barcelonejant
¿Moren les abelles per la mà cruel dels ajuntaments?
L’agonia d’aquesta espècie als peus de les tipuanes de Barcelona és un misteri encara sense resoldre, tot i que amb tres possibles culpables
APICULTURA APICULTOR ABEJA ABEJAS /
Opció A, això és una fe d’errors. Opció B, agafar-se aquestes línies com les últimes pàgines d’una novel·la d’Agatha Christie, quan tots els personatges de l’obra estan presents i Hercule Poirot és a punt de revelar qui és el culpable de l’alta mortaldat d’abelles a finals de la primavera passada a Barcelona i en algunes ciutats veïnes. Vostès decideixen. La qüestió és que el 18 de juny passat es va publicar en aquest diari una possible resposta a aquesta pregunta. Molts carrers de l’àrea metropolitana estaven llavors encatifats amb pètals de tipuana i, enmig d’aquest bonic espectacle floral, una mirada atenta permetia descobrir amb horror abelles en plena agonia i, en el pitjor dels casos, ja mortes. Es va acusar llavors la ‘Varroa’, un àcar (des dels cànons humans del que és bonic) d’aspecte repugnant, com un cabrot minúscul que s’agafa al dors de les abelles i literalment els llepa la vida. Pot ser, però, que l’assassí sigui algú altre: ¿els ajuntaments? És una acusació molt gruixuda que mereix ser desgranada.
La situació és la següent. D’una banda, hi ha la ja presentada ‘Varroa’. La seva amenaça és àmpliament coneguda. Vampiritza les abelles al mateix rusc, fins i tot quan encara no han fet el seu primer vol. És motiu de gran preocupació entre els apicultors. Amb la parasitació impedeixen el desenvolupament normal de les abelles infectades. Creixen atrofiades. Es va publicar al juny que la seva presència entre les flors de tipuana era perquè, fidels a la seva fama de laborioses, sortien fins i tot malaltes a recollir nèctar i algunes no aconseguien tornar a la bresca. Per a alguns observadors d’aquest fenomen, la pregunta lògica, llançada tal qual a les xarxes socials, era si la tipuana, un arbre importat de Sud-amèrica, podia ser tòxic per a la família animal de les ‘Apidae’. La resposta científica va ser que no. La confusió la podia provocar una singularitat de la tipuana: l’època de floració. Quan es vesteixen de groc no hi ha cap altre arbre florit a la ciutat, així que, per als insectes recol·lectors de nèctar, allò és un hipermercat de visita obligada. Hi havia moltes abelles mortes al costat dels escocells, perquè no n’hi podia haver en cap altre lloc. No hi havia més arbres florits. Com bé sap qualsevol detectiu de novel·la, cal ser prudent en les deduccions.
A la vista que Poirot seguia aparentment una pista equivocada (des d’aquí es demanen disculpes sinceres per l’error, fins i tot a les ‘Varroa’), Zuhari, una associació consagrada a l’estudi i a la conservació de les abelles, es va posar en contacte amb aquest diari per assenyalar a un altre potencial culpable, els piretroides, paraules majors, un insecticida químic amb què durant anys s’han tractat les tipuanes per alliberar-les d’un altre paràsit, el ‘Platycorypha nigrivirga’, per dir-ho vulgarment, una de les tantes varietats que hi ha de pugó. A l’altre costat de l’Atlàntic, on va néixer la tipuana, a aquest insecte, que tortura els arbres amb la seva picada, l’anomenen, amb gran encert com es veurà, ‘chicharrita de la espuma’, perquè resumeix molt bé el problema.
La tragèdia de les tipuanes, com algun especialista ha escrit alguna vegada, és que ploren. El pugó, de la família dels afidoïdeus, llepa la saba dels brots més tendres d’aquesta espècie vegetal i, en aquest procés, crea una melassa que degota des de les branques fins a caure, ¡ai, catàstrofe!, sobre els cotxes aparcats als carrers i sobre els tendals de les terrasses dels bars. Van ser les queixes veïnals i dels restauradors les que, en molts municipis, van portar a utilitzar com a remei els piretroides, segons resumeixen des de Zuhari. No se’n van calcular les conseqüències, afegeixen. Amb aquesta solució, de passada, es va enverinar indiscriminadament les abelles. Aquesta és l’acusació.
