La meitat de les persones sense llar de Barcelona fa menys de cinc anys que són a la ciutat

El sensellarisme i l’exclusió residencial han augmentat durant les últimes dècades a Europa. En el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona, hi ha símptomes «evidents» que la tendència és la mateixa, segons una anàlisi que ha publicat aquest dissabte l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB). 

D’acord amb les últimes dades disponibles, del 2021, s’estima que hi ha un mínim de 1.493 persones sense llar a l’àrea metropolitana de Barcelona, de les quals 1.120 dormen al carrer. D’aquestes, 895 són a la ciutat de Barcelona, 92 a l’Hospitalet, 48 a Badalona, 28 a Santa Coloma, 20 a Sant Boi, 19 a Sant Adrià de Besòs, 14 a Ripollet, quatre a Gavà, tres a la Palma de Cervelló i una al Papiol.

Per a Albert Sales, investigador de l’IERMB i expert en sensellarisme, és «preocupant» que continuï pujant el nombre de persones que dormen al carrer a la ciutat de Barcelona, malgrat que hagin augmentat el nombre de places en centres per allotjar persones sense llar. Entre el 2008 i el 2021, aquests espais van augmentar en un 138%, i van arribar a les 2.808 places disponibles. «El que falta és prevenció i polítiques estructurals per combatre l’exclusió social», assevera l’expert.

L’anàlisi de l’IERMB també conclou que, a Barcelona, les persones estrangeres protagonitzen el creixement en el nombre de persones que dormen al carrer a la ciutat. L’enquesta a les persones sense llar ateses pel programa Municipal d’Atenció a les Persones Sense Llar de Barcelona revela que la meitat fa menys de cinc anys que resideixen a la capital catalana (el 50,7%).

Amb referència al temps que porten a la ciutat i al seu país d’origen, s’observen algunes diferències per gènere. La proporció de dones que són aquí des de fa més de quatre anys sense ser originàries de la ciutat o del país és significativament superior a la d’homes. Preguntades sobre on vivien anteriorment, només un 13,5% van afirmar haver viscut sempre o des de la infància a Barcelona, un 29,5% expressen procedir d’un altre municipi català, un 25% d’un altre municipi de l’Estat –fora de Catalunya–, i un 30% van dir que residien en un altre país just abans d’instal·lar-se a la ciutat.

Una altra dada que es desprèn d’aquesta anàlisi és que el 26% dels enquestats, malgrat estar atesos en Serveis Socials específics per a persones sense llar, no han dormit mai al carrer. En el cas de les dones, aquesta proporció supera la meitat, un 51%. Aquí es pot recordar que una persona sense llar no és només qui viu al carrer, sinó que es refereix a qui no té un lloc on viure en condicions d’habitabilitat humana.

El 57,7% va dormir per primera vegada al carrer a Barcelona

Quan es va preguntar als i les enquestades on eren la nit abans d’entrar en un recurs d’allotjament, només un 24% van respondre que dormien al carrer. Segons els autors de l’estudi, aquest resultat confirma la «gran permeabilitat «entre les diferents situacions d’exclusió residencial. Un 33% van contestar que estaven en un altre tipus de recurs de Serveis Socials (entre el qual es compten pensions pagades pels serveis municipals mentre s’espera plaça en un centre). Un 17% eren en una pensió, un hostal o una habitació de relloguer (costejat amb els seus propis mitjans). La resta contestaven altres situacions amb freqüències molt diverses, però sempre per sota del 6%. El 57,7% va dormir per primera vegada al carrer a Barcelona.

Una altra de les conclusions de l’anàlisi és que hi ha un desplaçament cap al centre de la ciutat de Barcelona a mesura que les persones aprofundeixen en el seu procés d’exclusió. Les persones migrades tenen més risc de quedar-se sense llar a tot arreu, però quan es queden sense sostre tendeixen a buscar estratègies de supervivència a la ciutat de Barcelona.

Segons Albert Sales, «Barcelona és el punt d’arribada de situacions d’exclusió residencial» que tenen un recorregut molt llarg. Així doncs, veiem com el 85% diu no disposar d’un espai que consideri la seva llar des de fa més d’un any. També sabem que només un 27,6% de les persones enquestades estaven en una vivenda pròpia (de propietat o de lloguer), abans de quedar-se sense llar. El 23,5% vivien en pisos compartits i el 21,3% en cases de familiars. Es constata, doncs, la poca freqüència amb què la gent que necessita el suport dels serveis residencials ha tingut accés a la tinença d’una vivenda.

El problema de la vivenda a l’àrea metropolitana

Notícies relacionades

El malson dels inquilins: menys pisos de lloguer i cada vegada més cars a Barcelona

Vivint sense sostre a la platja del Fòrum: «No interessem a ningú»

L’estudi analitza també el risc de desnonament com a situació de vivenda insegura. L’any 2021, es van practicar a l’àrea metropolitana de Barcelona més de 3.300 desnonaments. Sergio Porcel, cap de l’àrea de cohesió social i urbana de l’IERMB i un dels autors de la investigació, explica que «el 77% són a causa d’impagaments de lloguer i la resta d’impagaments hipotecaris» i que » el sobreesforç en el pagament de la vivenda situa la metròpoli de Barcelona, juntament amb Catalunya i l’Espanya, en un dels nivells més elevats del context europeu». 

Sobre aquest punt, s’ha de destacar que entorn del 40% de les llars metropolitanes que viuen de lloguer destinen més d’un 40% dels seus ingressos a fer front a les despeses de la vivenda.