La galeria de tir de la Guàrdia Urbana o com aprendre a no disparar

EL PERIÓDICO va publicar fa unes setmanes una informació sobre la licitación de 800.000 bales per a les cinc galeries de tir que la Urbana té a sengles comissaries de la ciutat. La xifra cridava l’atenció i d’acord amb aquell concurs públic vam explicar que l’arma reglamentària és una Walther P99 Parabellum calibre 9 mm, un model que a principis de segle va substituir el revòlver de tota la vida, el del carregador que a les pel·lícules s’utilitza per jugar a la ruleta russa. Vam explicar, també, que en els últims 12 anys, els agents de Barcelona només han disparat en una sola ocasió, el 21 de novembre del 2020, quan un policia va disparar al tors d’un home sense sostre que brandia un ganivet.

Maleïdes pel·lícules

La cita és a la nau nodrissa del cos, la prefectura situada al carrer de la Guàrdia Urbana, a sota del Palau d’Esports, a Montjuïc. Rep l’intendent Sergi Amposta, un tipus afable que durant els aldarulls posteriors al desallotjament de Can Vies, el maig del 2014, caminava pel carrer de Sants en flames sense gairebé immutar-se. Potser per aquesta fermesa, i perquè és un tipus respectat al cos, va ser nomenat cap de la unitat de Deontologia i Assumptes Interns. Et parla d’armes, bales i tirotejos com el carnisser t’enumera les bondats del filet de gall dindi en salsa de llimona.

Cal baixar un parell de pisos per arribar a aquest tub amb els sostres i les parets arrebossades amb un conglomerat de goma que absorbeix el so i els impactes de bala. Temps enrere, això era tal com el gastat cine ens ha ensenyat: una diana en la qual el centre era el que donava més punts. El tirador situava el paper a 25 metres de distància, es col·locava els auriculars i les ulleres i buidava el carregador. Una vegada i una altra. A la tarda, seguint amb el tòpic, es passava pel bar de policies (perquè a les pel·lis sempre hi ha un bar de policies) per presumir del seu pols de franctirador apostat en un terrat de Fallujah. Continuïn disfrutant del setè art, però esborrin tot aquest imaginari dels seus caps.

Amb el temps es va afegir la figura d’un tipus dolent que brandia una pistola i el tir en zones vitals era també el més premiat. Però ara, amb ajuda de la tecnologia, tot ha fet un tomb. «Hem incorporat el concepte de ‘no tret’. Abans el 10 era el tret al cor i a matar. Ara ensenyem que la principal virtut és l’autocontrol i actuar de manera proporcional a l’amenaça; l’avaluació constant dels riscos, dels possibles danys a tercers. Disparem a zones no vitals que eliminin la mobilitat de l’atacant i recorrem a les ordres verbals», resumeix Amposta.

Agents i actors

Tot això succeeix gràcies a uns vídeos gravats per la mateixa Guàrdia Urbana amb càmera subjectiva. Amb els mateixos agents com a actors, amb interpretacions de categoria, sobretot la d’un veterà intendent en el paper de professor que surt espaordit de l’escola que està sent atacada per una banda de lladres. Les simulacions obliguen els agents que passen per la galeria de tir a anar modificant constantment la seva actitud. Està la del centre educatiu assaltat, és la situació més extrema, denominada incident amb múltiples víctimes intencionat (IMVI), però també està el cas fictici d’un jove que té d’ostatge una dona en un edifici.

Si sospiten que s’aprenen de memòria el vídeo i que a la tercera vegada ja ho fan de manera gairebé mecànica, sàpiguen que hi ha moltes variacions: un dia treu una pistola, però quan tornes a provar al cap d’unes setmanes o mesos, et posen la versió en la qual de la butxaca posterior treu un mòbil. ¿Recorden la sèrie literària ‘Tria la teva pròpia aventura’? Doncs aquí la seleccionen per ells, però el desenvolupament de l’acció és igual d’imprevisible.

Conversa de sords

«Deixa-la, mira’m a mi, no et compliquis la vida», diu una de les agents que realitza la pràctica, mentre encanona un encaputxat que té una navalla al coll d’una dona. «Ensenya’m les mans, deixa el ganivet a terra», aporta el seu company. Al deixar anar l’arma blanca, abandonen la zona de cobertura del seu cos, avancen, passen a guàrdia alta (la pistola mirant al cel i col·locada junt amb l’orella) i continuen dialogant amb el dolent. Quan al vídeo apareixen dos companys i es llancen a sobre seu per emmanillar-lo, enfunden la Walter. Tot això, a més, es realitza amb uns auriculars que, a més d’esmorteir el so de les detonacions, està connectat amb el vídeo, cosa que els permet rebre tot l’àudio de les imatges.

Notícies relacionades

UGT convoca una vaga de neteja a Barcelona per Nadal

L'autocar sinistrat a França circulava amb la ITV caducada

Txema López és el caporal al comandament del servei d’armes. És el Myiagi de la galeria de tir. Explica que aquest mètode, el de les pràctiques audiovisuals amb situacions que podrien ser reals, és molt innovador a nivell estatal. «Tingues en compte que la situació és tan realista, que els agents ho viuen amb molta tensió. Entre altres coses, perquè si disparen, ho fan amb munició real. Els ensenyem la importància de la portabilitat de l’arma (on i com portar-la en funció de la situació) i també hem afegit moviments agressius i impredictibles perquè els policies que passen per la galeria hagin de prendre decisions àgils i adaptades a cada cas».

Tret policial

El mateix Txema interpreta el paper d’atacant al vídeo. Ho va fer perquè era la millor manera d’esprémer al màxim l’experiència. També és ell el que apareix a les fotos del denominat ‘tret policial’. És una altra de les modalitats de la galeria. Són imatges estàtiques d’assaltants amb armes en espais públics i a distància canviant: la Rambla, la Sagrada Família, una plaça pública. Els agents han de disparar a zones no vitals, però tenint en compte que un tret erroni pot acabar ferint un civil. Amposta, amb el cabell ja canós i diverses dècades al cos, comparteix que mai ha disparat un sol tret al carrer. «I espero acabar la meva carrera sense haver utilitzat la pistola en una intervenció. De fet aquesta és la principal lliçó d’aquesta sala, que els agents aprenguin a no disparar».