Urbanisme i natura
El passeig de les Aigües, el somni incomplet de Maragall
La via verda, que podria superar els 21 quilòmetres, continua pendent del tram de l’Arrabassada, en el qual en temps de Trias estava prevista una passarel·la sobre la carretera per poder connectar el segment de Sarrià-Sant Gervasi amb el d’Horta i Nou Barris
Periodista
Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana
Ubicada/t a Barcelona
ver +
A la plaça de Kennedy, si es mira cap a Collserola, hi ha un dels carrers que menys ha canviat en els últims 100 anys. És l’avinguda del Tibidabo, i una de les coses que sí que són diferents és que ara, i gairebé des de fa cinc anys, ja no hi ha Tramvia Blau. Però sí que s’ha recuperat l’edifici de la Rotonda, ironies de la planificació urbana. Una vegada s’arriba a la plaça del doctor Andreu, es pot agafar el funicular, la cuca de llum que puja al parc d’atraccions, o continuar pel carrer de Manuel Arnús, en el qual Barcelona literalment desapareix una vegada superat el portal de la casa del Pinar, aquesta meravella dissenyada per Enric Sagnier a principis del segle XX i que és un dels edificis, com l’observatori Fabra i la Torre de Collserola, que pràcticament es poden veure des de qualsevol barri. Dos revolts més amunt, hi ha el pla dels Maduixers, on molts pensen que neix el passeig de les Aigües. Però no és així. Continua cap al Besòs i es difumina fins que arriba a dalt del torrent dels Penitents, un espectacular mirador dels Tres Turons, just a sobre del club de tennis Vall Parc. El que encara sap menys gent en aquest costat de la ciutat és que aquest camí torna a agafar vida en el famós revolt de la ‘paella’ de l’Arrabassada. De cap a cap, si s’unissin, arribarien als 21 quilòmetres. Era el somni, un de tants, de Pasqual Maragall. Va arribar a existir-ne un projecte. Mai va passar del ‘render’, la maleïda imatge virtual. Aquesta és la història de la rambla de muntanya de Barcelona, del millor passeig d’Europa que mai va ser del tot.
A la pàgina web de l’ajuntament encara s’hi pot veure el projecte. És de l’època de l’alcalde Xavier Trias, de mitjans del 2014. «La carretera de les Aigües tindrà 21 quilòmetres de llarg», diu la informació. La passarel·la, de 157 metres de llarg, salva el llarg revolt que passa sobre el torrent de la font del Bacallà, on hi ha una casa amb un jardí que quedarà per sota.
Una vegada a l’altre costat, 1,8 quilòmetres fins que s’arriba al revolt d’esquerres (de pujada), escenari de mítiques pèrdues de control durant la ’Cursa de la Rabassada’ de cotxes per l’Arrabassada, celebrada de manera intermitent entre 1922 i 1983. Quan li pregunten sobre la qüestió, un portaveu de l’ajuntament assegura que es tracta «d’un projecte del govern municipal anterior que no s’ha executat».
El que sí que tenia previst Barcelona en Comú, almenys en el programa electoral amb què es va presentar a les eleccions del 2019, era «pacificar l’accés a la carretera de les Aigües pel carrer de Manuel Arnús, per generar un accés tranquil al parc i prevenir possibles accidents i conflictes entre ciclistes, vehicles i vianants.» No s’ha fet.
La mateixa sort ha tingut una altra promesa dels comuns vinculada amb aquest enclavament: «Executar un camí de mitja cota entre el passeig de les Aigües i la ronda de Dalt, que cusi els barris de manera longitudinal i activi les zones verdes existents», així com la «creació i potenciació de nous nodes d’accés al parc per esmorteir-ne la hiperfreqüentació».
Un caminet
El passeig de les Aigües, que no la carretera, i que deu el nom al conducte subterrani d’aigua que dona nom a l’artèria, va ser un invent de l’època de Pasqual Maragall, alcalde que també va ser pioner en la protecció de Collserola, pulmó que no va ser declarat parc natural fins a l’octubre del 2010.Si s’havia connectat la ciutat viària alpina a través de la ronda de Dalt, ¿per què no es podia fer el mateix per als vianants i esportistes amb un camí muntanyós però assequible? Així va néixer el projecte, que es va dividir en nou trams. El que està pendent, després de més de 25 anys de progrés, és el que porta el número cinc. El de Valldaura (número set) es va obrir al públic el juny del 2012, amb Trias passejant per Collserola al costat del llavors tinent d’alcalde d’Urbanisme, Antoni Vives. Va ser aleshores, expliquen fonts coneixedores del pla, quan es va començar a treballar en l’esbós de la unió per l’Arrabassada.
Les Aigües ja disposa de quatre passarel·les: junt amb Sant Pere Màrtir per arribar a la plaça de Mireia, que esquiven les carretera de Vallvidrera i Cerdanyola i la del cementiri de Collserola. La de l’Arrabassada en seria la cinquena i segurament la més espectacular. Amb un pressupost de gairebé 2 milions d’euros (avui s’hauria d’actualitzar molt aquest preu del 2014), preveia una amplada de 4,60 metres i en el costat Besòs sumava un nou mirador cap a la ciutat. Un lloc on ara, per cert, es poden veure abocaments il·legals de residus. (just en el quilòmetre 2 de l’artèria).
Carretera perillosa
L’Arrabassada, que puja al Tibidabo i després baixa a Sant Cugat, és des de fa uns quants anys la més perillosa de tot Catalunya malgrat que s’han pres mesures, com col·locar separadors de carrils en alguns girs. En paral·lel –cal fixar-s’hi molt– puja un diminut sender que en alguns trams es torna més generós. Això és, sobre el paper, part del passeig de les Aigües, que travessa, de fet, la gasolinera situada sobre el quilòmetre 2,8 de la BP-1417. Una mica més amunt, i abans d’arribar a la ‘paella’, hi ha un camí que indica la baixada cap a Montbau. O sigui, som en un sender, tot i que sembli un voral, el problema és que no connecta com i on ho hauria de fer.
Suposaria acabar un dels passejos més espectaculars, llargs, naturals i assequibles de tot Europa. Però s’hi ha d’afegir un component social que aporta una de les persones que van estar implicades en el projecte: «És també una manera de vincular veïns amb perfils socials molt diferents», ja que coincidirien els ciutadans de Roquetes i Trinitat Nova amb els de Sarrià i Pedralbes. «Això és una cosa que Maragall tenia molt present», afegeix
El pròxim alcalde –o alcaldessa– de Barcelona tornarà a trobar dins d’un calaix el disseny que permetria coronar tot l’itinerari, des de la plaça de Mireia fins a Torre Baró, 21 quilòmetres de cap a cap de la ciutat. Curiós, a Maragall quan va fer la volta a les dues rondes una vegada inaugurades poc abans dels Jocs del 92, algú li va fer veure que tenien 42 quilòmetres. Ell va fer broma amb la idea d’organitzar una marató sobre l’asfalt. Amb el passeig de les Aigües, d’anada i tornada, podria dir el mateix.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
