les ciutats estan col·lapsades pel trànsit, perquè molta gent es mou durant tot el dia. 

¿Com es porta això a la pràctica en una ciutat ja construïda com Barcelona? Barcelona té el 80% de les seves cobertes planes ¿per què no utilitzem els terrats per produir energia i per produir aliments? Davant el perill de la guerra, hi ha gent que pensa que ens hem de rearmar, i el que s’ha de fer és començar a produir quilowatts i tomàquets. La idea de produir energia i béns bàsics és molt important perquè si no depenem d’una escala global, si ens tanquen l’aixeta del gas d’Algèria o els russos s’enfaden, col·lapsem. I hem de desenvolupar un model de ciutat distribuïda, amb la idea de portar llocs de treball i indústria lleugera a les zones on només hi ha vivenda, com Nou Barris, i vivenda a les zones on només hi ha indústria, com a la Zona Franca. Hem de començar a preparar una ciutat que sigui més productiva, ecològica i resilient. 

¿I què fem amb els cotxes? D’aquí 30 anys la mobilitat privada no existirà, anem cap a un món en el qual compartir recursos és molt més eficient. Hem de moure’ns menys, hem de tenir sistemes de transport compartits i hem de tenir infraestructures adequades per a la mobilitat metropolitana i regional. La gran discussió al voltant de les superilles no és tant si pacifiquem uns carrers i els posem natura, que hi estic totalment a favor, si no per què fem les inversions que fan falta per tenir una mobilitat metropolitana com tenen les grans ciutats. Aquesta és la qüestió. 

¿Ens falta escala? Tenim un ecologisme que ve dels moviments de resistència dels anys 70 i 80, que ha treballat sempre amb possibilismes. Alguns pensen que a partir de petites inversions i bona voluntat canviarem totalment les ciutats i no és així. Hem de fer grans inversions per produir molta energia, per eliminar molta mobilitat i tenir un aire més respirable. Això no es fa sol amb bona voluntat, necessitem un ecologisme més productiu i inversor, no un ecologisme a la defensiva, reactiu i que acusa la resta de no ser ecologistes. 

¿Barcelona va pel bon camí? Falta estratègia. A Barcelona ara mateix la societat està molt dividida, no tenim un projecte comú. No discutim les grans coses. Hem pensat que les actuacions tàctiques eren l’estratègia i això ens fer perdre la foto final. Si tothom parla del que passa davant casa seva, és impossible dissenyar una ciutat perquè una ciutat requereix grans inversions i grans projectes i moltes actuacions petites, per descomptat, però si no discutim les grans idees i els grans reptes, no resoldrem el futur. La complicitat entre la política progressista [Pasqual Maragall] i el partenariat públic i privat és el que va crear el model Barcelona, i la ciutat ha perdut aquest esperit de cooperació, que hauríem de tornar a recuperar. Discutim tot el dia sobre patates calentes, llancen una patata calenta i tenim dos anys de polèmica al seu voltant. Els Jocs Olímpics dels Pirineus eren una patata calenta, l’Hermitage, una altra patata calenta. És com discutir sobre si posem un McDonalds a la Diagonal o no. I això no és l’important, l’important són altres qüestions molt més estructurals o estratègiques: com produir energia a la ciutat, com tornar a portar indústria, com ajudar els emprenedors a crear indústria local, com reformar el Besòs. Del Besòs fa vuit anys que en parlem i no ha sortit cap dibuix ni cap proposta transformadora estructural. 

Notícies relacionades

Guim Costa, arquitecte degà del COAC: «L’Eixample és la zona que més necessita repensar el futur»

¿Com serà la Barcelona del futur? Rehabilitada, sostenible i eficient

¿El Besòs és la gran reforma pendent?  Bàsicament perquè Barcelona sempre ha sigut una ciutat de mar, i mai de rius. El Besòs i el Llobregat són el futur de Barcelona. El Besòs perquè té molta gent i poc urbanisme, i un gran potencial per fer del Besòs un riu urbà europeu. Igual que el Llobregat. La relació entre la ciutat i Collserola és un altre tema pendent i cada dia més amb la qüestió dels incendis i la gestió forestal. 

¿L’urbanisme del futur ha de ser una arma per lluitar contra els grans incendis? Absolutament. La biociutat i l’economia circular tenen una tercera derivada: la simbiosi entre la ciutat i el camp. La bioeconomia aposta per no oblidar els recursos que tenim en l’entorn. Per exemple, de la fusta dels boscos pròxims gestionats d’una manera sostenible podem produir les estructures dels nous edificis i amb les fibres vegetals podem fer material tèxtil. La idea és tornar a utilitzar els recursos de la natura i utilitzar materials renovables. El que veiem ara és que si abandonem el camp amb aquesta visió que si no és ciutat, no és important, el camp es crema, hi ha despoblament, hi ha desequilibris... Les zones forestals abandonades tenen una riquesa que poden ajudar a definir una nova forma de l’economia, hem de dirigir la inversió per crear valor al territori. A Catalunya tenim un 65% de superfície forestal i en realitat no hi ha cap discurs estructural que connecti l’economia rural amb l’economia de la ciutat. Sempre s’ha pensat que el món rural i la ciutat eren dos mons oposats i ara amb aquest nou món veiem que tot s’ha de dissenyar de manera conjunta. Si Cerdà estigués viu estaria projectant la Catalunya del futur.