La Mercè sense Fronteres meravella a Ciutat Meridiana

A la tercera jornada de la festa major (abans que algú s’estranyi de per què no s’esmenta el cas en aquest repàs general), s’arribava a primera hora del matí després d’una matinada de saquejos, destrosses i fins i tot una mort en un parell de punts molt concrets de la ciutat en els quals poques hores abans hi havia música de la programació del BAM. L’oposició municipal ha dit el que era predictible, que la ciutat és un caos, que les festes no són segures, que les famílies farien bé de no sortir de casa, que falta mà dura i, potser, una mica més han afegit en aquesta mateixa línia.

Junts fins i tot sembla que ha suggerit que haurien de suspendre’s o una cosa semblant, i el que en el Parc de l’Aqüeducte s’hauria perdut el públic que s’arremolinava al voltant dels escenaris hauria sigut molt. Fins i tot es podria dir que molt més del que sembla.

Aquell parc forma part de l’estratègia política del Pla de Barris, una línia política que va néixer a la Generalitat de Pasqual Maragall i que, quan es va desdenyar després, va passar a ser municipal. Es resumeix fàcilment. El pla no consistia de res més, que no és poc, que invertir en els barris més desfavorits del país abans que arribessin el punt de no retorn, com li va passar a Ca n’Anglada (Terrassa) el 1999. En certa manera, aquell cas, que va degenerar en una onada de racisme, va ser l’origen, a la seva manera, del Pla de Barris. Hi ha dues opcions davant de situacions així: o solucionar els problemes o problematitzar les solucions. Doncs això.

Tortell Potrona ha emplenat els peus de l’aqüeducte de Ciutat Meridiana que al segle XIX proveïa d’aigua part de Barcelona i, segons testimonis personals recollits per aquí, per allà i per més enllà, aquesta ha sigut la norma general fins ara de La Mercè.

A les tardes i nits de la Ciutadella li ha provat molt bé la descentralització de la festa major («plena, però no atapeïda, el públic molt entregat, i cues, això sí, per reposar forces amb una crep) i al recinte del Grec diuen que es va viure una nit deliciosament romana, amb Vinicio Capossela a l’escenari i un inesperat cor de centenars de veus, perquè la comunitat italiana de Barcelona, com se sap, de les internacionals la segona en pes demogràfic, va anar-hi a patolls i, ja que hi era, va cantar.

Els missatges arribats des de la Trinitat són també entusiastes. «Els etíops del Kine Circus tenen una energia brutal. Quina hora d’espectacle... Divertidíssims els membres de ‘Sweet home on wheels’. Hi havia espectacles de petit format en racons que altres anys no s’utilitzaven, molt més verds i agradables, i, ja com a colofó, una companyia molt boja, ‘Aquacoustique’, ha ofert un concert a un ‘sea’ més gran dins del llac».

Però val la pena rebobinar i tornar a Ciutat Meridiana. Pallassos. No està ben calculat en quin moment ser un pallasso va passar a ser un insult. Pancracio Celdrán Gomariz, en el seu sempre útil per a aquests casos ‘El gran libro de los insultos’, quin gran tractat, ha trobat algun rastre al segle XIX i a la ploma d’Espronceda, però pel que sembla l’ús de l’expressió amb propòsit d’ofendre és una mica més propi d’un temps cap aquí. El malaguanyat Pepe Rubianes explicava en un dels seus números que precisament això li deia el professor, ¡pallasso!, quan el feia fora de classe.

Aquesta polisèmia de la paraula semblava ridícula en el Parc de l’Aqüeducte per poc que un s’acostés a llegir els cartells en els que es resumia la tasca de Pallassos sense Fronteres des de la seva fundació. 500 actuacions a Burkina Faso, 1.050 entre el Líban, Palestina, Kurdistan, Jordània, Israel, Síria i l’Iraq, 1.100 als Balcans, 380 a Colòmbia, 187 ja a Ucraïna o a l’altre costat de les seves fronteres des de la invasió russa. En innombrables ocasions el teatre és un camp de refugiats, el públic, desplaçats i, el que dèiem al principi, alguna vegada els espectadors han sigut col·legues de Metges sense Fronteres, que també necessiten la teràpia del riure per suportar el que viuen en primera línia. De vegades s’esfondren i ploren al veure els pallassos. El riure és un mecanisme emocional ben estrany. El que hem dit, són l’oenagé de les oenagés.

I ara, l’anècdota. La Mercè, com és lògic d’imaginar, té unes tramoies colossals. És possible per la feina de desenes d’empleats municipals i d’altres externs. És una obra coral que requereix gran intendència i, si fa falta que el regidor de Cultura, Jordi Martí, faci de transportista, doncs es fa i punt.

El que ha passat és que Tortell Poltrona va trucar setmanes enrere per telèfon a Martí perquè anava just de temps per preparar la Mercè de Ciutat Meridiana, en què havia implicat les escoles del barri, els comerciants de la zona i qualsevol que passava per allà, i necessitava ràpid un parell de firmes en uns contractes.

–¡Carai!, Jaume, ho sento, però m’agafes a Pristina.

Notícies relacionades

El món s’ensorra, però la Mercè enamora

2.160 canelons de solidaritat

–¡Què dius! ¡Oblida’t d’allò de les firmes! Deixa el que estiguis fent i te’n vas a buscar-me un gorro tradicional albanokosovar, dels blancs, i me’l portes.

Qualsevol li diu que no amb la passió amb què ho va demanar. Aquell gorro era el que utilitzava Grock en algun dels seus espectacles i tota companyia de pallassos que es preï de ser-ho ha de tenir aquest tipus de barret per a un dels seus personatges. Al tortellià Circ Cric per descomptat en tenen alguns, però amb el pas del temps cal anar jubilant-los i Pristina no és un lloc a què s’arribi des de Barcelona amb metro, ni que sigui de Lego.