A Barcelona també hi ha piràmides (tot i que poques)

Moisès, a l’estil dels faraons

El fet que els motius que decoren el cofre sagrat beguessin de l’antic Egipte –Moisès abillat amb el típic tocat dels faraons, columnes fasciculades, jeroglífics, i capitells lotiformes– també té una explicació raonable: la fascinació que al segle XIX va recórrer Europa per la mil·lenària civilització del Nil, febre a què la ciutat no va ser aliena. La peça ja no es treu al culte, però es manté en lloc segur al temple. Es va poder veure el 2021 en una exposició dedicada a l’egiptomania en el Museu Etnològic i tornarà a ensenyar-se en públic el dia 19, a la basílica, amb motiu de la presentació del llibre Barcelona i l’antic Egipte (Viena edicions), en el qual l’historiador Oriol Pascual recorre tots els rastres d’aquesta seducció.

Seducció però no passió 

Que quedi clar que hi va haver (i hi ha) atracció, però res comparable amb el que es va viure en altres latituds com França i Anglaterra on la decoració de l’espai públic o privat amb obeliscos, piràmides o altra imatgeria egípcia es va viure (i es viu) amb més frenesí que per aquí. L’interès pel país del Nil va començar en els cercles de la il·lustració i es va disparar amb la campanya de Napoleó a Egipte, un punt d’inflexió, per arribar al zenit a finals del XIX amb la inauguració del canal de Suez, l’estrena de l’òpera ‘Aida’ i el naixement de l’Egiptologia. I va continuar durant el segle XX amb el descobriment de la tomba de Tutankamon i la popularització a través de la cultura de masses de tot allò amb una pàtina faraònica, ja sigui Cleòpatra o Nefertiti. Com hem dit, aquí hi va haver (i hi ha) seducció però no passió, ja que la història i les circumstàncies han proveït una mirada més africanista que egípcia. 

La discreta piràmide de Can Sabaté

Si es comença pel final, per l’actualitat, és impossible trobar a Barcelona una piràmide com la del Louvre de París o la gran Pyramid Arena de Memphis. Aquí la cosa es resol amb la discreta piràmide del parc de Can Sabaté, a la Marina del Port, de 2,4 metres. Hi va haver una possibilitat, el 2019, quan el promotor i actor egipci Mohammad Ali va presentar un projecte faraònic, que va acabar en no res, amb piràmide de vidre inclosa per a l’antiga central tèrmica de Sant Adrià de Besòs. En temps més pretèrits, les primeres mostres de neoegipci a la ciutat cal anar a buscar-les al segle XVIII, amb els vasos canopis del Laberint d’Horta. Enmig, altres construccions interessants, però poques, algunes de dretes i d’altres de desaparegudes. 

El cementiri del Poblenou

Notícies relacionades

BCN i la Generalitat aixecaran 1.151 vivendes assequibles abans del 2027

La nova cocteleria màgica

Entre aquestes últimes, el túmul funerari amb forma de piràmide, aixecat amb vocació d’efímer a Santa Maria del Mar per a les exèquies de Maria Josepa Amàlia de Saxònia, tercera dona de Ferran VII, el 1829. I entre les que es conserven, més arquitectura funerària. La principal, la façana del cementiri del Poblenou (1840) amb dues construccions bessones amb pantalla piramidal que flanquegen el pòrtic monumental. També es mantenen, en aquest cas al cementiri de Montjuïc, infinitat de mausoleus erigits per la burgesia per conservar poder i riqueses en el més enllà, n’hi ha amb forma piramidal, de piló i d’obelisc.   

Observatori Fabra

Però com s’ha dit, la passió per l’antic Egipte no es va viure amb tanta intensitat a Barcelona per deixar palaus o cases construïts amb aquesta estètica, però sí que va inspirar per aixecar la façana de l’Observatori Fabra a la imatge i semblança de les portes de piló dels temples egipcis i va servir, també, per introduir els elements que defineixen gran part de l’estatutària que va començar a aixecar-se al segle XIX per a més glòria dels prohoms de la ciutat: el piló (una piràmide truncada), la gola de cavit (una cornisa còncava molt present en les construccions de la civilització del Nil) i el poderós obelisc. D’exemples de pilons i goles de cavit n’hi ha molts, i com a mostra de la suma total: el monument de Rius i Taulet, a l’entrada del parc de la Ciutadella.  I ¿esfinxs? També n’hi ha una, al parc de Torreblanca a Sant Just Desvern.