«El José vivia al carrer, però el seu cor era d’or»: Arrels recorda els 400 morts invisibles de Barcelona

En un acte contra la desmemòria i l’escepticisme, cada tardor destapen els noms i les vides de les persones sense llar que han mort al llarg de l’any. Aquest 2022 han sigut 80, i els seus noms s’han postrat la tarda d’aquest dimecres davant la Catedral de Barcelona. L’any passat en van ser 69. Són 400 vides des del 2016, quan van començar a comptar-les. Un d’ells era José Hernández, un home que va aconseguir sortir del carrer, però mai va aconseguir el seu somni: poder retrobar-se amb els seus fills. «Quan el recordo, se’m posen els pèls de punta. Vivia al carrer, però tenia un cor d’or», recorda Francisco Mora, un amic.

José Hernández era ‘Don José’ per als amics. Va néixer a Múrcia i a Barcelona en tenia pocs, però bons. Un d’ells, el Francisco, ‘Fran’. Un home que fa més d’una dècada que viu al carrer. A l’asfalt de la capital catalana va ser on els dos amics es van conèixer. «És l’amistat més pura, la de veritat... allà ningú menteix, ningú està per sobre de l’altre», explica. «Era el meu mànager, el meu conseller. M’ajudava en tot el que podia, i jo també a ell», segueix.

Abans d'estar al carrer, el José havia format una família. Tenia dos fills, que vivien a la província de Barcelona. El seu trastorn de salut mental, empitjorat per l’addicció a l’alcohol i la falta de tractament i diagnòstic, el va portar a abandonar la seva llar. «Ell de vegades es culpava molt, que havia sigut un mal pare... però el que nosaltres vam conèixer d’ell va ser una bellíssima persona, ens tenia el cor robat a tots», explica Maribel Balufo, treballadora social de la Llar Pere Barnès, un centre d’Arrels on viuen algunes persones que han deixat el carrer. El José era dels pocs usuaris a qui els treballadors deixaven entrar als seus despatxos. «S’asseia allà i ens feia companyia...», recorda Balufo.

El José hi va estar 14 anys. Va morir el 22 de març del 2017, als 68 anys, 14 menys que la mitjana de la ciutat. «Ens el vam trobar mort al matí, al llit, no s’aixecava. Va ser un atac del cor, molt sobtat. Arran d’haver estat 12 anys al carrer i l’addicció a l’alcohol tenia molts problemes de circulació i mobilitat», explica Balufo.

«Jo ho vaig passar molt malament quan es va morir», recorda Mora. Encara avui s’emociona. Eren un duo inseparable. Mora calmava Hernández quan aquest, pel seu trastorn de salut mental, s’atabalava o tenia pensaments paranoides. Hernández l’escoltava, però, sobretot, li deia les veritats a la cara. «Recordo un dia que ens vam mig enfada i el tio em va llançar una pedra. Jo em vaig girar i ell em va dir: ‘va, vine aquí, què et passa. A tu et passa alguna cosa’... i em vaig desfogar», explica.

Retrobament frustrat

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Però la seva principal frustració eren els fills. «Des que va entrar a la llar, i va començar a recuperar-se, es va ficar entre cella i cella que volia retrobar-se amb els seus fills», explica Balufo. «Per a ell era molt important, els recordava molt», segueix el Francisco. L’entitat va trobar la seva cunyada, que al seu torn va avisar els seus fills. El menor tenia el mateix trastorn que el pare. El més gran va agrair que Arrels se’n fes càrrec, però mai va voler saber-ne res. «Per a ell va ser dur... de vegades es culpava, de vegades s’enfadava», explica la treballadora social. Ningú de la família va assistir al seu enterrament. Només els empleats d’Arrels i els seus amics de l’asfalt.

El millor cosidor

També el recorden al taller La Troballa, un centre ocupacional d’Arrels. «Sempre somreia, era una persona tan agradable...», explica Ana Rodríguez, educadora social. En aquest centre estan habituats a la pèrdua. El Salah va morir el 2021 també de mort sobtada als 65 anys després de més de vuit anys al carrer de Barcelona. Era algerià i va venir a Europa a buscar un futur millor. «Que Déu el tingui en la seva glòria», demana l’Alí, paisà seu i amic. Li costa recordar-lo. «És que quan va morir, jo veia la seva cara per tot arreu... ho vaig passar molt malament. Era una bona persona», se sincera. Els usuaris del taller van escriure cartes a la seva família i van aconseguir repatriar el cadàver al seu país. «Recordo els seus silencis, que parlaven per ell. I els seus somriures, sempre disposat a tot», explica el Josep Maria, voluntari del taller. Sense ell, La Troballa ja no és el mateix. Ho corrobora Rodríguez. «Era el millor cosidor que hem tingut mai. Des que no hi és, hem deixat de fer molts productes... ningú maneja la màquina de cosir com ell ho feia».