Casa Beethoven, un refugi entre el soroll de la Rambla

Jaume i Àngels Doncos regenten el negoci. «La reforma de la Rambla és una ‘pijada’; hauria d’entrar més al fons. El ciment està molt bé, però l’important són les persones. Als barcelonins no els interessa baixar perquè això no té personalitat. I si el que vol l’ajuntament és que no passin cotxes, no fa falta gastar-se més de 40 milions d’euros. L’estètica és important, però el que és fonamental és el contingut», afirma el Jaume. Explica que viuen de les partitures i que tenen sort de tenir una clientela molt fidel i de tota la vida. «Venen a Casa Beethoven malgrat saber que poden trobar el mateix a internet». També hi entren els turistes, més per curiositat que amb ànim de consum. Per a ells han destinat una petita vitrina amb productes musicals que caben en una maleta de mà.

Por de les obres

El Jaume treballa unes 60 hores a la setmana. No perquè li agradi, que també, simplement perquè no pot permetre’s «pagar un sou digne de 1.500 euros al mes a una altra persona». Es nota que disfruta amb el que fa malgrat que destil·la un cert derrotisme. «He vist caure moltes botigues al nostre voltant», argumenta. Sobre el futur i l’arribada de la reforma a la seva zona, que hauria de passar en uns cinc o sis anys, tem que sigui «la mort de Casa Beethoven si es bloqueja el pas als vianants». Una terrible ironia seria que l’últim gal de la Rambla fos víctima del projecte pensat perquè floreixin negocis com el seu.

Reflex de l’ànima

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

«La reforma és necessària, però no ajudarà a recuperar la Rambla», insisteix el president dels Amics de la Rambla, Fermín Villar. Les obres començaran després de les Festes de la Mercè. S’abordaran per trams i el primer anirà des de Colom fins al Portal de Santa Madrona. Villar es queixa que allà ja hi ha afectades dues terrasses i un quiosc i que el consistori encara no els ha dit on els col·locarà de manera provisional. La transformació, considera, no convidarà el barceloní a baixar més que per la curiositat del primer dia, però el carrer serà «més còmode per passejar i continuarà mostrant la tendència i la tensió social del moment».

Ramblejar, el verb que es conjuga des del dubte de saber què és el que et trobaràs. Ningú ho va definir millor que Maria Aurèlia Capmany en el pròleg del llibre ‘La Rambla i els seus misteris’, de Josep Maria Carandell: «La Rambla pertany a tota Barcelona. A qualsevol veí de qualsevol racó remot de Barcelona. De vegades, fins i tot els veïns d’antic s’impacienten i murmuren: la Rambla ja no és el que era. La Rambla no ha estat mai el que era. En primer lloc perquè ens és impossible de reproduir-la com era i el record col·lectiu la fa diversa, variant, sempre més bonica en la seva memòria del que realment és. I el secret d’aquest carrer, ple de la xerradissa dels ocells, sempre sorollós, sempre una mica malgirbat, sempre ple de gent que no hi viu i que no fa més que ramblejar-hi, és, precisament, la seva capacitat de canviar cada dia i, en canvi, no perdre mai el seu aire».