Dos ajuntaments consultats, el de Barcelona i el de l’Hospitalet de Llobregat, dos municipis amb una bona presència de tipuanes, asseguren que ja no fan servir agents químics per a la desparasitació d’aquests arbres; diuen que només utilitzen tractaments naturals. A l’Hospitalet, per exemple, on les voreres de la Gran Via són al juny un espectacle digne de ser vist, gairebé un quadro impressionista, fan servir tècniques d’endoterapia per acabar amb les plagues de pugons, o sigui, que no es ruixa els arbres amb res, se’ls vacuna directament a través de l’escorça del tronc dins dels fluxos de la saba i, a més, amb dues condicions, només els arbres que realment puguin ser problemàtics per la ubicació i, segon, mai en època de floració.
També des del Departament de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona s’assegura que tot el tractament que es fa per a la salut de les tipuanes és amb productes naturals inofensius per a les abelles. Literalment se les renta amb aigua i un sabó especial. És un bon remei, però no durador. Es poden reinfectar. Una solució millor és una que sol passar inadvertida per als barcelonins. Els responsables de la cura del verd urbà instal·len en alguns arbres capsetes plenes de centenars de ‘Coccinella septempunctata’, o sigui, marietes, o, si prefereixen un altre dels seus noms, vaquetes de Sant Antoni. Són un eficaç enemic natural dels pugons. Els devoren i, amb això, reestableixen l’ordre natural.
Aquesta semblarà una batalla minúscula, però és una qüestió que cada vegada serà més important a la ciutat, ja que el repte climàtic es pretén encarar a Barcelona, entre altres mesures, amb un notable increment de la massa vegetal, una decisió, com és obvi, no tan simple com en principi podria semblar. L’ús intensiu d’una única espècie, com va passar anteriorment amb els plàtans, pot ser contraproduent en cas de plagues. Amb les tipuanes, tot i que a una altra escala, també hi ha hagut una mica aquest error. Se n’han plantat fileres. En qualsevol cas, el que és interessant és que la gestió d’aquesta nova ciutat més verda oferirà sorpreses.
Des de Zuhari, però, desconfien de totes aquestes bones paraules. «Només cal veure les abelles: agonitzen amb la lígula fora, això és un cas molt clar d’enverinament». La lígula, només per aclarir conceptes, és llunyanament l’equivalent a la llengua humana. L’ideal seria dur a terme una autòpsia dels cadàvers d’algunes abelles afectades per descobrir quin agent tòxic les fa cargolar fins a la mort. Això resoldria el cas. En absència d’aquest treball d’investigació (que alguna universitat s’hauria de llançar a fer, sisplau, de cara a la pròxima floració de les tipuanes), els responsables de Zuhari el que han fet és un examen minuciós de l’escena del crim. Destaquen, per descartar primer la hipòtesi de la ‘Varroa’, que les abelles afectades mostren un desenvolupament físic correcte. Si estiguessin malaltes, diuen, no sortirien a recol·lectar. L’agonia que pateixen és llarga, senyal que han ingerit alguna cosa inadequada. Reforça aquesta tesi, segons la seva opinió, el detall de la lígula. Si fossin Guillem de Baskerville dirien que algú ha posat verí a les cantonades dels llibres prohibits. Com que el seu àmbit és el medi natural, la sospita és que el verí és a les flors.
Hi ha, abans d’acabar, un tercer possible culpable. Sí, apareix just ara, quan s’acaba el text. Això sol passar de vegades també als relats d’Agatha Christie, dades que l’autora ocultava als lectors, i només Neil Simon es va atrevir a criticar-ho i ridiculitzar-ho al guió d’‘Un cadàver per postres’. La sospita, en aquest cas, la trasllada Octavi Borruel, biòleg municipal a càrrec de l’equilibri ecològic d’alguns parcs de Barcelona. Explica que una altra opció és que les flors de la tipuana, quan les temperatures són molt altes, fermenten. La intoxicació, en aquest cas, seria diferent, però intoxicació al cap i a la fi.
Potser la primavera vinent es podrà resoldre aquest misteri.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
