Localitzen refugis antiaeris desconeguts de la Guerra Civil a Barcelona

Una investigació que han dut a terme la fotògrafa Ana Sánchez i l’historiador Xavier Domènech ha permès documentar uns 400 dels 1.300 refugis antiaeris barcelonins de la Guerra Civil, i fotografiar-ne 38, alguns d’inèdits, un treball que formarà part d’una exposició de l’Ajuntament de Barcelona a la Model. Els investigadors han localitzat refugis privats a Sarrià que no eren al cens de 1938 i han accedit a d’altres que, tot i que estaven censats, no es coneixien, com el de la Fàbrica de la Verneda, el de la Fàbrica Damm i el de l’Escola Popular de Guerra de Catalunya (ubicat a les Escoles Pies de Sarrià), informa Efe. «Mai havien sigut fotografiats», destaquen.

Domènech explica que tant a l’exposició, titulada ‘1.322’, com en la investigació es posa èmfasi en el fet que es tracta del «principal patrimoni urbà que hi ha a la ciutat, molt desconegut i a més referit a la memòria històrica de la Guerra Civil».

Segons el seu parer, va ser «una construcció colossal» que va permetre erigir més de 1.300 refugis en un temps rècord, des del primer bombardeig a la ciutat el febrer de 1937 fins a l’últim del 25 de gener de 1939 amb la caiguda de Barcelona. Tot i que el tema s’ha tractat des de la historiografia, aquesta exposició amb fotografies de gran format, que s’inaugurarà el mes de març, pretén «valoritzar aquest patrimoni per a la ciutadania, reflexionar sobre uns fets que són del passat, però que continuen sent present, i també pensar sobre el futur» a través d’una proposta artística.

A més, assegura Domènech, aquest patrimoni és «un mirall de solidaritat de la ciutat als anys trenta, ja que la majoria de refugis es van construir on hi havia més densitat d’entitats». Només el 5% dels refugis van ser directament assumits per les administracions públiques.

Bombardejos massius

Els refugis, resumeix l’historiador i exdiputat d’En Comú Podem, evoquen «la resposta d’una població civil que va viure per primera vegada bombardejos massius, una nova tècnica de la guerra total assajada a Barcelona i que després es va reproduir a la Segona Guerra Mundial, que l’únic que perseguia era provocar el terror i la paralització de la societat.»

Sevillana de naixement i establerta a Barcelona des del 2001, la també periodista Ana Sánchez es va començar a interessar pels refugis el 2007, quan va fotografiar alguns d’aquests espais amb motiu de l’exposició ‘Quan plovien bombes’: «El de Pedralbes que va acollir el president de la República, Juan Negrín, el del passatge Simó i el del carrer de València em van commoure». Quinze anys després, i amb el suport del Servei d’Arqueologia de Barcelona, la Unitat de Subsol dels Mossos d’Esquadra i els veïns i veïnes que els han obert les portes de casa seva als historiadors.

En aquest treball hi ha un origen familiar, confessa Sánchez, ja que la seva família materna va viure la repressió franquista al sud d’Espanya. «Si el subsol d’Andalusia estava ple de fosses, el que vaig descobrir a Barcelona estava ple de refugis», apunta.

Afectats per la humitat

La principal dificultat per fer aquesta investigació gràfica ha sigut, segons l’autora, «la presència constant d’aigua i humitat, que entela la lent i bloqueja moltes vegades la càmera, i les condicions en què s’han fet les fotos de vegades han sigut molt complicades, amb aigua fins a la cintura, en ocasions amb poc oxigen i sense electricitat.» Per això han trigat 15 mesos a fotografiar els 38 refugis.

El refugi més gran fotografiat és el de plaça de Tetuan, que era d’iniciativa pública, «totalment revestit de formigó, d’una qualitat i una factura arquitectònica poc freqüent, i amb una capacitat molt més alta que els refugis de galeria de mina i d’altres de privats visitats.» És difícil establir una cronologia de la construcció dels refugis, perquè gran part de la documentació se’n va anar a l’exili i una altra part es va perdre, comenta Sánchez.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Sota el Palau de la Generalitat hi ha un refugi que es va recuperar el 2017 i que té les característiques típiques d’un espai destinat als dirigents polítics. Va ser «construït amb més qualitat que els refugis comunitaris», assenyalen els historiadors. En canvi, «no consta que hi hagués un refugi sota l’edifici de l’ajuntament tot i que tindria sentit que n’hi hagués, i, de fet, a l’exposició es parlarà de la continuïtat de la vida institucional de la ciutat sota les bombes», remarquen.

Sánchez indica que ha volgut retratar els refugis «amb la mirada d’avui, recollir amb la càmera l’empremta del temps i totes les vides que han transcorregut, amb una llum en clau baixa, sense forçar-la en excés i respectant les grans zones fosques, els clarobscurs i les penombres». Són fotos que mostren «la quotidianitat del passat, els túnels plens de runa, d’arrels, de maons i de cables florits, i també les llengües de formigó que de vegades segellen les entrades». «Els refugis estan vigents, com es pot constatar en la guerra a Ucraïna, on s’han hagut de recuperar refugis de la Guerra Freda, cosa que fa pensar que aquest passat lamentablement no passa, és un present», assegura Domènech.