La Rambla dels llibres perduts

La Librairie Française, l’última a tancar

El que dèiem: la Pompeia suma 100 primaveres i ho fa contra tot pronòstic. No en va, en l’època en què va pujar la persiana hi havia molta competència pròxima. «Quan el meu avi va obrir la botiga li van dir: ‘Senyor, vostè està boig, perquè a la Rambla ja hi ha 12 llibreries’», explica Maria Montserrat Martí, tercera generació al capdavant del comerç. Sorprenent però real, el que ara és un basar dedicat al turista, a principis del segle XX era un paradís per als aficionats a les lletres. Un verger de llibreries que va ser evocat al juny al passatge Bacardí per la celebració de la primera edició del festival Vila del Llibre –un èxit que els seus responsables volen repetir el 2023– i el record de la qual recull ara en uns senzills plafons la Biblioteca Andreu Nin, un dels pocs temples dedicats al llibre, fins que el suposat futur trasllat sigui una realitat, que llueix el passeig.

«De les 12 llibreries que hi havia ja no en queda cap», apunta Martí. De fet, ni d’aquestes ni les que van venir posteriorment, ja que la Rambla avui dia és un desert llibreter a excepció de l’esmentada Pompeia i la musical Casa Beethoven. «L’última que vaig veure tancar va ser la que hi havia al costat al Liceu, la Librairie Française», afirma. L’espai, un referent de llibertat cultural per a moltes generacions de barcelonins, va inaugurar el 1845 i va tancar el 1972. Però no va ser la més antiga, perquè abans havien obrert, el 1837, la Llibreria de Valentín Torras, davant l’antiga caserna de Drassanes (on actualment s’aixeca la Comandància Naval), i el 1835, davant del que nou anys després va ser el Liceu, es va instal·lar la Llibreria Verdaguer. 

Duel entre la Verdaguer i l’Española

A la Verdaguer no només es venien (i editaven) llibres, sinó que també s’hi organitzaven tertúlies literàries i polítiques. Per allà van passar els germans Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Manuel Duran i Bas, Lluís Domènech i Montaner...  Un èxit que va convidar a més obertures en pocs anys: la Librería General Española, la Maison Française de Librairie, el Kiosqué Français, El Plus Ultra, la Fernando Roca, la Librería Popular Económica i la Librería Manero, segons recull Xavier Theros a ‘Barcelona a cau d’orella’ (Comanegra). Després van arribar altres d’històriques, com la Millà (el 1901) i la Quera (el 1916, ara reconvertida en espai gastronòmic al carrer de Petritxol). També estan documentades, als anys 20 i 30 del segle passat, la Universal i la Granada. Més tard van arribar la Canuda (al carrer homònim, però molt a prop de la Rambla, el 1948), la Salas (el 1950) i la Leviatán i la Documenta, ja en temps de la Transició.  

Notícies relacionades

BCN i la Generalitat aixecaran 1.151 vivendes assequibles abans del 2027

La nova cocteleria màgica

Tot i que el títol de més carismàtica i influent va ser per a la Librería General Española, que el 1863 es va plantar davant la Verdaguer. Si la primera reunia el millor de la Renaixença, aquesta acollia els modernistes i editava els seminaris satírics i anticlericals ‘La Campana de Gràcia’ i ‘L’esquella de la Torratxa’, però també organitzava tertúlies de les quals eren assidus Serafí Pitarra, Àngel Guimerà, Prudenci Bertrana, Pompeu Gener i Santiago Rusiñol (que tenia reservat l’únic tamboret del local). Per allà passaven, a més, forans de visita com Benito Pérez Galdós, Pío Baroja, Ramón del Valle-Inclán i Miguel de Unamuno. I fins i tot s’assegura que Sarah Bernhardt va trepitjar l’espai.  

Mercat de llibres d’ocasió

La Rambla té més història llibretera: el 1902 es va inaugurar al Portal de Santa Madrona el primer mercat de llibres d’ocasió permanent, que va estar en actiu fins a 1967. El que no està clar és que tingui més futur que passat amb les lletres. De moment, la Pompeia aguanta i desafia a repetir guardó de Ramblista d’Honor d’aquí 25 anys. Així ho va dir Monsterrat Martí al recollir la distinció d’aquest any.