la festa major més gran
El món s’ensorra, però la Mercè enamora
Ni la pluja ni el bla-bla-bla preelectoral arruïnen les ganes dels barcelonins del tradicional txa-txa-txa de la festa major
«El món s’ensorra i nosaltres ens enamorem», diu Ilsa a Rick a ‘Casablanca’, i la frase, de les icòniques de la pel·lícula, ve perfecta per a aquesta edició de la Mercè en què després de dos anys de programació al ralentí els barcelonins tenien moltes ganes, per dir-ho d’alguna manera, de txa-txa-txa, fins i tot malgrat la incertesa del temps, que com cada dia està més boig ja ni tan sols és possible encertar-ne hora a hora la previsió. El que va passar al Teatre Grec divendres a la nit (després ho veuran) constata quant enamorament que hi ha encara amb aquesta festa major. I després hi ha l’altra cosa, dit amb carinyo, el bla-bla-bla. La Mercè ha comptat aquest any entre els bastidors de la política municipal amb la presència de Vitali Klitxkó, alcalde de Kíiv, ciutat convidada per a l’edició del 2023. Ha vingut malgrat la guerra o, potser, precisament per aquesta. I en canvi, l’alcalde de la ciutat convidada d’aquesta edició, el romà Roberto Gualtieri, s’ha hagut de quedar a casa davant la, ¡glups!, segona marxa sobre Roma que la ultradreta italiana celebra en 100 anys. La del 1922 va ser una altra cosa, cert, però Ilsa, pel que sembla, tenia raó, el món s’ensorra i nosaltres, de festa.
Primer, el txa-txa-txa. Va passar (vet aquí el que he promès abans) al recinte del Grec. Eren dos quarts de nou del vespre de divendres. El recinte era ple a vessar, com en els bons temps. Però quan havien de sonar les primeres notes del concert que mà a mà i per primera vegada juntes oferirien Rita Payés i Lucia Fumero, ¡pam!, van caure les primeres gotes. L’electrònica musical i la pluja (tret que un sigui Prince en aquella final de la Superbowl del 2007 en què va interpretar ‘Purple rain’ sota un xàfec) no mariden gens bé. Es podia suspendre o ajornar. Doncs no. El concert va començar a capela i, això diuen, fins i tot hi va haver entre el públic qui va vessar alguna llàgrima d’emoció.
Del fet que hi havia ganes de recuperar l’esperit de la Mercè tal com era el 2019 n’hi va haver aquesta, la del Grec, i altres proves. A l’avinguda de Maria Cristina no eren menys de 40.000 les persones, joves sobretot, molts menors d’edat, fins i tot, que van aguantar allà fins que, com temia Abraracúrcix, el cel va caure sobre els seus caps.
Més granat era el públic, per exemple, de la Ciutadella, que aquest any compta amb una programació imperdible. No es va omplir el parc, cosa que fins i tot és d’agrair. Tampoc va ballar la gent com es podia suposar davant la proposta artística, fascinant, de Puppets with Guts, perquè ja se sap, de Cuba els catalans s’ho van emportar tot menys la coordinació quan sona la música. La qüestió, però, és una altra. El fet interessant, que de vegades es passa per alt, és quant futur li espera a la festa major, una gresca majúscula i realment per a tots els públics, perquè cada edat troba la seva festa, la de la música a través del BAM, la dels espectacles de totes les disciplines teatrals a través del MAC i, sobretot, la de les tradicions i les festes populars, com aquest dissabte al matí ha quedat acreditat amb una plaça de Sant Jaume plena a vessar per a la jornada castellera. Hi ha festes, oficis o aficions que moren perquè no hi ha relleu generacional. No serà el cas de la Mercè.
Aquesta última, la de les colles, des del balcó, ja que hi era, l’ha vist durant uns minuts l’alcalde de Kíiv, quin pilar d’un, més de dos metres d’home sense folre ni manilles. Pes pesant de boxa, es va guanyar quan competia el sobrenom de ‘puny de ferro’ perquè 41 dels seus 47 rivals al ring van acabar en la lona per K.O... Ara és alcalde d’una ciutat en guerra, que Ada Colau, la seva amfitriona, visitarà en algun moment per ratificar de nou la condició de ciutat convidada del 2023.
