La Rambla de Barcelona es quedarà sense les seves ones de colors

Tot comença, explica Danae Esparza al seu llibre ‘Barcelona a ras de suelo’, amb la decoració en forma d’ones de la plaça del Rossio de Lisboa, elaborada amb la tècnica de la «calçada portuguesa», aquest mosaic de llambordes negres i blanques que van copiar el 1881 a Porto, el 1901 a Manaus i el 1907 a Rio de Janeiro. I que reapareix al passeig Marítim d’Alacant.

Notícies relacionades

La nova Rambla tindrà només un carril de baixada i un altre de pujada

Les obres de la Rambla destaparan la «cua» de la muralla medieval de Barcelona

I aquí és on entra una campanya del tradicional columnisme barceloní acostumat a dictar actuacions municipals. Noel Clarasó es passa gairebé una dècada donant la tabarra, des del 1961 fins al 1969 que li fan cas, demanant aquesta rambla de colors, una vegada s’ha aconseguit suprimir la «lletjor» del tramvia (la reforma del passeig en el desenvolupisme passava per suprimir transport públic i facilitar el pas del cotxe; la d’ara, amb la boca petita, sembla que va en el sentit contrari). «El terra és gris. ¿No seria més bonic de colors?», plantejava. I proposa el model alacantí.

«Tot i que les franges ondulades de la coloració de l’Esplanada alacantina diuen alguns que maregen una mica. Jo no ho dic, perquè a mi m’agraden i no em maregen». Així argumenten els ‘influencers’ dels 70 (¿ho faran en 3, 2, 1, alguns d’avui?). Per sort, li van fer cas amb les ones, amb el disseny d’Adolf Florensa i Jordi Ros aplicat entre el 1969 i el 1978 (no és «de tota la vida», doncs, avís per a navegants), però no amb la resta de la seva proposta. Que tots els ferros dels balcons es pintessin del mateix color, però no de negre, sinó d’un color alegre: blanc, groc o taronja». I no només això: «Que les vorades de les voreres es fessin també de color [...] Jo proposava un blau de cuina, que és blau de vora del mar. Al cap i a la fi les Rambles són un passeig que desemboca al mar». Sí: una paleta de colors marinera, digna dels xiringuitos de la Barceloneta pintats amb Titanlux. Horror. Es va optar pel vibrazo de la casa Escofet, la versió per a exteriors del terratzo que omplia els terres de les vivendes de l’època. Més dels setanta, amb toc art cinètic inclòs, impossible.La substitució de les lloses de vibrazo de la Rambla tenen un precedent en el canvi de les lloses gaudinianes del passeig de Gràcia. La versió també porciolista d’aquestes rajoles hexagonals tenia un problema: massa grans, es tendien a partir per la meitat. Es van substituir per altres de més petites i resistents (i que de fet, eren més fidels a l’original de Gaudí). El mateix que els passa a les de la Rambla, contemporànies d’aquelles rajoles blaves del passeig de Gràcia: a més les reparacions han fet que les ones s’hagin convertit en un puzle de diversos tons (rematat pel xarampió de xiclets fossilitzats en gris), moltes d’aquestes estan trencades. La solució: el nou paviment, a franges i que unificarà voreres, calçada i passeig central, estarà format per peces de 20 per 30 centímetres, més resistents. Mida totxo. Del vibrazo dels setanta, a la llamborda sostenible.