Un de cada tres pisos de Barcelona són unipersonals

El 2021, el padró d’habitants va patir un lleuger retrocés. Barcelona va perdre 20.333 habitants: en termes històrics, una variació intranscendent. La població total segueix en una de les seves cotes més altes. El nombre de domicilis, en canvi, ha crescut. A 1 de gener del 2022, n’hi ha 2.770 més que en el mateix període de l’any anterior. Això, en qualsevol cas, és una mirada superficial. El que fa el departament municipal d’estadística és mirar de portes endins. És molt interessant.

En un 31,6% dels pisos de Barcelona viu una sola persona. Hi ha 209.736 vivendes unipersonals. Les raons per viure sol són, per descomptat, molt variades, però en aquest àmbit té molt pes el sector de les persones majors de 65 anys. Hi ha 92.091 persones majors de 65 anys que viuen soles. Quin contrast, el bullici dels carrers i la soledat en una de cada tres vivendes. En la crònica que acompanya aquesta informació es destacava, com a dada curiosa, l’elevat nombre de centenaris del padró de la ciutat, 931. Toca assenyalar aquí que 299 d’ells (248 dones, 51 homes) viuen en una d’aquestes vivendes unipersonals.

Es podria sostenir (i fins i tot injustament acusar) que aquest gran parc de vivendes amb un sol empadronat són la raó del depauperador preu dels lloguers a Barcelona. Tampoc. Si es resten aquestes 209.736 vivendes i veïns de les estadístiques oficials, la mitjana que queda de residents per pis és de 3,1, una xifra que tampoc indica una escassetat.

Els lloguers pugen perquè la vivenda no és un dret constitucional, és un negoci. Els contractes de tres anys van fer feliços no pocs administradors de finques. Cada tres anys s’obria una oportunitat de negoci. Després hi ha els rendistes, un grup social mai prou analitzat, paradigma que no és el mateix crear riquesa que crear rics. El padró immobiliari de la ciutat no entra en aquests detalls. No detalla quants pisos de la ciutat són segones residències d’estrangers adinerats que passen temporades aquí. Tampoc ofereix un retrat en alta definició d’aquest món dels anomenats amfitrions turístics. Però, en contrapartida, revela alguns símptomes de la patologia immobiliària que afligeix la ciutat.

Notícies relacionades

La natalitat es desploma a Barcelona: només 11.510 nadons el 2021

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

El 2011 hi va haver 117.467 canvis de domicili intern, és a dir, barcelonins que es muden a un altre pis de la ciutat, migracions internes. ¿Per què? ¿Per millorar? Segurament, no. El següent pas per a molts nòmades immobiliaris és anar a la recerca de lloguers més assequibles en altres municipis. Les migracions internes són simplement una dada a tenir en compte i, sobretot, a no menysprear. Van augmentar el 2021 un 40,5% en comparació amb l’any anterior (d’acord, any pandèmic) i un 18,4% en relació amb el 2019. L’elevada xifra es remarca en vermell si es té compte quina era la tònica de mudances el 1991, és a dir, un any abans que els Jocs Olímpics alteressin les constants vitals d’aquesta ciutat. Aquell any només hi va haver 24.885 mudances internes.

Una de les conseqüències d’aquest nomadisme immobiliari al qual sembla que obliguen les anomenades lleis del mercat és que converteix Barcelona en una mena d’escull social en permanent transformació. Igual que la xifra de barcelonins natius és, per tercer any consecutiu, menys de la meitat de la població (48,8%), la xifra de veïns amb menys de 15 anys de padró, és a dir, arribats a la ciutat després del 2007, creix anys rere any i supera amb cada vegada més diferència la de barcelonins amb més de 15 anys de residència. Segons l’últim recompte, 829.329 barcelonins només han conegut aquesta ciutat a partir del 2008, vaja, a partir de quan es va desplomar l’economia mundial. Els residents amb més de 15 anys de padró són menys, 810.652.