La festa major més gran
‘Correfoc’, ‘La ciutat cremada’, però de bon rotllo
Només té 43 anys i sembla la tradició més remota de la Mercè, i aquest any s’ha celebrat al passeig de Gràcia
Quan ho expliquen asseguren que no és una llegenda, ni tan sols una realitat augmentada. La Setmana Tràgica va sorprendre Antoni Gaudí on avui hi ha el parc Güell, llavors un projecte en obres. El 1909 estava a punt d’acabar-se la celebrada sala hipòstila del recinte, la mateixa, ja que parlem d’això, que 60 anys més tard va servir, sense afegir-li gairebé res d’‘attrezzo’, de saló del tron de Fu Manchú en una pel·lícula protagonitzada per Christopher Lee. Però tornem al tema, el 1909 Gaudí feia la seva quan el 27 de juliol la ciutat va començar a cremar. Vaja, que el de Reus o Riudoms (mai es posaran d’acord) era al millor mirador possible de l’infern que s’acabava de desencadenar. Cremaven les esglésies per tota la ciutat. Se li va encongir l’ànima. El que expliquen és que la Sagrada Família, temple expiatori de la maldat barcelonina, potser no hauria sigut tal excentricitat arquitectònica sense aquell precedent que va popularitzar el sobrenom de la Rosa de Foc per a la ciutat. Ha tornat aquest any al programa de la Mercè el correfoc, el de veritat, el de ballar entre els diables, una mica impossible des del 2019, i ho ha fet, vet aquí la cosa, al més gaudinià dels carrers de Barcelona, el passeig de Gràcia. Benvinguts a ‘La ciutat cremada 2’, Rosa de Foc, però de bon rotllo.
El correfoc és, antecedents en mà, l’espectacle més multitudinari de La Mercè, només avançat en nombre d’assistents pel piromusical de la clausura. Aquest any han desfilat entre la Diagonal i el carrer d’Aragó 52 colles de diables, en número les mateixes que el 2019, però sembla que moltes amb més parròquia luciferiana, o sigui, amb més potència de foc. L’ajuntament, a diferència dels fets el 1909, és qui paga ara la pólvora. Una tona. Això ho veu Gaudí i li posa 13 torres més al seu temple.
El correfoc, celebració on molts repeteixen però que per a altres té una mica de ritu iniciàtic (n’hi ha fins i tot per a criatures), ha il·luminat les façanes de la Pedrera i, obliquament, de la Casa Batlló. També l’entrada d’alguns dels hotels més inassequibles de la ciutat la qual cosa sempre proporciona aquesta graciosa escena dels grups de turistes vestits per a tot menys per a un correfoc, que no saben de què va allò i s’esperen que comenci l’espectacle. I, clar, després corren com esperitats.
Aquesta saturnal de la pólvora s’ha celebrat aquest any en aquest luxós passeig amb l’argument que va ser fa 150 anys que aquell antic sender de terra i cabres que unia la Barcelona emmurallada amb la vila de Gràcia va renéixer, gairebé que es va metamorfosar, en un carrer per veure i ser vist, la més senyorial de tot l’Eixample. No podia celebrar-se en el que durant un temps ha sigut el seu avern més comú, la Via Laietana, perquè està en obres, i vist amb perspectiva no queda gaire clar si el 2023 hi hauria de tornar. Se suposa que llavors serà una mena de ‘boulevard très charmant’, i, si és així, potser la màgia que oferia abans (el fum tenyit de vermell, la tremolor de terra cada vegada que passa el metro, les espurnes de pólvora morint sobre l’asfalt i tota aquesta arquitectura més aviat lletjota) es perdrà.
Això no hauria de ser motiu de preocupació. La Via Laietana ni tan sols va ser la primera llar d’aquesta festa que, en contra del que sembla, ni tan sols és cinquantina. La paraula correfoc es va encunyar feliçment als despatxos municipals de Barcelona el 1979 perquè s’havia tingut la boja ocurrència de convidar totes les colles de diables de Catalunya que volguessin venir a una espècie de sanfermines sense toro, en els quals no hi hagués més banyes que les dels dimonis i les seves bèsties. De la paraula «correbou» va sortir conjugada la de «correfoc» i així s’ha quedat. En les primeres edicions, la catèrvola mefistofèlica sortia directament a través de la porta noble de l’Ajuntament de Barcelona i, després d’obrir-se pas per la plaça de Sant Jaume no se sap gaire bé com (¡quins temps!), les colles es dirigien cap a la Rambla a través del carrer de Ferran.
Des d’aleshores, tret de per pluja o pandèmia, crema Barcelona cada setembre. Disfrutin la galeria de fotos del correfoc d’aquest any. Són de Ferran Nadeu. Literalment s’ha jugat la pell per aconseguir-les.
