La ruptura de Barcelona amb Israel perjudicarà la cooperació amb Gaza

L’Acord de Cooperació i Amistat entre les tres ciutats va començar a gestar-se quan somiar no era encara vedat exclusiu d’il·lusos i prevaricadors malintencionats. El procés de pau d’Oslo estava en marxa i Barcelona acabava de celebrar a finals de 1995 la cimera euromediterrània, de la qual va sortir un ambiciós projecte per crear un espai comú de cooperació i progrés econòmic a les dues vores del Mediterrani. Unes sinergies de les quals va sortir poc després la proposta de l’acabat de nomenar enviat especial de la Unió Europea al Pròxim Orient, Miguel Ángel Moratinos, a Pasqual Maragall perquè Barcelona s’impliqués en els esforços per aconseguir la pau a la regió. El treball de Maragall amb Sarajevo servia de carta de presentació.

A Moratinos se li va acudir una pirueta enginyosa que s’havia assajat amb bons resultats a l’Europa de la postguerra, però mai al vesper semita: un acord d’agermanament entre ciutats, amb Barcelona com a facilitadora. «En aquell moment tots crèiem que la pau no quedava gaire lluny i que era necessari crear interessos conjunts i una agenda comuna entre els dos pobles», explica Moratinos a EL PERIÓDICO. «Barcelona tenia un desenvolupament municipal avançat, Tel Aviv disposava de tecnologia i la població de Gaza necessitava recursos i infraestructures, una suma d’elements que permetia fer projectes conjunts», afegeix l’ara alt representant de l’ONU per a l’Aliança de les Civilitzacions. 

L’acord de la Mercè

La idea es va traslladar a les parts amb la col·laboració de la família Pujol, segons Moratinos, ben connectada amb Israel. Va ser ben rebuda des del principi, però uns i altres van coincidir que no era el moment. «Gaza va posar-hi més traves perquè tenia menys autonomia per decidir com a ciutat. L’alcalde necessitava l’autorització de l’Autoritat Palestina i deia que cada dia els israelians els imposaven noves restriccions», assegura Francesc Freixa, un dels redactors de l’acord final i llavors responsable per al Mediterrani en la direcció de Relacions Internacionals de l’ajuntament.

Com que l’acord no avançava, una delegació de l’ajuntament va viatjar a Tel Aviv a finals de 1997 i es va reunir amb Yasser Arafat a Madrid a principis de 1998. «Vam estar gairebé un any aturats fins que al setembre vam decidir convidar els dos alcaldes a les Festes de la Mercè», explica Freixa. I la festa major va obrar el miracle. El 24 setembre de 1998, després de passar el matí passejant per la ciutat i veient els castellers  a la plaça Sant Jaume, els alcaldes Joan Clos, Roni Milo (Tel Aviv) i Aown Shawa (Gaza) van estampar la seva firma en l’acord. Allà es va expressar el suport als Acords d’Oslo i es van establir els paràmetres de la futura cooperació, sempre sotmesa a la voluntat de les parts, perquè no era vinculant. 

La Intifada acaba amb la cooperació tripartida

Les cinc pàgines parlen de compartir coneixements sobre la gestió municipal, desenvolupar iniciatives culturals, fomentar la col·laboració entre institucions de la societat civil com les cambres de comerç i impulsar projectes per millorar les condicions de vida de la població de Gaza. Amb la tinta encara calenta, va arribar a celebrar-se una reunió a tres bandes a Barcelona i una altra a Tel Aviv en forma de seminari de tècnics municipals, segons diverses fonts. Però res més, allà es va acabar tota la cooperació tripartida. Aleshores, la dreta israeliana i Hamas ja s’havien encarregat de sabotejar Oslo, un procés que va acabar enterrat per la segona i sagnant intifada, iniciada a finals de l’any 2000. Per ser més exactes, el que va morir va ser l’estadi final d’aquell procés, l’únic que donava sentit a totes les seves mesures intermèdies: la creació de l’Estat palestí.

La violència va asfixiar tota perspectiva de projectes a tres bandes, però Barcelona no va llançar la tovallola i va passar a teixir acords bilaterals amb les dues ciutats. Amb Tel Aviv «s’ha fet molt» en matèria d’urbanisme, turisme i promoció econòmica sense que costessin diners, diu Freixa. A Gaza es va fer el que es va poder i, per raons òbvies, invertint en cooperació directa. (També indirecta a través d’oenagés). El Barcelona Peace Park va ser el primer dels projectes, inaugurat per Clos el 2005 i més tard reconstruït després que l’Exèrcit israelià el destruís durant la guerra del 2009. Després va arribar la urbanització del barri d’East al-Nasser, completada el 2008 i en la qual també va participar l’Agència Catalana de Cooperació. En els dos projectes l’Ajuntament va invertir prop d’un milió d’euros. 

Però va arribar un moment en què treballar a Gaza es va tornar gairebé impossible. Arran de la llegítima victòria electoral de Hamàs el 2006, Occident, que considera els islamistes una organització terrorista, va imposar el boicot sobre la Franja i Israel va tancar les seves fronteres amb pany i clau per confinar des d’aleshores el seu milió i mig d’habitants a la «presó a l’aire lliure» més gran del planeta, utilitzant l’expressió de l’ex primer ministre britànic, David Cameron. Els contactes i intercanvis de tècnics municipals es van mantenir quan les circumstàncies ho van permetre, sobretot per treballar en qüestions de sanejament d’aigua i drenatge per prevenir inundacions.

Israel trava l’accés als tècnics municipals

Notícies relacionades

Trias promet a l’alcalde de Tel Aviv reprendre relacions si guanya l’alcaldia de Barcelona

Ayuso, Colau, Almeida... guerra cultural preelectoral a compte d’Israel i Palestina

Però a partir del 2016 Israel va tancar el candau. «Es va tornar molt difícil perquè no deixaven entrar els tècnics i després va venir la pandèmia», afirma una font coneixedora de la situació. Els últims palestins van arribar a Barcelona per formar-se el 2018. Des d’aleshores, la comunicació ‘online’ ha sigut pràcticament l’única via. Per això la ruptura anunciada per Colau està anomenada a agreujar encara més les restriccions israelianes per treballar amb Gaza i possiblement amb la resta dels Territoris Ocupats, ja que Barcelona també opera a Betlem, Hebron i Nablús. «Les ciutats poden decidir el que vulguin, però crec que Espanya i Barcelona perdrem capacitat d’influència en la regió i la possibilitat d’explotar una porta que ara es tanca», afirma Moratinos lamentant la decisió de l’alcaldessa. 

La preocupació de Freixa va d’altra banda. «Crec que Gaza pagarà els plats trencats de la decisió perquè serà pràcticament impossible fer cooperació a la Franja i sense voler-ho començaran els actes de desgreuge a Tel Aviv, que acabaran beneficiant Israel», diu l’exirector de Relacions Internacionals de l’ajuntament. El candidat a l’alcaldia Xavier Trias ja ha fet el primer pas enviant una carta a l’alcalde de Tel Aviv prometent reprendre les relacions si guanya les municipals de maig.