Classes de Tarzan a Barcelona

Tarzan Movement, han batejat aquest «moviment». Va aparèixer a Instagram fa tot just dos mesos i mig. En el grup de WhatsApp sumen ja més de mig centenar d’aprenents de mico. Entrenen al parc de la Ciutadella de dilluns a divendres, a partir de les 18.30. Els caps de setmana fan tallers per tot Catalunya. Tenen web, canal de Youtube, fins i tot un documental. «Està començant a sortir més feina», somriu el Victor.  

Victor Manuel Fleites Escobar, es presenta d’una tirada. Té 32 anys, accent cubà, durícies als peus i els artells. «La millor migdiada del món mundial» –promet– l’ha dormit en una hamaca a 15 metres d’altura. Impossible parlar amb ell menys d’una hora. Era inevitable que ‘se n’anés per les branques’, sí. Conversa amb deix de psicòleg, mirada penetrant, veu amb efecte Trankimazin. Juraràs que és el Tarzan de Disney quan el vegis caminar de quatre grapes. Es passeja pels arbres amb més agilitat que Felip VI fugint de l’emèrit. 

«Jo pujo i vaig fluint –intenta explicar el que fa allà a dalt–. És com improvisar en art contemporani. T’ho vas inventant segons et vas movent. Aquí és el mateix. Cada arbre et proposa un repte diferent».

De petit, ja collia fruita dels arbres. «És com fas uns dinerets d’adolescent», recorda els seus temps a Cuba. Va venir a Barcelona amb 18. S’ha guanyat la vida com a fotògraf, cambrer, fent feinetes, enumera el seu currículum sense branques. «Buscant-me la vida», s’encongeix d’espatlles. Fins a l’any passat. 

Fa any i mig que el Victor va començar a quedar amb un amic a l’arbre-escola de la Ciutadella. «¿Esteu fent el mico? –la gent els preguntava al passar–. Jo també vull». «I al final –explica el Victor– s’ha creat un grup de gent –ja van per 50 i escaig–, tot un moviment on l’eix serà quedar i compartir». Aquesta és la proposta, diu: «Crear un hàbit diferent de vida. Quedar, entrenar, compartir, que ens mantinguem en moviment imitant aquests primats més pròxims».   

Goril·la, orangutan, gibó, lèmur, cada dia en toca un. «Aquest és un grup d’entrenament inspirat en els moviments dels nostres parents els primats», resumeix la seva info de WhatsApp. ¿Per què fer el mico? «Si tu passes prou temps en un arbre, et surt natural –respon el Victor–. Som de la família dels simis. Segueixes tenint l’arc del peu mig arrodonit perquè encaixi amb la branca, l’espatlla té un gran rang de moviment per permetre’t braquiar».     

«¿Llestos, micos?», posa ordre el Victor. Avui toca fer el goril·la. Mitja dotzena d’alumnes es llancen a l’arbre entre udols. Ja pugen i baixen fins i tot amb els ulls tancats, et diuen com si res. ¿No els fa por caure? «Noooo», responen sense titubejar. «La por és.... és tot un tema», diu el Victor. «En general fugim de la por. És una reacció bastant lògica. Fugim del perill. Aquí tens l’oportunitat d’explorar-lo sense que sigui un trauma». 

«Vas pujant –t’avança el Victor a peu de tronc–, et trobes amb una sèrie de sentiments, allà et quedes. Quedar-te quan sents por és nou per a qualsevol persona». Així que comences a pujar. Se t’accelera el cor, et creues amb un altre mico, intentes udolar, tempteges una altra branca, et pares, mires al terra, puf, no puc, esbufegues, una branca més. Fins que et paralitzes. «¿Has trobat el teu llindar?», et pregunta el Victor. Doncs allà et quedes. «Tu mira per tu». Uns segons i la respiració es calma. Somrius. Com ell deia: «T’oblides del que vas sentir al principi». Ja no hi ha por. 

«Et diu exactament les mateixes coses que un psicòleg, però amb altres paraules», el compara Clara Reche, 32 anys. «Jo soc l’alumna que he deixat fins i tot la feina i tot», somriu. Fa un mes que ve a classe i ja es passeja per les copes dels arbres. «¿Tens por? –continua–. Puges a una branca, et quedes allà quieta, tens un diàleg interior amb tu mateix, et calmes i després un pas més. És que és el mateix, però sense pagar les tarifes d’un psicòleg», insisteix. «Això no és Tarzan Philosophy School», riu al costat el Victor. «Tu vens perquè t’ha agradat alguna cosa, t’ha vibrat alguna cosa, alguna cosa et motiva». 

Ara mateix la mona Chita t’estaria mirant per sobre l’espatlla. Fa una estona que intentes caminar de quatre grapes. «¿Sents els quàdriceps?». Ah, doncs deu ser això que t’abrasa dins de les cuixes. «Cansa molt ser mico», escups després de rondar sobre els artells tot just un parell de metres. ¿Que ara he de portar algú a coll, dius?

«A mi no m’interessa que tornem com a societat a caminar de quatre grapes –riu el Victor–, però té uns beneficis molt grans. Per exemple: «T’obliga a una obertura de malucs, a una resistència als quàdriceps. A enfortir els canells, els dits, l’espatlla. I et sents molt més capaç en qualsevol altra cosa que fas».   

¿Què enganxa? «La gent, divertir-se, la connexió», van enumerant els alumnes. «L’originalitat dels moviments –apunta l’Adrià–, i l’entrenador, que també té el seu carisma, somriu. Es palpa ambient de comunitat. «Demà ho passaràs malament –t’adverteix la Paula amb cara de condol–, però demà passat fliparàs el doble». I sí, acabes amb més cruiximents que el fèretre d’Isabel II. 

Notícies relacionades

El bar de Barcelona on tot val 1 euro: de cerveses a hamburgueses

S’ofereix feina per fer ensurts: així és un càsting d’espantador

«Et canvia la perspectiva de com veus la vida en general i com la vius», l’Ale va més enllà. Alexia Kraft, 25 anys, és la directora del documental. L’única capaç de resumir el Victor. ¿El seu últim repte? «Fa un mes –anuncia–, el Victor i jo vam deixar de portar sabates. Estàs més atent a tot el que passa al voltant. I això també és part de Tarzan Movement».    

L’entrenament, assenteix el Victor, és només una part d’una cosa molt més gran. Un «moviment cultural», apunta. «La idea de viure més en comunitat», intenta definir. «D’ajudar-nos a la vida». D’aquí ve això de Tarzan. «Saps que no ets un mico –compara el Victor–, però també et sents molt estrany en aquesta societat. Hi ha una desconnexió molt gran».