Un documental inclassificable sobre Barcelona i Sarajevo guanya un premi Goya

Poc després, Zahinos es va adonar que un informe que va fer després de tornar de Moçambic no tenia cap efecte i va decidir apostar, des de Medicus Mundi, pels documentals com a agent de canvi social. Tot i això, no el convencien ni els treballs carregats d’autobombo ni els que incidien en el clàssic sentiment de culpa, un recurs del qual s’havia abusat molt des del tercer sector. «Jo volia presentar una idea en positiu», afirma. I per fer-ho havien d’identificar històries carregades d’humanitat que permetessin trencar el cercle comunicatiu en el qual sovint es troba el món de la cooperació, que es dirigeix sobretot als que ja estan conscienciats amb la causa. «Volíem anar més enllà, arribar a un públic diferent», assegura. El primer documental va ser Silencio de mujer, rodat a Moçambic el 2008 i que aborda l’estigma de la SIDA entre les dones. La cinta es va estrenar i es va poder veure en aquest país africà. No en va, Medicus Mundi Mediterrània –amb poc més de 700 socis– projecta els seus documentals en escoles, instituts i universitats i els acompanya d’una guia amb referències perquè els professors, per exemple, puguin treballar temes associats a la problemàtica en qüestió. Ho van fer amb Silencio de mujer, però també amb els altres projectes audiovisuals en què s’han embarcat.

Artistes inclassificables

Artistes inclassificablesMaldita. A Love Song to Sarajevo és el sisè documental d’aquesta oenagé i va sorgir un dia que Zahinos estava a Sarajevo, concretament a casa de Jasmin Adilovic, un amic seu que treballa d’optometrista després d’haver-se format a Barcelona amb una beca del Districte XI. Zahinos va escoltar una cançó que li va cridar l’atenció. Era la veu de Bozo Vreco, cantant de ‘sevdah’ –un estil de música tradicional de la regió–, que, amb el seu estil androgin, la seva frondosa barba i el seu cos ple de tatuatges, s’ha convertit en un dels cantants bosnians més importants dels últims temps. La seva imatge, allunyada de qualsevol convencionalisme, no deixa ningú indiferent. Tampoc Zahinos, que després d’escoltar-lo el va veure en un vídeo de YouTube. «Vaig pensar que Bozo podia ser una metàfora de Sarajevo», assegura Zahinos amb referència al multiculturalisme d’una ciutat en la qual es barregen les herències otomana, catòlica i musulmana. Tres o quatre anys després, passejant per Sarajevo –en aquell temps, Medicus Mundi ja havia començat a treballar a la capital bosniana–, Zahinos es va trobar Vreco pel carrer i li va proposar protagonitzar un dels seus documentals. A Vreco li va agradar la idea.

Vent a favor

Notícies relacionades

Sarajevo: memòria infantil de la guerra

Els tramvies de Sarajevo

La conjuntura hi va ajudar. L’Ajuntament de Barcelona i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament volien commemorar els 25 anys de l’inici de la cooperació internacional amb Sarajevo, així que es van implicar en el finançament del projecte. Finalment, de la mà de Raúl de la Fuente i Amaia Remírez, de la premiada productora Kanaki Films, van rodar el documental, en el qual Zahinos exerceix de productor i guionista. A la cinta –en blanc i negre, rodada a Sarajevo i a Barcelona i que dura poc menys de mitja hora– s’explica com Vreco coneix Clara Peya, polièdrica i també inclassificable pianista catalana. Maldita és el títol d’una de les peces que componen junts. És una manera diferent de retre un homenatge a la lluitadora població de la capital balcànica i a l’esperit solidari de la ciutadania barcelonina. «No volíem parlar de geopolítica, sinó d’éssers humans», explica Zahinos. Maldita. A Love Song to Sarajevo ha funcionat molt bé en festivals, en els quals ha acumulat premis, i la nominació en la categoria de curtmetratge documental dels Goya és la guinda d’aquest exitós recorregut.

«La nominació als Goya de Maldita. A love song to Sarajevo ens consolida en l’aposta que des de la cooperació catalana hem fet per l’audiovisual», afirma Meritxell Serret, consellera d’Acció Exterior i Unió Europea, en declaracions a EL PERIÓDICO. «Fa anys que tenim clar que cal obrir nous espais per fer arribar els missatges de la cooperació més enllà dels cercles on les persones ja estan convençudes d’aquests valors i, en aquesta voluntat d’ampliar horitzons, el món audiovisual té un paper fonamental», afegeix. Zahinos coincideix: «Reflecteix el que volíem: una pel·lícula positiva i contemporània a través de l’art i de la música». Des de la pandèmia ha començat a fer pòdcasts, una aposta més que se suma als ja 15 anys de documentals. «Que una entitat humil del món de la cooperació com Medicus Mundi arribi fins aquí és un premi a una manera diferent d’explicar les històries», conclou.