El top 5 de ‘La Ruina’: les històries vergonyoses més virals

Són els Villarejos de la comèdia: fa tres anys que Tomàs i Ignasi es guanyen la vida gravant draps bruts. Els han explicant les seves misèries des de Berto Romero fins a Eva Soriano i Miki Esparbé. Ja és un clàssic «el pet republicà» de Marc Giró: se’l va tirar a l’ascensor d’un hotel de luxe i, quan es van obrir les portes, amb tota la pesta, entrava la reina Letícia. «És com una teràpia col·lectiva dirigida per gent sense titulació», resumeixen els guionistes. Comèdia pura basada en fets reals. «Es tracta de tocar fons col·lectivament».

A Renato –la primera ruïna que es va fer viral– el va segrestar un taxista. «La típica història de no saber dir que no», riu Tomàs. Una altra anècdota clàssica és la de Virginie: van confondre el cadàver de la seva àvia al tanatori i va acabar resant a una difunta anònima. Valeria estava fent captació en una botiga: va ser una estona llarg fent ganyotes a una nena a la porta. Fins que va obrir la boca: «¿Però què li passa a la tia aquesta?». «No era una nena –va revelar Valeria–, sinó una dona amb nanisme». Miguel estava al Zara amb la seva mare: ella es va ajupir per veure unes sabates i se li veia la guardiola. «¡Mama –li va cridar–, se’t veu toooot!». Li va pujar els pantalons i, quan ella es va girar, va veure que no era la seva mare.

El número 1 del top 5 és el ja famós «em cago en Salamanca» de Javi García (Haciendo la mierda). Estava gravant un audiollibre sobre la història de la ciutat i va descobrir que no s’havia gravat l’última mitja hora, però sí el seu enuig. 

És un dels pòdcasts més escoltats. ‘La Ruina’ porta més de 100 programes, mig miler d’històries vergonyoses. Estan a Spotify, Apple Podcast, Ivoox, YouTube, a les xarxes. Van de gira cada setmana, omplen teatres de gairebé mil localitats. Fa setmanes que van esgotar les entrades del seu especial de l’any d’aquest diumenge al Teatre Borràs de Barcelona. L’any que ve saltaran a TVE: 10 programes en català –avancen– en la desconnexió de Catalunya. 

Segurament has escoltat algun acudit seu avui tot i que no ho sàpigues. Són dos guionistes omnipresents. A part de fer gira i pòdcast amb ‘La Ruina’, col·laboren junts a ‘Cuerpos Especiales’, el ‘morning show’ d’Europa FM. Tomàs té secció a Catalunya Ràdio i RAC-1, ha dirigit la segona temporada de ‘Comedy Central Presents’, que s’estrena aquest diumenge, a part de presentar els Open Mic de La Llama, el Cruïlla Comedy i fer cursos i ‘stand-up’. Ignasi també col·labora en RAC-1 i en el ‘late show’ de TV-3 ‘Zona Franca’, comparteix amb Adri Romeo un altre pòdcast (‘Aquí Estamos’) i cançons d’humor (acaben de formar grup: Los nuevos fenómenos), a més de fer monòlegs, clar. «Si queden cinc minuts lliures aquesta setmana –riuen–, intentarem fer alguna cosa».  

«Vine i explica la teva anècdota més ruïnosa», van començar a incitar a través de les xarxes el 2019. Els espectadors que volen compartir les seves ruïnes s’apunten en un formulari abans del xou i els noms es trien a l’atzar. També hi ha misèries de convidats famosos. La cagada més gran s’emporta el premi, com en la política. Que ningú s’emocioni: en l’últim xou el guanyador es va emportar una caixa de 10 DVDs regravables.

Vindria a ser l’anti Instagram. «Un postureig per sota», resumeixen els seus ideòlegs. No, a la gent no li fa vergonya explicar misèries en un escenari. «Et sents més acompanyat que mai –justifica Ignasi–. Aquest sentiment de vergonya que tenies es converteix en una cosa a celebrar. I això és molt addictiu». Ben aviat els donaràs la raó. 

Abunden les cagades literals. De fet, van haver de posar un límit de dues ruïnes escatològiques per programa. «Cada vegada són més originals», garanteix Ignasi. «Hi ha coses molt boges». Una noia va confessar que havia conviscut amb una mona alcohòlica: Pachi Lapachi. «La primera mona amb mono». A l’humorista Alex Ayres li va proposar perdre la virginitat la filla de la millor amiga de la seva mare. Li feia vergonya no tenir pèl púbic i es va fer un implant casolà. «La meva mare tenia càncer de mama –va explicar davant l’exclamació general– i tenia tres perruques».  

«Hi ha molt alliberament –diu Ignasi–: ‘Mira, això és el pitjor que he fet, ¿oi que no passa res?’. Et treus un pes de sobre». ¿Per quan una ‘Ruina’ de polítics? «Ja hi ha hagut polítics que s’han ofert a venir –explica Tomàs–, però només en campanya». Les misèries acaben provocant més aplaudiments que un xou amb guió. Plores del riure amb la visita al dentista de l’actriu Judit Martín.

És impossible parlar amb ells més de 10 minuts sense acabar explicant-los una ruïna. Et somriuen amb empatia a prova de ridículs, fan mirada de confessors. «Doncs el de sempre –comences a explicar d’una tirada–: coneixes un noi, sopeu a casa...». «Bé, bé», van assentint ells. «Una cosa porta a l’altra –continues, empasses saliva– i va i es treu la samarreta. I veus que té un tatuatge al pit. Un paràgraf bastant llarg». «...I jo no he vingut aquí a llegir», assenteix Tomàs. Aprofites per fer-los un aclariment a peu de ruïna: «És que jo soc periodista i quan veig una falta d’ortografia em sagnen els ulls». «¡Ooooohhhh! –exclamen els teus confessors–, ¿en un tatuatge?». «¿I com segueixes?», t’encongeixes d’espatlles. «Has de demanar un bolígraf i corregir-la», proposa Tomàs. «Era a casa meva, tenia el boli a mà –rius–. De fet...crec... que l’hi vaig dir». Els dos reaccionen amb ganyota d’esgarrifor. «Almenys no era el ‘Mein Kampf’ i a tu et molesta una falta més que no pas que sigui nazi». Rialla general. El noi va marxar de seguida, sí. I sembla que la vida li anava bé. Tenia sempre molta feina quan li deia per WhatsApp que per què no quedàvem una altra vegada.  

Notícies relacionades

El viatger de Barcelona que ha mort a 35 països

Obre a Barcelona la primera cocteleria dedicada a l’espiritisme

¿Com resumirien aquests tres anys de ruïnes? «A veure com t’ho dic sense semblar Bustamante –diu Tomàs–. Ha sigut un somni». I continua sent un projecte independent, recalquen. «La nostra intenció –afegeix Ignasi– és mantenir al màxim l’esperit amb què va néixer això: un projecte fet per dos amics que volen passar-s’ho bé».

¿La moral? «Ens uneix el patetisme», respon Tomàs. «Tots som iguals per baix. És igual els diners que tinguis, en algun moment seràs un ‘cutre’ i un pringat, com ho som tots –reconeix–. I no passa res».