Vinçon, Barcelona abans d’Inditex

Tot i que no és la més imprescindible de les novel·les d’Umberto Eco, ‘El pèndol de Foucault’ és sempre una lectura recomanable perquè des del 1988, any en què va ser escrita, anticipa moltes de les estupideses amb les quals es conviu avui amb incomprensible mansuetud. Algunes fins i tot obren, de vegades, els telenotícies. La trama, per si ho volen saber, és una molt seriosa mofa dels esoterismes, conspiranoies i altres teories insostenibles que els tres protagonistes, Casaubon, Belbo i Diotallevi, exploren amb gran passió, entre les quals hi ha l’existència d’uns corrents tel·lúrics a la Terra i que que el fet de saber on conflueixen proporcionaria un poder infinit a qui ho descobrís. Les piràmides i les catedrals s’aixequen en alguns d’aquests pous tel·lúrics, diuen ells, i, pel que a continuació s’explicarà, pot ser que al número 96 del passeig de Gràcia de Barcelona hi hagi una d’aquestes interseccions de forces subterrànies. ¿Per què? Vegem-les.

Després dels cinc dies d’excursió per les ruïnes comercials de Barcelona, tots ells explicats en episodis anteriors (la farmàcia Vilardell, reciclada en un banc caçador de recompenses, l’antiga Filatèlia Monge, maltractada per a res...), era gairebé obligació fer una parada, l’última, en el que durant 86 anys va ser la seu de Vinçon. Passeig de Gràcia, 96. Una botiga inoblidable, cert, però... ¿Què té de tel·lúric aquell lloc? Que no només va ser la llar de Vinçon. Repassem.

Una làpida a terra recorda que allà hi havia, efectivament, aquella botiga irrepetible. N’hi ha una altra a la paret que remarca que allò va ser la residència de Ramon Casas, artista d’una desinhibició pictòrica que mai serà prou elogiada.

La tercera, aquesta de marbre i a l’altre costat de la porta, és un homenatge que els socis de la catxonda associació Arca de Noè van dedicar a un dels seus fundadors, Santiago Rusiñol, en el cinquantenari de la seva mort, perquè allà va viure també aquell polifacètic artista.

La quarta i última placa, també rusiñoliana i situada al balcó del primer pis, porta la firma de la Societat General d’Autors i recull els versos que Rubén Darío va dedicar «‘al buen catalán que hace a la luz sumisa’», el que dèiem, al seu amic Rusiñol, un bon altre, perquè si Casas era capaç de dedicar un quadro a una execució amb garrot o a una càrrega policial contra uns vaguistes, aquest, en la seva faceta de pintor, era capaç de trobar bellesa en la ingesta de morfina, que personalment va consumir amb delectació, i convertir aquesta addicció en una obra d’art.

Quatre plaques en un mateix lloc. Pot ser que sigui una plusmarca sense rival en aquesta ciutat. El plus, perquè, posats a fer, n’hi ha, és que el pati interior del número 96 del passeig de Gràcia ofereix, a més, unes formidables vistes del cul de la Casa Milà, la Pedrera, un edifici que no surt en les aventures de Casaubon, Belbo i Diotallevi al llarg de les pàgines d’‘El pèndol de Foucault’ però que Eco hauria fet bé a concedir-li un capítol, perquè la seva arquitectura sembla gairebé una força que brolla de les entranyes de la Terra.

De Vinçon, l’última «personalitat» que va residir en aquella adreça postal, s’han escrit, des del seu adeu, diverses profundes elegies. L’última ocasió va ser a l’abril, perquè es va publicar llavors la biografia de la botiga, un llibre formidable a l’altura del que aquell establiment va ser per als barcelonins, un lloc al qual fins i tot s’entrava només per vagarejar pels passadissos. Era un lloc magnètic, i aquesta definició gairebé obliga a submergir-se en el capítol 82 de la novel·la d’Eco. Casaubon explica als seus col·legues que la Terra és un gran magnet amb corrents que es mou com el cabell en un cap, però que hi ha d’haver un punt on es forma un remolí d’aquells que poden amb qualsevol pinta. Aquest lloc a la Terra, l’Umbilicus Telluris, és el que es proposa trobar.

