La mobilitat a Montjuïc: oferta àmplia, poc visible i massa enfocada al turista

Montjuïc està encaixat entre el cementiri, una important barrera que dificulta la comunió dels barris de la Marina amb la resta de la ciutat, la Fira de Barcelona, la Gran Via i el Paral·lel. Assalta el dubte raonable de quins serien els seus usos si no tingués aquests 177 metres d’altitud. ¿Seria diferent si fos al nivell del mar? És probable que el desnivell sigui el primer hàndicap a tenir en compte quan parlem de la mobilitat vinculada a la muntanya. D’opcions per arribar-hi, n’hi ha. De sobres. ¿Però són conegudes? ¿Responen a la demanda real de la ciutadania? ¿Estan ben senyalitzades per als qui són de fora? Aquest diari publicava fa unes setmanes la carta d’una lectora que es queixava amargament dels problemes que havia tingut per anar del port a Montjuïc. Van acabar agafant un taxi. Si el producte és suficient però és de difícil comprensió o no arriba al gran públic, de poc serveix.

Pendents amb bus

Des de la plaça d’Espanya surt un bus, el 150, que fa 16 parades fins a arribar al castell de Montjuïc. Circula entre les set del matí i les nou de la nit i s’atura al Poble Espanyol, l’Estadi Olímpic, les piscines Picornell i l’estació del Funicular. Des de l’altre costat fa el mateix, sense pujar a la fortalesa però sí recorrent bona part de la muntanya, el 125, amb sortida des de la plaça de Teresa Claramunt, no molt lluny de la parada de l’L10 de metro. Afegeixin els autobusos 23 (Espanya-Parc Logístic) i 55 (d’Urquinaona a Miramar), així com el 107, potser el més peculiar de tota la xarxa de TMB, ja que fa tot el seu recorregut per l’interior del cementiri, que té una superfície (51 hectàrees) també superior a la de la Ciutadella. Finalment, la ruta vermella del Bus Turístic també puja les costes de Montjuïc, amb sis parades als llocs emblemàtics de les avingudes de l’Estadi i Miramar.

Al transport públic de superfície s’hi pot arribar fàcilment amb metro. L1, L3 i L8 a la plaça d’Espanya; L3 a Poble Sec; L2 i L3 a Paral·lel, L8 a Magòria-La Campana, i L10 Sud amb les parades de Foc i Foneria. És a dir, soterrani per tots els pendents, menys el marítim, per poder fer gala de la intermodalitat i continuar cap amunt amb el bus. O amb altres mitjans, com les escales mecàniques, que tenen una vida a part.

Escales fiables

L’Exposició Universal de 1929 ja va disposar de tres trams d’escales automàtiques que salvaven el desnivell entre Maria Cristina (abans, avinguda d’Amèrica) i el Palau Nacional. Eren de pagament. I fiables. Les d’ara (22 trams) tenen constants problemes tècnics i és tan habitual que funcionin com trobar-les detingudes, cosa que genera aquesta sensació tan estranya d’haver de pujar-les a peu sense la inèrcia pressuposada. La pluja, o simplement l’edat de la instal·lació, passen factura, i ho paguen tots els que busquen una ajuda per salvar el pendent que separa Espanya del MNAC. No són pocs: segons xifres municipals, uns cinc milions d’usuaris l’any que exigeixen una mínima fiabilitat que avui no està garantida.

BSM, l’empresa pública de la qual depenen les escales, va anunciar al juliol un projecte de renovació integral de tota la instal·lació. Té un pressupost aproximat de cinc milions d’euros i tot hauria d’estar preparat el 2026. Per ara, ja s’ha adjudicat la redacció del projecte executiu, preceptiu per al posterior concurs que permeti començar les obres pròpiament dites. Es busca, segons el consistori, un «nou model d’escales que fomenti l’eficiència i l’estalvi energètic». O el que és el mateix, deixar enrere aquests últims anys de constants avaries.

Els altres

Una altra opció per pujar a la muntanya és el funicular de TMB que va des de la parada de metro de Paral·lel fins a l’avinguda de Miramar cantonada carrer dels Tarongers, on hi ha l’estació de telefèric (12,78 € anada i tornada) que puja pràcticament fins al castell. Són empreses diferents, així que no els val el bitllet per als dos recorreguts. Finalment, també es pot optar pel telefèric del port (també en mans d’una empresa privada), una atracció bàsicament turística que puja des del Club Natació Atlètic Barceloneta fins als jardins de Miramar. Anada i tornada, 16,50 euros.

Notícies relacionades

Multimèdia | La reconquesta de Montjuïc: els reptes d’una muntanya emblemàtica

Verificació del full de ruta per «reconquerir» Montjuïc: els projectes executats i el que està per fer

Exposada tota l’oferta, sembla que la mobilitat es pot donar per garantida. Una altra cosa és que la ciutadania conegui o sigui conscient de totes aquestes alternatives. Ho viurem, sens dubte, la temporada vinent de la Lliga, quan el Barça es traslladi a l’Estadi Olímpic i els aficionats culers hagin de pujar a Montjuïc per veure els partits. Els anys en què l’Espanyol també va jugar aquí ja va quedar clar que no és lloc per a tant vehicle privat. Està previst habilitar busos llançadora des de Maria Cristina i habilitar una zona perquè aparquin els autocars de les penyes, però segur que serà una prova de foc per a la mobilitat de la muntanya.

Coneguda tota l’oferta de transport públic, el dubte sobre per què Montjuïc no acaba de triomfar ni entre els barcelonins ni entre els turistes sembla tenir una resposta clara des del punt de la mobilitat. Hi ha bus, hi ha metro, hi ha de tot perquè els forasters puguin pujar a la muntanya. Fallen les escales mecàniques, això és veritat. I la comunicació i informació sobre tota la xarxa és millorable si no s’està familiaritzat amb la cosa local.