HOMENATGE AUDIOVISUAL

VÍDEO: Un documental repassa les interioritats del bicibús de Barcelona

  • La producció repassa la trajectòria i objectius d’aquesta reivindicació ciutadana que reclama carrers més pacificats

  • Si tot va com preveuen els impulsors, aquesta pel·lícula serà d’aquí a 30 anys arqueologia d’un passat urbà imperfecte

5
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Quan es revisi d'aquí a 20 o 30 anys, aquest documental serà un testimoni d’or de l’època en què a Barcelona va veure néixer el bicibús després que un grapat d’irreductibles pares i mares es cansessin de no poder anar en bici a l’escola amb els seus fills. Llavors, en aquell futur que encara és una nebulosa, se suposa que la capital catalana ja disposarà d’una infraestructura ciclista que farà innecessaris aquests pilots matinals custodiats per patrulles policials. En aquesta Barcelona de mitjans de segle no s’entendrà la pressió i la fúria d’algunes motos i alguns cotxes en la part posterior del grup. Ni s’assimilarà que molts pares haguessin d’emportar-se les bicis dels seus fills de tornada a casa perquè a la tarda només queda com a alternativa tornar pedalant sobre la vorera. Dimarts es va estrenar aquest documental. Recorden la pel·lícula ‘300’? Doncs ells ja són mil.

No arriba a la mitja hora, però n’hi ha prou per fer-se una idea molt clara del missatge i del perfil dels protagonistes. Vagi d’entrada l’únic retret que es pot fer a aquesta obra d’Otoxo Productions: només se senten les veus i els testimonis dels que hi estan a favor. «Si haguéssim tingut més temps, hauria estat bé incloure conductors de cotxe o moto, és veritat, però també és cert que al carrer ja se’ls sent i se’ls veu molt més que a les bicis», afirmava durant la presentació del documental Rosie Williams, en nom de la productora.

Dues ciutats

El documental arrenca amb la contraposició de la Barcelona dels tubs d’escapament i el soroll i la Barcelona dels timbres de bicicleta i els nens somrients. Dels plans curts del fum i l’asfalt, a les escenes obertes de pedals, arbres i alegria urbana. És clar, no hi ha color. Però després, per ser justos, caldria preguntar-se per què la capital catalana continua apostant pel vehicle privat; per què diàriament entren des de l’àrea metropolitana més de mig milió de cotxes; per què cada dia travessen el carrer d’Aragó 80.000 automòbils, o per què falten tantes alternatives eficients i ràpides de transport públic.

Tampoc és aquest l’objectiu d’aquesta producció audiovisual, que busca brandir les bondats de la bicicleta com a mitjà de transport i elogiar el paper del bicibús com a palanca de canvi i reivindicació social, començant pels més petits. Ho fa, a més, afegint subtítols en anglès, amb vocació, com ja ha succeït a Twitter, amb vídeos virals del pilot passant sota la Sagrada Família de Gaudí o creuant l’Eixample de Cerdà, d’internacionalitzar el moviment i que tothom sàpiga que aquí, com diria Gerard Romero, estan passant coses. O aquesta és la intenció. «No és l’activisme de la bicicleta, és l’activisme de la felicitat», etziba una de les veus, regalant una de les frases del documental.

Es dona veu als més grans, que aporten la raó i les preocupacions. Però també als nens i nenes, que diuen que els encanta «l’aire a la cara quan van de pressa» i que no els agrada «el soroll i la contaminació». Apareix un pare que s’atreveix a anar en bici amb el seu fill al marge del bicibús. Veus la cara del xaval, al·lucinant al carril bici, separat de màquines de dues tones per una simple peça de goma. Pedala en zig-zag, amb cara de velocitat, aliè als perills. I després veus el pare, donant instruccions sense parar, amb un ull en el seu petit i l’altre en els cotxes que avancen a la seva dreta, amb l’ai al cor en cada encreuament, que no giri un sense respectar la prioritat del vial ciclista i se’ls carregui. Una rascada al cotxe, però un sinistre que pot ser fatal per a algú que té el caparró a l’altura del para-xocs.

El NO-DO del futur

En aquesta Barcelona del 2050, aquest documental serà un reportatge històric (mal seria si el bicibús seguís d’actualitat...), com ho són avui els noticiaris del NO-DO sobre la desaparició dels tramvies a principis dels anys 70 o els vídeos de principis del segle XX, custodiats per la Filmoteca, en els quals un no distingeix entre vorera i calçada a Gran de Gràcia perquè el vianant i la bici són els amos del carrer. Rosa Suriñach, una de les impulsores del bicibús de l’Eixample, tindrà aleshores prop de 70 anys, i la seva filla, que apareix al documental esmorzant i preparant-se per al bicibús com el cadet de Wisconsin que el 1963 sortia de casa amb destí a Vietnam, anirà camí dels 40 i, qui sap, la bicicleta pot ser que sigui el seu mode de transport habitual. També per portar els seus fills, si ha decidit formar una família, és clar.

Notícies relacionades

Sortiran de casa i pedalaran sense angoixa, perquè d’aquí a 30 anys, sempre en un suposar, Barcelona haurà canviat la fisonomia dels seus carrers. Els explicarà que l’àvia Rosa va muntar un sidral molt gros als anys 20, i a la tarda els posarà el documental. I no entendran tanta moguda per a una cosa tan bàsica com anar en bici per la ciutat.

Tornada al futur

Si volen un aperitiu d’aquesta ciutat de la mobilitat sostenible que ha de venir, poden visitar el carril bici recentment pintat a Manso. Havia de ser bidireccional però al final es va descartar, així que el mateix espai ha quedat reservat per a una sola direcció. Té, de fet, la mateixa amplitud que un vial per a cotxes. Pot circular un pare al costat de la seva filla i que els avanci un tercer ciclista amb més empenta. En definitiva, un petit museu del futur urbà d’aquest imaginari 2050, quan s’espera que els desplaçaments amb cotxe hagin caigut prop del 50% a l’àrea metropolitana de Barcelona. Això, sens dubte, donarà per a un altre documental.