El petit Prado que amaga l’edifici històric de la UB

L’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona va posar la primera pedra el 1871 en el que ara és la plaça homònima, però en aquell temps era part de l’espai alliberat per la demolició de les muralles. En temps rècord, el 1872, va obrir les portes. Les pedres estaven tan ben posades com buides, així que, a més d’encarregar programes decoratius específics com el del paranimf i la galeria de retrats, per decorar-les es va decidir demanar obres d’art al Museu del Prado. El 1877 hi va haver acord entre el rector, Julián Casaña, i el director de la pinacoteca, el català Francesc Sans Cabot. Així que entre aquell any i 1893 van arribar 56 teles en quatre entregues amb la fórmula de dipòsit permanent, el més gran del Prado a Catalunya. «Un fons que és un signe d’identitat de la institució», apunten des de la UB.

El taller dels Bassano

El nombre de peces prestades continua sent actualment el mateix que llavors, tot i que no totes són les mateixes que van arribar fa gairebé un segle i mig. Hi ha hagut permutes. La més recent, fa dues dècades, quan el Prado va organitzar una exposició sobre el taller dels Bassano, família de pintors venecians del XVI, i va reclamar ‘La farga de Vulcà’, atribuïda a Leandro Bassano. Els estudis van demostrar que era del patriarca de la saga, Jacopo, així que la tela es va quedar a Madrid després de la mostra i se’n va enviar a canvi un altre amb la mateixa temàtica, també atribuït a Leandro, però que ara s’ha descobert que va sortir del pinzell del seu germà Francesco.

En vista de tothom

El gir atributiu sorgeix de l’estudi de la col·lecció que plasma el nou catàleg publicat per la UB: ‘Les pintures de la Universitat de Barcelona. El dipòsit del Museu del Prado’, coordinat pels historiadors Sílvia Canalda i Ramon Dilla i en el qual han participat una trentena d’especialistes. El volum revisa el que va elaborar Santiago Alcolea el 1980 i és una mostra de l’esforç de la UB per potenciar el seu patrimoni i posar-lo a l’abast del ciutadà l’any en què l’Edifici Històric compleix el seu 150è aniversari. S’ha de dir que la majoria de pintures estan en vista de tothom, com les que decoren l’escala noble i la biblioteca, que no tenen problemes d’accés. La resta, que estan en àrees més privades, com la Sala de Juntes, l’Aula Magna i els despatxos, es mostren en nombroses ocasions: «Garantim que les persones interessades puguin accedir a les obres, i en les visites guiades, que en fem moltes, les pintures sempre són una part important del recorregut», apunta Canalda.

L’avorrit segle XIX

«Les peces no s’han estudiat de manera cronològica, ni per escoles ni autors, sinó temàticament, com la perspectiva de gènere, què fer amb el patrimoni religiós o la revalorització de la pintura del segle XIX», afirmen els dos coordinadors. Hi ha exemples de totes les temàtiques. No en va, la meitat del dipòsit és de pintura barroca i l’altra meitat del segle XIX, una etapa considerada bastant avorrida, una atribució que ara, amb la perspectiva dels anys, es qüestiona. Allà hi ha la peça més tardana del dipòsit: ‘Doña María Pacheco de Padilla després de Villalar’, pintada el 1881 per Vicent Borràs, un tipus de pintura menyspreada que era considerada massa teatralitzada, però ara no es discuteix ni la seva «qualitat pictòrica» ni «la intencionalitat política, més fàcil llegir des del present», afirmen Canalda i Dilla.

Perspectiva de gènere

Notícies relacionades

La nova cocteleria màgica

Les subvencions del transport el 2025 seran més socials

El de la perspectiva de gènere dona molt joc: des de com exhibir les peces que mostren violència contra el cos de la dona –del ‘Rapte de les Sabines’ al ‘Rapte de Prosèrpina’, el primer de l’escola de Rubens i el segon de Juan Martínez del Mazo– fins a la incongruència que ‘La Immaculada Concepció’ d’Alonso del Arco presideixi el paranimf i sigui una de les teles amb més visibilitat: «La Immaculada Concepció era la patrona de les universitats europees, unes institucions a les quals la dona no tenia accés», expliquen els dos coordinadors.

De Cajés a Giordano

Amb tot, cap d’aquestes peces és la joia de la col·lecció. El ceptre de l’obra més demanada per a exposicions és ‘Crist sobre la pedra freda’, d’Eugenio Cajés. I l’autor amb més renom del dipòsit correspon a Luca Giordano, pintor de la cort de Carles II; a més, és el que més teles té a la UB (‘Tancredo i Clorinda a la font’, ‘Quint Curci precipitant-se a l’avenc’, ‘Perseu i Andròmeda’ i ‘La Sagrada Família amb els atributs de la Passió’). La resta de teles fins a les 56, al catàleg o a l’Edifici Històric.