Gualtieri, l’alcalde de Roma en aquesta incerta hora de la política catalana, no practica, com Klitxkó, el (se suposa) noble esport de les regles del marquès de Queenberry, però també té el seu passat. Va ser temps enrere músic de bossa nova. Poca broma. És una pena que no hagi vingut. La italiana és la comunitat estrangera més nombrosa de la ciutat, més de 44.000 passaports transalpins hi ha a Barcelona, i, segons i com vagin les coses, en seran pròximament molts més.
Res, la boxa i la bossa nova són només un parell d’apunts per fer menció a l’anunciat bla-bla-bla.
Aquesta és, per si no ho recorden (i això seria en veritat un símptoma de notable salut mental) una Mercè preelectoral. Hi haurà cita amb les urnes abans de la pròxima edició de la festa major i se suposa que cal estar molt atent al que passa durant el pica-pica organitzat darrere del balcó de la casa consistorial. Els apunts presos són aquests:
No hi ha sigut Xavier Trias. No va faltar al pregó, d’acord, però sembla que no ha volgut llançar missatges equívocs amb la seva presència dos dies seguits en actes oficials, o, més aviat, n’ha enviat un i de molt clar. Encara dubta, diuen fonts pròximes a l’exalcalde, no perquè no es vegi capaç d’ocupar de nou la butaca principal del saló de plens, sinó perquè per arribar-hi ha de fer-ho a bord d’aquesta ‘guagua’ anomenada Junts, sense que quedi molt clar encara qui la condueix.
Josep Bou se’n va, ja se sabia, i diu que si li arribés una oferta d’un altre partit per repetir (¡a ell, aposta de Pablo Casado!), s’ho pensaria, però el fet curiós és que en meitat de l’espectre polític de les candidatures que s’estan conformant aquesta ‘rara avis’ del PP sembla més de centre que el forat del dònut, un lloc que en la política i la pastisseria, ningú ho dubta, és un absolut buit.
Antany i potser encara ara, a les escoles, els claustres de professors elaboraven a través d’enquestes als alumnes uns quadros anomenats sociogrames, en què del nom de cada alumne en sortien o no fletxes que els connectaven o no amb altres estudiants. Se suposa que ajudaven el professorat a treure conclusions de les dinàmiques de cada classe.
Les eleccions que s’acosten són incertes, la qual cosa significa que serà necessari teixir aliances després del recompte de vots, perquè ningú guanyarà com per governar en solitari. Així que en absència de Trias en aquest aperitiu institucional, sabut que el PP no té ni candidats a candidat i que Ciutadans corre demoscòpicament cap a l’extinció a Barcelona, el socialista Jaume Collboni, el republicà Ernest Maragall i l’alcaldessa Ada Colau, en el seu cas a través de les paraules del regidor Jordi Martí, van deixar clar que no els separen abismes insalvables. Al sociograma són amics, al contrari que Eva Parera, nòmada de la política que ara ha aterrat a Valents, a qui pot ser que els periodistes habituals de la política municipal ja s’hagin acostumat i alguns fins i tot s’hagin immunitzat, però tenint en compte el seu matí de declaracions sembla evident que aspira a ser la Giorgia Meloni de la política local. Fins i tot li va semblar malament el pregó de Carla Simón. «No era el que tocava». No hi ha hagut bemolls, per si de cas ho deia, de preguntar-li quin tocava.
Notícies relacionadesEncara queden dos dies de festa major. Abans del piromusical, Itàlia coneixerà el seu immediat futur. El d’Ucraïna continuarà sent incert. Va definir Roosevelt de mil meravelles una vegada el que és una guerra, «joves que moren i vells que parlen». Vist això fins ara d’aquesta Mercè, es podria parafrasejar que la festa major d’aquest any, per preelectoral són polítics que parlen i barcelonins que ballen.
Gaudiu de la Mercè.
