‘Knock out’ a les drogues: el gimnàs de Barcelona que rehabilita toxicòmans amb boxa

Un salvavides darrere del Molino

Allà, al costat de l’exboxejador dels 90 anomenat Mani, José Antonio Ransanz, i l’integrador social del CAS Baluard, Álex Penas, cada component del grup sua, pega i mira d’oblidar el consum. «No són entrenadors, són com terapeutes amb qui parlar; gràcies a ells estic com estic», valora l’Osman. Ni ell ni els altres no obliden Pau Sevilla, l’educador de la Baluard que va gestar aquesta teràpia des d’un descampat de les Drassanes amb el seu propi material particular. «Ara descansa en pau», postil·la el Mani. «Ell em va animar a ajudar i entrenar aquests nois. A partir de llavors ens vam traslladar al gimnàs», recorda l’exboxejador mentre pren cafè amb els seus deixebles.

Com explica Penas, «aquí es creen uns hàbits, una rutina, unes obligacions». «Els fem entendre que, si demà volen entrenar, el dia anterior no poden consumir. I a poc a poc ho van deixant», emfatitza. Una dinàmica que resulta un pendent molt costerut per a la majoria: «S’animen ràpid a venir, però els és molt difícil complir quan estan en un moment de consum actiu. Alguns dels que venen es fidelitzen i a d’altres els serveix de catapulta per a un nou projecte de vida, però molts no tornen», confessa.

Una via d’escapament

«Jo vaig arribar a Barcelona la nit de Cap d’Any del 2017. Consumia de tot i, com que era assidu a la sala Baluard, un dia em vaig trobar el Pau amb dos joves fent puntades de peu i cops de puny», recorda l’Isaac. «Em van dir que si volia entrenar amb ells... ‘Mira com estic’, els vaig contestar. Però després d’allò vaig decidir començar el tractament de la metadona i sumar-m’hi», recorda. Des de llavors confessa que ha tingut «alts i baixos», però, orgullós, presumeix que ara ja es perd pocs entrenaments. «Vaig haver de complir una condemna de tres anys per un delicte que no vaig cometre, però quan estava de permís continuava venint a entrenar. Si tinc l’estabilitat que tinc és gràcies a la boxa», sentencia.

De fet, tant l’Osman com l’Isaac treballen de forma regular quan «abans no volia sentir ni parlar de la feina», rememora l’Isaac. Per això té molt clar que les drogues sempre l’intentaran deixar a la lona, però assenyala que, entre les quatre cordes del gimnàs DKSR, ja no el tornaran a deixar K.O.

«El gimnàs és com una família; aquí ens recolzem els uns als altres i, si algú ho necessita, quedem després dels entrenaments, els caps de setmana, dinem junts...», relata el Paco, un altre dels membres del conjunt. En el seu cas, l’experiència es repeteix: «Mai havia fet boxa però vaig venir, em va agradar i em va obligar a tornar a tenir una rutina de preparar-me la bossa, rentar la roba... Et fa tornar al món real», sintetitza. En el seu cas, el consum és esporàdic: «És important tenir en compte que, per començar aquí, cal haver pres la decisió prèvia de baixar les dosis». «Si consumeixes cada dia i no tens un lloc on dormir, és molt difícil», recalca.

Sense vareta màgica

L’educador Álex Penas il·lustra com de complicat és complir el requisit d’estar net per a qui està en una fase de consum actiu: «Una de les noies que venia ara ja fa un mes que no la veiem per aquí. Ahir me la vaig trobar a la sala Baluard i em va dir que avui estaria amb nosaltres, però tampoc ha aparegut...», exemplifica. «El temps que dediquen a rehabilitar-se al final depèn molt de la persona i del seu trajecte vital: no és el mateix si fa 30 anys que estàs al carrer o si en fa dos», argumenta. Un curs vital que, de totes maneres, sempre els perseguirà: «Això al final no es cura, ni la boxa ni res. No hi ha cap vareta màgica. Es tracta que ho portin com qui pateix de sucre, que aprenguin a gestionar-ho», afegeix el Mani.

En aquest sentit, una de les palanques que va ajudar Paco a sortir del pou va ser un pis per a la reinserció de persones drogodependents. Però ell sap que el seu cas no és, ni de bon tros, la norma a Barcelona. «Les persones que consumeixen necessiten més programes com aquest. A Suïssa hi ha circuits integrals on a les persones se’ls dona una casa, una paga, la medicació que necessiten... I a la meitat els funciona. Allà hi ha recursos per als drogodependents i aquí sembla que no», resumeix.

Falta de recursos

Notícies relacionades

Acampats per la droga «barata» de la Mina: «Costa tan poc que no és fàcil deixar-la»

Narcopisos i toxicòmanes: «Vaig preferir obrir les cames a rebre una pallissa»

El grup de l’Álex i el Mani forma part del projecte Fight4Fun de l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD), l’entitat gestora del CAS Baluard. «És veritat que a Barcelona hi ha altres llocs que ajuden aquestes persones, però necessitem molts més tallers relacionats amb l’esport», demana l’Álex. «Sigui mitjançant l’esport de contacte o un altre tipus d’activitat, necessitem més projectes per treure’ls del carrer i obligar-los a tenir pautes i obligacions», exposa.

En tot cas, aclareix que la seva proposta ha d’anar acompanyada de més recursos permanents: «Tenim un alberg específic però hi ha llistes d’espera de més de quatre mesos». Com va relatar EL PERIÓDICO, l’alta demanda i els bons resultats del refugi que ha obert Barcelona per a toxicòmans l’ha fet quedar-se petit ben aviat. «Ara mateix a Barcelona és molt difícil aconseguir un sostre si s’està al carrer i, si no es dorm bé, ningú vol anar a entrenar», conclou.