La Casa Dolors Prats, sense cap ni peus patrimonial

Primer, el 2014, va llevar àncores la galeria Joan Prats, que no era el negoci original però sí que va conservar l’herència històrica material i immaterial de quan a principis del segle XX l’espai es va convertir en barreteria i als aparadors, al costat dels bolets, lluïen escultures d’Alexander Calder i a la rebotiga Joan Miró travessava caixes amb una cullera per crear ‘Rellotge del vent’. Sí, sí, Joan Prats era barreter però també mecenes i promotor cultural, per això la seva relació amb les avantguardes. I d’allà, també, que quan Joan de Muga, el 1976, va reconvertir la botiga en galeria d’art i conservés el nom i els delicats exteriors del local i, a més, encarregués el seu interior a l’arquitecte Josep Lluís Sert. Però el dit, aquesta ciutat té volença per passar per pic i pala qualsevol element d’interès si hi ha lucre pel mig, així que el 2015 el local va canviar a botiga de roba esportiva i el treball de l’arquitecte, en res. Van deixar, això sí, la façana i la placa de ferro fos al carrer amb què al seu dia l’ajuntament va decidir homenatjar els establiments amb pedigrí i que a hores d’ara (i tancaments) funcionen com a làpides.  

El cas és que la destrucció de l’obra de Sert va deixar òrfena la joieria Roca, que va passar a ser l’únic establiment de Barcelona amb disseny purament racionalista, també de Sert, que en la seva concepció es va polir tant per fora com per dins, tot i que des que el comerç va canviar de mans, el 2009, el mobiliari descansa al Museu Nacional. Però on ara encara lluu l’herència del moviment arquitectònic modern el 1902 regnava un dels monuments del modernisme: el cafè Torino. Que, oh sorpresa, tampoc es va conservar. El 1911 va morir el seu promotor, Flaminio Mezzalama, i amb ell va sucumbir el temple de l’art que van aixecar Antoni Gaudí, Pere Falqués i Josep Puig i Cadafalch. Déu n’hi do. 

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Amb tot, el de passeig de Gràcia amb Gran Via no és l’únic establiment modernista del qual no queda ni rastre en una ciutat que presumeix de ser bressol i capital de l’esmentat moviment. La llista d’absents sembla interminable però mereixen un apunt la manyeria Casa Mañach, un deliri oníric firmat per Jujol al carrer de Ferran; la farmàcia Grau Ynglada, una filigrana d’Alexandre de Riquer, al carrer Nou de la Rambla i la també farmàcia Gibert decorada per Gaudí la ubicació de la qual no està clara perquè va tenir una vida molt curta, però que algunes fonts situen als baixos de la modernista casa Sicart, esfondrada el 1991 per a més glòria dels grans magatzems que copen la plaça de Catalunya i necessitaven ampliar espai. La desgraciada operació es va dignar a deixar un mínim vestigi de l’edificació: va salvar la tribuna modernista i la va incrustar a la moderna façana. I allà lluu com a testimoni del molt que s’ha deixat perdre Barcelona i del poc aconseguit la va canviar. 

Però aquest rèquiem començava per la casa Dolors Calm i els seus establiments perduts, la ja citada galeria Joan Prats i un segon: la Ferreteria Villà tan emblemàtic i protegit com el primer i igual de desaparegut. La botiga va haver de mudar d’emplaçament per l’inassumible del lloguer el 2018, i amb ella van anar la centenària col·lecció de ferramentes que adornaven els aparadors i botiga des del 1912, i tot el mobiliari interior de fusta. La placa de ferro fos (a hores d’ara, làpida) segueix a la vorera. Barcelona, cementiri comercial.