El Tibidabo arriba als 20 anys de silenciosa i obstinada gestió pública

Curiós, i valorin vostès si és una casualitat, que algunes de les coses públiques que millor funcionen a Barcelona siguin les que menys intervenció política suporten. No dependre en excés dels vaivens de Sant Jaume permet traçar estratègies a llarg termini, continuistes, basades en criteris més socials –i fins i tot empresarials– que posturals. Passa amb el pla de biblioteques, la teleassistència, l’organització de les Festes de la Mercè i també amb el parc d’atraccions del Tibidabo, l’únic equipament que es veu des dels 73 barris de la ciutat. La muntanya màgica ha fet aquesta setmana 121 anys d’història, però l’efemèride que aquí s’abordarà és el 20è aniversari de la gestió pública a través de l’empresa PATSA, integrada al gegant municipal BSM. El consistori es va quedar un negoci ruïnós i poc a poc, govern a govern, alcalde a alcalde, ha anat consolidant una manera diferent, i solvent, de distreure la gent.

L’avió, el monoraïl, la talaia, el carrusel, la nòria, els miralls, els autòmats, l’hotel Krüeger...; tothom té un record d’alguna de les atraccions emblemàtiques del parc que a finals del segle XIX va idear Salvador Andreu, el pare de l’avinguda del Tibibabo i component d’aquella quadrilla de burgesos obsessionats amb el progrés de la ciutat (i el seu propi, per descomptat). Però això és també una empresa, uns terrenys, una gestió, un personal, unes despeses, uns patrocinis, un compte de resultats. Al capdavant de tot això hi ha Rosa Ortiz, la directora general del parc, amb qui aquest diari xerra sobre l’ara, l’ahir i el demà.

¿Negoci públic?

Els inicis públics no van ser ni de bon tros fàcils, ja que l’adquisició per part de l’Ajuntament de Barcelona va requerir més de dos anys de tràmits i negociacions, en part obstaculitzades per alguns dels anteriors accionistes de la lúgubre Grand Tibidabo de Javier de la Rosa. «Una de les consignes que vam rebre –recorda Ortiz– és que no fos una càrrega per a la ciutat». Un plantejament una mica frívol, com lleuger podia semblar per a segons qui que la capital catalana tingués en nòmina un parc lúdic. S’hi van posar, amb un pla estratègic que contenia tres branques: equipaments, espai verd i atraccions.

L’operació, en nombres rodons, es va tancar per uns 3.000 milions de pessetes (18 milions d’euros) i no van trigar a aparèixer veus en el ple municipal que reclamaven la privatització del parc. Ho va demanar CiU a finals del 2002, però el 2013, durant el mandat 2011-2015, l’alcalde Xavier Trias ho va descartar. Un gest valent, ja que el parc, a més de patir els efectes de la crisi econòmica, encara s’estava recuperant de la mort d’un jove de 14 anys en l’atracció del Pèndol el juliol del 2010. Aquell any es va tancar amb 200.000 visitants menys que el 2009 i 2,2 milions de pèrdues. El 2011 es van reduir a 1,5 milions. El càlcul inicial dels convergents era que el parc seria atractiu per al mercat privat quan es tornés a aconseguir la xifra de 600.000 usuaris. «Però en aquests moments ja no està damunt de la taula», va concloure el regidor de CiU Joan Puigdollers, que va ser regidor durant 28 anys, set mandats seguits. «Quan van conèixer en profunditat la gestió, ells mateixos van canviar d’opinió, i ara el model públic ja no es discuteix», argumenta Ortiz.

Les xifres

Deu anys després, apunta la directora del Tibidabo, en un exercici sense sobresalts el parc genera un benefici anual pròxim al milió i mig d’euros. Òbviament, la pandèmia ha fet molt mal (110.801 visites el 2020 i 400.087 el 2021 que van generar pèrdues), però la previsió és tancar el 2022 amb una xifra molt pròxima a les sostenibles 600.000 entrades. El pic, per cert, es va aconseguir el 2017 amb 732.574 visitants, amb un 85% de públic local i un 15% de turistes, percentatges que deixen clar dues coses: que falten forasters que vinguin a la ciutat més d’una vegada (en una primera visita es limiten als clàssics urbans) i que els barcelonins continuen sentint molt seu el cim de la muntanya. I de fet ho és, perquè la compra del parc incloïa, i és un detall important, la compra dels terrenys, on mai es podrà edificar res que l’ajuntament no autoritzi. No seria fàcil tampoc, ja que limita per tot arreu amb el parc natural de Collserola. Aquella requalificació urbanística va requerir, emula Ortiz, d’una negociació que es va allargar més de cinc anys.

De cara al futur, el Tibidabo es posa com a repte incidir més en el públic juvenil. És cert que arribada determinada edat, la màgia de l’avió o de la talaia es dilueix, i que els adolescents perden aquesta motivació per pujar a la muntanya. El tema de l’accessibilitat és un altre dels melons oberts. La ciutat va heretar un aparcament amb 500 places i un projecte per construir-ne un altre al costat de l’Hotel Florida. Es va descartar i es va començar a treballar en el transport públic, amb llançadores de bus des del cor de la metròpolis. Es va portar a terme també el canvi de motor, del motor al funicular. Sis milions d’euros que van permetre doblar-ne la capacitat. Fins que el juny del 2021 es va estrenar, després de dos anys d’obres i una inversió de 19 milions d’euros, la Cuca de Llum, un milió més que el que va costar el parc sencer a principis de segle.

Tramvia Blau...

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Ja són història els cotxes aparcats en el pendent de les dues carreteres que pugen al parc, però el percentatge de transport públic continua sent baix (60% per 40% que puja en vehicle privat) per a tants milers de visitants en un entorn natural. Del Tramvia Blau, que faquatre anys i mig que no circula, més val no parlar-ne, però se suposa que aquest mateix any l’ajuntament hauria de tenir sobre la taula un projecte de renaixement del ferrocarril que anirà de la mà de la reforma de l’avinguda del Tibidabo. En el futur pròxim també hi ha l’arribada a principis del 2024 de la nova atracció de caiguda lliure. I en cartera, comparteix Ortiz, el desig de crear una atracció capaç de connectar la part baixa del parc amb la part alta.

El futur a mitjà i llarg termini continuarà depenent, a més que persisteixi el bon rumb en la gestió, que el Tibidabo es mantingui com una herència sentimental ciutadana. Prop de 20.000 famílies (unes 80.000 persones) són sòcies del Tibiclub i l’avió, els autòmats o la talaia, com passa amb el drac del parc Güell, les Orenetes del port o el panot Barcelona, continuen formant part de l’imaginari col·lectiu barceloní, una mica orfe de novetats en les últimes dècades, per cert. Coses de la globalització.