La recerca detectivesca per trobar les famílies dels bombers de BCN deportats als camps nazis

Barcelona ha trigat 80 anys, inclosos més de 40 en democràcia, per retre homenatge a quatre servidors públics que van ser reclosos en els camps de concentració nazis. «Massa temps», ha admès el tinent d’alcaldia de Seguretat, Albert Batlle, durant l’homenatge «senzill, però carregat de simbolisme i solemnitat» amb què, en paraules del regidor, els Bombers de Barcelona han restituït la memòria dels membres deportats a l’infern carcerari hitlerià. 

Eugeni Riera Moll va morir a Mauthausen i Miquel Bosquet Folqué va perdre la vida a Gusen; Jesús del Pueblo Moreno i Josep Alcoberro Solé van sobreviure. Els seus noms han tornat a veure la llum gràcies a la investigació de Marc Ferrer, historiador i, al seu torn, bomber. També ha comprovat que dos bombers més, Eduard Antonio Añover i Francesc Truco Barceló, van ser esclavitzats pels Serveis de Treball Obligatori de l’Alemanya totalitària durant la Segona Guerra Mundial. 

El deure d’honrar-los s’ha demorat tant que no ha fructificat la tasca a contrarellotge que el cos s’ha encomanat les últimes setmanes de trobar les famílies dels tres deportats sense descendència coneguda. Almenys, de moment no ha donat resultat, perquè els agents no desisteixen de la recerca.

Aquest divendres s’han descobert quatre plaques amb els noms de cadascuna de les víctimes del nazisme per oferir-los record perpetu a l’entrada de l’antiga caserna del carrer Lleida, convertida en el museu Espai Bombers. Són a prop de les rajoles que evoquen els agents morts en acte de servei. «No és que arribi tard, sinó que ho fa massa tard», ha assegurat Àlex Rigol, integrant de l’Amical de Mauthausen, que agrupa els descendents dels presoners republicans espanyols en els camps de concentració. 

Indagacions a França

Els Bombers de Barcelona s’han esforçat per mirar de trobar descendents de Miquel Bosquet, Jesús del Pueblo i Josep Alcoberro per convidar-los a participar en l’homenatge. «Però no ha sigut possible localitzar-los», ha explicat el director del cos, Sebastià Massagué, que s’ha compromès a no desistir de les indagacions. Sí que hi han acudit familiars d’Eugeni Riera, identificats pels estudis de Ferrer. 

Les últimes setmanes, la direcció dels Bombers de Barcelona ha contactat amb els seus homòlegs de França. Se sap que Del Pueblo i Alcoberro es van exiliar al país veí després de ser alliberats, tot i que es desconeix si allà van reprendre l’ofici. El cos va fer tràmits per publicar sengles anuncis a dos grans diaris gals, ‘Le Monde’ i ‘Le Figaro’, per demanar ajuda per si algun lector coneixia el parador dels familiars.

Carles Pons és el bomber de Barcelona que ha procurat esbrinar-ho. Desgrana unes indagacions que semblen gairebé detectivesques. «Hem sigut a França i hem contactat amb ajuntaments com els de Perpinyà i París, amb consolats d’Espanya, amb hospitals i cementiris... De moment, no consta que hi hagi familiars», comenta l’agent, que remarca que s’enfronten a una «recerca molt difícil».

Una filla acabada de morir

En tot cas, els Bombers de Barcelona i l’historiador Marc Ferrer sí que han aconseguit revelar algunes incògnites des que EL PERIÓDICO va publicar a principis de gener que feien una crida d’auxili per contactar amb les famílies dels quatre presos del nazisme. «Sabem que Alcoberro va morir a Banyuls i n’hem trobat la tomba –revela Pons. Està allà enterrat amb la seva dona. Sabem que tots dos van pagar el nínxol a perpetuïtat i que ho van fer ells mateixos. No consten fills. Per l’acta de defunció, sabem que van viure en una residència, però allà hi va haver una inundació i tota la documentació es va perdre».

Al seu torn, els Bombers de Barcelona han contactat amb l’Ajuntament d’Hellín, la població d’Albacete on va néixer Del Pueblo. La temptativa també ha caigut en sac foradat: no queden parents del deportat a la localitat. «Va viure a França i hi va morir, tot i que no sabem on. Continuarem buscant si va tenir fills», indica Pons, que preveu que les indagacions s’ampliïn als agents del cos que van ser víctimes del franquisme. Hi va haver desenes de depurats, a part dels que van ser afusellats per allistar-se en les tropes republicanes durant la Guerra Civil o exiliats al final de la contesa. «Si és necessari, investigarem per tot Europa», diu.

Resulta massa dissortat el cas de la descendència de Miquel Bosquet, mort el 1941 als 36 anys. Eugeni Renom, nebot net de l’altre bomber exterminat, va descobrir que Bosquet va tenir una filla. Habitava un pis al carrer Padilla i va morir soltera i sense fills en una residència de Barcelona el 7 de setembre, no fa encara ni mig any. Els únics pròxims a la dona eren dos fillols residents a Granada, sense parentiu amb la família de l’expatriat.

Més ‘stolpersteine’

Notícies relacionades

Les semifinals de la competició de vela es decidiran ‘in extremis’

L’escenari de les regates canvia en plena carrera

«Anem tard amb els bombers màrtirs, amb els morts del feixisme enterrats a les cunetes, els deportats en els camps de concentració i, en general, amb totes les víctimes», ha advertit Renom. No ha reprimit la crítica per què un homenatge com el d’aquest divendres hagi costat tant que s’organitzés. «Qualsevol que des d’un lloc amb poder retardi un sol dia un acte de record o la instal·lació d’una ‘stolpersteine’ [les llambordes que rememoren cada víctima del nazisme] està traint la memòria democràtica, és a dir, la democràcia i és còmplice de la barbàrie», ha rematat. 

El regidor de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa, ha anunciat que Barcelona col·locarà 11 ‘stolpersteine’ més en els pròxims mesos, després de les 9 instal·lades el 2022. Abans de tancar l’acte, Núria Cusidó ha invocat amb emoció Riera, el seu besavi mort amb 45 anys: «Ara tinc la mateixa edat. La meva àvia, per aprendre català, es va apuntar a una escola de barri. Ens va deixar una redacció sobre els records que tenia del seu pare, la majoria explicats per la seva mare. ‘Es va dedicar a salvar vides i ningú va poder fer res per salvar-se-la’, va escriure. A la meva mare la van batejar Eugènia per ell. El portarem sempre en la memòria tot i que no el coneguéssim perquè, d’alguna manera, ens va canviar la vida. Els silencis commovedors quan a casa preguntàvem per ell encongien el cor».