–Tot perfecte –deia Diotavelli–, però, un cop saps com dirigir els corrents tel·lúrics, ¿què fem? ¿Rosquilles?

Casaubon respon que no sigui ximplet, que qui domini aquest melic tel·lúric del planeta tindrà a les seves mans un poder que convertirà la bomba atòmica en una minúcia. El llibre, el que dèiem, és per llegir-lo; no és ‘El nom de la rosa’, però és una novel·la molt entretinguda. La qüestió és que aquesta pregunta, ¿rosquilles?, és com si s’hagués fet realitat al 96 del passeig de Gràcia, on després de Vinçon va venir la insaciable Inditex, empresa que, com un Fantômas, a través de la disfressa de les seves diverses marques (Zara, Pull & Bear, Bershka, Oysho, Stradivarius...) ha convertit mig passeig de Gràcia en un ‘trust’ comercial. On van habitar Casas, Rusiñol i Vinçon hi ha avui una botiga de Massimo Dutti. Rosquilles.

En realitat, el succeït no és res sense precedents en aquest carrer, que seria de sang blava si en parléssim en termes d’artèria. Si hagués conservat la bellesa que tenia a principis del segle XX, quan cada baix comercial era una obra d’art, fins i tot Vinçon hauria passat mitjanament inadvertit. La historiadora de l’art Raquel Lacuesta i el periodista Xavier González Torán van publicar el 2014 la seva segona immersió en el modernisme perdut de Barcelona. La primera apnea la van portar a terme a Ciutat Vella. La segona, a l’Eixample, i és en aquest segon repàs del patrimoni desaparegut en què el passeig de Gràcia causa pànic i alhora incomprensió. Se suposa que un dels al·licients dels turistes per visitar Barcelona, per sobre del clima i la gastronomia, és la seva arquitectura. Això diuen les enquestes de Turisme de Barcelona, aquesta societat que, vist com aconsegueix els objectius que es proposa, podria donar lliçons fins i tot a Spectre. La paradoxa és que sembla que hi ha una correlació matemàtica, una mena d’equació encara no desxifrada, per la qual, a mesura que augmenta la corba del volum de turistes, decreix el patrimoni arquitectònic de la ciutat.

Al número 18 del passeig de Gràcia, on avui es venen rellotges de luxe, va haver-hi, principis del segle XX, el Cafè Torino, en paraules de Lacuesta i González Torán, una obra coral dels més prestigiosos arquitectes, dissenyadors i artistes del moment, entre els quals hi havia Ricard de Capmany, Josep Puig i Cadafalch, Pere Falqués i fins i tot Antoni Gaudí, una ‘joint venture’ potser sense igual. Aquell establiment, del qual afortunadament queden moltes i bones fotografies, va morir molt abans que el turisme descobrís Barcelona, però la qüestió és que probablement tampoc hauria sobreviscut amb la seva presència.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Resum i final de sèrie. Pot ser que el 96 del passeig de Gràcia sigui un punt de corrents tel·lúrics, tot i que ara realment no ho sembli. Pot ser que ho sigui tot el passeig de Gràcia, perquè es pot qualificar com a mínim d’enigmàtic el que aquest estiu està passant davant alguns establiments d’aquest carrer, com Louis Vuitton, on els turistes fan cua sota el sol per comprar productes caríssims, tot i que, sens dubte, n’hi ha als seus països. Hi ha qui això ho llegeix com un senyal que aquesta ciutat, després del parèntesi de la pandèmia, torna a ser la que era abans de la covid, signifiqui el que signifiqui. És incomprensible que, a la seva manera, recordi una anècdota que s’explicava, pel que sembla, al segle XVIII. Es referia a un nàufrag que, després de setmanes a la deriva en alta mar, arriba per fi a terra i el primer que veu és una forca: «Gràcies a Déu, per fi estic en un lloc civilitzat».

Continuarem navegant.