La festa major més gran
Carla Simón eleva el pregó de la Mercè a seqüela d’‘Alcarràs’
Com a primera escena de la Mercè d’aquest any, la directora ofrena al Saló de Cent una carta d’amor a Barcelona i un imaginari guió de què succeeix després de la trama d’‘Alcarràs’
Quin gran encert que Carla Simón, directora i guionista de cine, hagi sigut aquest any la pregonera de la Mercè, perquè podia semblar, quan es va anunciar el seu nom, una decisió conservadora, d’alcaldessa a menys d’un any d’unes eleccions que es preveuen amargues, perquè se suposa que Barcelona ja no només és, com va anunciar Félix de Azúa el 1982, un Titanic, sinó que ho és, però sense orquestra. Els que hagin vist ‘Alcarràs’ deuen haver sentit compassió, sobretot per Quimet, el protagonista, un pagès superat per les circumstàncies, el que se suposa que avui dia (o això s’explica en les tertúlies) el prototip de barceloní mitjà, un sofridor per causes alienes. Així estan les coses. Som una ciutat de Quimets. Simón ho discrepa. «Per sobre de tot –i ho ha dit com si es tractés d’una declaració d’amor– és la ciutat que m’ha acollit». Agraïda per això, el que ha ocorregut és que el pregó del 2022, per a sorpresa dels presents al Saló de Cent, s’ha convertit en un avançament d’una imaginada segona part d’‘Alcarràs’. No se’l perdin. Una delícia. Això quedarà indeleble per al record en la història de la festa major.
No hauria de ser necessari a hores d’ara del seu èxit professional però, per si de cas, no està de més recordar els meandres de la vida de Simón, amb una infantesa associada a Barcelona i la seva corona metropolitana. Va néixer a l’Hospital del Mar i va viure a Badalona. Dels 80 i bona part dels 90 s’ha construït un imaginari col·lectiu de records com si aquella hagués sigut una època lluminosa, l’equivalent local del que els francesos anomenen, gràcies a l’expressió encunyada per Jean Fourastié, els ‘Trente Glorieuses’, però per a aquesta delicada cineasta van ser els anys de l’orfandat, de la pèrdua dels seus pares, víctimes de la sida. Així va ser com va deixar enrere Barcelona i va posar rumb al seu transsumpte particular d’Alcarràs, les Planes d’Hostoles, a la Garrotxa, on de sobte, quina sort, va substituir l’asfalt per «la humitat de l’herba, el fang a les sabates, l’olor de fems, els bitxos i els animalets morts, el fred de l’hivern, les mirades de la gent...».
Simón va tornar amb 17 anys per estudiar. Just per això, per haver arribat un dia amb les maletes, ella és més barcelonina que els qui presumeixen de tenir una D.O. (denominació d’origen) de la que se suposa que d’altres manquen. Des de fa tres anys, els barcelonins nascuts a Barcelona són menys de la meitat de la població, 48,8% contra 51,2%, com explica l’eficaç servei d’estadística municipal, però, com a bona cineasta, Simón ho explica d’una altra manera.
«Penso en la magnífica pel·lícula de Josep Maria Forn, ‘La piel quemada’ i en aquell home que en un tren diu: ‘Li adverteixo que soc un enamorat de Catalunya; a mi, que ningú em parli malament de Catalunya, perquè és el que jo dic: aquí em moria de gana i allà vaig trobar feina i menjar. ¿D’on és una persona? Doncs d’on pot viure». No podien faltar, amb una pregonera com aquesta, les referències cinèfiles i, és clar, hi va haver més.
Per Simón, Barcelona no és només pa i feina. És molt més. «Per mi Barcelona és cultura, les exposicions del CCCB, de la Virrena, de la Fabra i Coats i del Centre d’Art Santa Mònica» i, per descomptat, dels cines Girona, Zumzeig, la Filmoteca, el Phenomena, el Verdi...» Que estrany sembla que aquesta sigui, com insisteixen, una ciutat de Quimets i alhora que quan es va pel món es digui amb orgull que s’és de Barcelona i sàpiga per endavant que collirà una sana enveja per ser-ho. Més o menys així ho va explicar la pregonera.
La qüestió és que des que va acceptar l’encàrrec d’inaugurar les festes va tenir clar, pel que sembla, que aquesta seria una estrena en un cine com els d’abans, en els quals les butaques eren de vegades un parell de milers, recordeu el primer Cine Urgell, així que per què no aprofitar l’ocasió per donar a conèixer un projecte en el qual col·labora, Cinema en Curs, «un projecte nascut a Barcelona que a través del cine educa la sensibilitat artística i poètica de nens i joves d’escoles i instituts públics». En ocasions, els directors, camerògrafs i guionistes d’aquests films són alumnes d’aules d’acollida, molts d’ells amb històries familiars no gaire diferents d’aquell personatge de ‘La piel quemada’, i capaces, per sort o per desgràcia, de descobrir llocs de Barcelona desconeguts per la majoria.
Aquest ha sigut un pregó amb projecció en la pantalla, una cosa insòlita, però el plat fort d’aquest acte solemne amb el qual arrenca la Mercè ha sigut un altre, una deliciosa ficció, la lectura del guió d’‘El Roger a Barcelona’, seqüela possible d’‘Alcarràs’ en la qual el fill del Quimet, un altre personatge desbordat per les circumstàncies, deixa enrere el seu poble natal i, com una Simón amb 17 anys, es trasllada a Barcelona.
Dels «no actors» d’‘Alcarràs, que es mereixen més d’un premi, han pujat a l’escenari al Saló de Cent Albert Bosch (Roger), Berta Pipó (que en la pel·lícula interpreta la seva tia Glòria) i dos dels seus amics en la ficció, Albert Baldomà i Laura Roqué.
El millor és, com suggereix la pregonera, deixar-se portar per la imaginació perquè no hi ha res filmat, només text mecanografiat, i val la pena fer-li cas. Per si ara no tenen temps d’entretenir-se amb les vuit pàgines que ocupa, sol destacar aquí que la primera immersió del Roger a Barcelona és el contrari de la síndrome de Stendhal: no el desconcerta la bellesa del lloc, la ciutat no li causa taquicàrdies i marejos, com si fos Florència al segle XIX, sinó que el desconcerten el soroll, les presses, les indicacions telegràfiques necessàries per baixar del tren i agafar el metro amb destí a la Sagrada Família, que no és precisament la florentina basílica de la Santa Creu.
Tampoc hi ajuda el seu primer dinar, quinoa amb tofu («segurament a les gallines del padrí els encantaria»), i se sorprèn quan al mercat veu el preu dels préssecs i paraguaians que el seu pare ven a pèrdues, dos euros i mig el quilo els primers, tres i mig els segons. Li fa una foto i l’envia al Quimet, que respon a l’instant: «¡Malparits!’».
Notícies relacionadesFins a nou avís, el cine de Simón és sempre autobiogràfic. Sobretot la seva ‘opera prima’, ‘Estiu 1993’, i aquesta mena d’aproximació a la pregonera seqüela d’‘Alcarràs’ també insisteix a ser-ho. El Roger descobrirà ben aviat, com es relata en el guió, la infinita capacitat d’aquesta ciutat d’agradar, sempre que així se li permeti. La passeja i la viu de nit. Razzmataz i Apolo no falten en la seva agenda, és clar.
Acaba el guió amb un missatge amb foto que el Roger envia al seu amic Miquelet. Acaba de retratar els focs artificials de la festa major. «¡Eh! Tio, aquí passen moltes coses, ja pots venir a visitar-me». La Mercè sempre és una bona ocasió per fer-ho.
