El jutge descarta paralitzar les obres dels eixos verds de Colau

La Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona i Lleida va sol·licitar el 18 de juliol passat la paralització, de forma cautelar, de les obres de semiconversió en zona de vianants de quatre carrers de l’Eixample, Consell de Cent, Rocafort, Borrell i Girona, l’inici de les quals començarà a mitjans d’agost. Són els anomenats nous eixos verds o, en una interpretació molt laxa del terme, una mena de noves ‘superilles’. En una interlocutòria molt contundent, el jutge ha desestimat els arguments que en nom d’aquesta cambra de la propietat va redactar, curiosament, l’extinent d’alcalde d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona Ramon García-Bragado. Un a un, la interlocutòria desarma les catastrofistes advertències de la denúncia i per tant dona llum verda a l’inici dels treballs.

Després de la judicialització de la política, des de fa anys, signe dels temps a Espanya, arriba ara a Barcelona una derivada d’aquesta estratègia de desgast, la judicialització de l’urbanisme, una cosa com a mínim insòlita en una ciutat que durant dècades ha fet de les grans obres de transformació gairebé un vici. Foment del Treball va portar l’abril passat la reforma de la Via Laietana al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i va fracassar en el seu intent que es paralitzessin les obres. A mitjans de juliol, l’exarquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, Josep Anton Acebilllo, recordi’s, pare del tambor de Glòries i de la urbanització del Fòrum, va plantejar la il·legalitat de les obres d’aquests quatre carrers de l’Eixample abans citats amb alguns arguments no gaire distants dels de García-Bragado, màxim responsable de l’urbanisme municipal sota el mandat de Joan Clos. És per tot això que la interlocutòria acabada de redactar pel jutjat dels contenciós administratiu 16 de Barcelona resulta de molt interessant lectura.

La denúncia de la Cambra de la Propietat afirmava que els projectes en curs suposaran un canvi radical en la mobilitat del centre de la ciutat perquè eliminaran la circulació en aquests carrers (una cosa que en realitat no succeirà) i afectarà l’accés a les vivendes, llocs de treball i comerços. En aquest punt es resumeix, de fet, un dels principals motius de debat sobre el model de ciutat. Donen per inqüestionable els denunciants que l’única mobilitat que mereix aquest nom és la que es realitza en cotxe o moto. Cap d’aquests carrers deixarà de ser transitable, en realitat ni tan sols en vehicle privat, però els cotxes, és veritat, no els podran recórrer en línia recta de punta a punta, com ara. Per accedir als aparcaments públics i privats, per exemple, serà necessari accedir des de la cantonada més pròxima, és a dir, amb un recorregut en L.

Davant el jutge, la denúncia afirma que l’ajuntament ha comès una bateria d’infraccions urbanístiques, però en la seva resposta el magistrat afirma que «no ha resultat acreditat que ens trobem davant un dels supòsits d’acte viciat de nul·litat que justifiquin ‘per se’ l’adopció de la mesura cautelar interessada.

L’altre gran argument de la cambra de la propietat per requerir la paralització dels treballs és un suposat caràcter irreversible de les obres pel cost econòmic que això comportaria. Sosté el jutge sobre aquesta qüestió que en cas que fos necessari més endavant revertir les obres, aquest trencament econòmic repercutiria sobre la mateixa administració, no sobre la Cambra de la Propietat. «La Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona i Lleida no pot pretendre erigir-se en defensora d’un hipotètic interès general partint d’uns hipotètics perjudicis que, més enllà de les al·legacions, no es concreten». Afegeix la interlocutòria en aquest punt que «l’actuació de l’administració persegueix una finalitat pública com és la millora urbanística de la zona».

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

El que proposa el govern municipal amb els eixos verds és sumar mesures a escala local contra la crisi climàtica sense que, segons la seva opinió i pels antecedents coneguts, això repercuteixi negativament en la vida comercial de les zones afectades. El carrer de Consell de Cent, entre Vilamarí i passeig de Sant Joan, és l’eix principal d’aquest projecte, entre altres raons perquè intersecciona amb els altres tres vies verdes, a més de fer-ho amb el singular carrer d’Enric Granados. En cada un d’aquests encreuaments, les obres crearan noves places, sobretot verds, que li concediran al lloc un cert aire de ‘superilla’.

Aquests no són els primers projectes de pacificació de carrers portats cap a Barcelona. Ni tan sols són els primers controvertits. Quan es van convertir en zona de vianants el Portal de l’Àngel i el carrer de Portaferrissa, durant el primer mandat de Pasqual Maragall com a alcalde, els comerciants es van oposar ferotgement amb la tesi que l’absència de cotxes convertiria aquell lloc en un erm. Va succeir, com se sap, tot el contrari. Aquest tipus de conflicte s’ha repetit pràcticament cada vegada que l’ajuntament ha impulsat una mesura idèntica o similar. La novetat, ara, és la judicialització, que de moment ha resultat ser una estratègia estèril.