Els cinc grans reptes de Barcelona que marcaran la campanya electoral

Tema sensible a peu de carrer, la brutícia ha sigut un dard habitual contra l’alcaldessa Ada Colau i ho continuarà sent en campanya. La impressió que Barcelona està bruta mai havia sobresortit tant en les últimes tres dècades com ara, d’acord amb el baròmetre municipal. La inquietud per la deixadesa s’ha refermat com el segon problema de la ciutat en el sondeig d’opinió de l’ajuntament. Alhora, s’ha desplegat una nova contracta de la recollida d’escombraries que eleva la inversió planificada per sobre dels 300 milions anuals a partir del 2023, superior als 245 milions desemborsats el 2021 després de frenar-se la corba de despesa a partir del 2017 i de decaure sobretot amb la pandèmia. El govern local ha remarcat les bondats del nou servei, si bé Colau ha admès problemes pel retard en l’arribada de vehicles.

Una cosa tan quotidiana com moure’s, desplaçar-se, anar d’un lloc a un altre, s’ha convertit en carn de tertúlia diària a Barcelona. Algunes xifres ajuden a entendre’n les raons. La capital catalana acull diàriament uns 540.000 vehicles que venen de l’àrea metropolitana: 350.000 dels quals travessen l’Eixample i 80.000 ho fan concretament pel carrer d’Aragó. El trànsit està pràcticament igual que el 2019 (un 4% per sota) malgrat totes les mesures impulsades per reduir-lo. I la sinistralitat (l’únic registre relativament optimista) ha caigut un 22% respecte als números anteriors a la covid.

Barcelona té un problema amb la mobilitat. Perquè hi ha les coses que pot controlar, com el transport públic, la instal·lació de carrils bici i la pacificació de carrers, però després subjeu el que no està a les seves mans, bàsicament les connexions més enllà del perímetre urbà. Allà hi juguen un paper fonamental el Govern, l’Estat i l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb les corresponents competències en transport i carreteres. Rodalies, per exemple. O el Bicing entre municipis, que incomprensiblement no inclou la gran ciutat.

Tot, sense oblidar l’urbanisme, el tauler sobre el qual ens movem. Però no hi ha ou sense gallines i sembla que per brandar carrers més silenciosos primer cal oferir alternatives als que venen de fora. Un peix que es mossega la cua. Un peix que, per ara, encara va amb cotxe.

La seguretat tornarà a ser al centre de la campanya electoral. L’alcaldessa Ada Colau va brandir aquest dijous un balanç delinqüencial favorable: el 2022, l’any en què l’activitat econòmica ha recobrat el pols en relació amb el que bategava abans de la pandèmia, la delinqüència s’ha reduït en un 14% respecte al 2019. Les denúncies, a més, reflecteixen que alguns dels delictes més inquietants, com els robatoris amb violència o els robatoris en domicilis, també han descendit. En sentit contrari, han augmentat les víctimes de la violència sexual o del maltractament a la llar, dues dades que seran dards a l’abast de la resta de candidats. Colau, que a l’estiu es va defensar de les crítiques al·legant que els problemes de seguretat es magnifiquen a Barcelona en comparació amb altres ciutats com Madrid, dijous va remarcar que ara la capital catalana ha sigut la ciutat de l’Estat que més ha contingut el repunt delinqüencial.

El turisme, que el 2022 es va reactivar vertiginosament després del pitjor de la pandèmia, ha passat en un lustre de ser una de les màximes preocupacions de la ciutadania a ocupar el 12è lloc a les últimes enquestes municipals, amb només un 2,9% de respostes. El sector creu que té a veure que el discurs municipal de BComú contra el volum de viatgers s’ha suavitzat, tot i que Colau segueixi la seva croada per reduir els creueristes.

Després del ‘reset’ de la covid-19, sector, afectats i experts insisteixen a reconduir el model cap a la qualitat del turisme, que serà el gran repte del pròxim mandat. Un primer pas ha sigut l’increment dels preus de l’allotjament, així com l’estratègia de Turisme de Barcelona de segmentar mercats i enfocar la promoció temàtica cap als més rendibles, sostenibles o convenients. L’impost turístic, de fins a 6,25 euros per visitant i nit aquest any, encara creixerà el 2024 i les patronals ho veuen excessiu.

Barcelona és ja la ciutat amb el preu de la vivenda més cara de tot Espanya i la quarta de tot Europa. És el gran tema de conversa a cada bar, a cada cantonada. I el que va propulsar Colau fins a l’alcaldia de la capital, pel fet de ser activista pels drets de la vivenda. Preocupa l’electorat de manera transversal i des de diverses perspectives. D’una banda, els desnonaments es compten per desenes a la setmana i l’ajuntament ha arribat a una xifra rècord de famílies reallotjades en pensions. D’altra banda, l’alt preu de la vivenda empobreix el teixit social dels barris perquè veïns i comerços de tota la vida abandonen el barri, fenomen que es coneix com gentrificació.

Moltes famílies es veuen en conflictes econòmics perquè destinen més del 50% dels seus ingressos a pagar la vivenda i els subministraments bàsics, mentre que es recomana que no superi el 30%. Així, molts opten per compartir habitacions, que també estan pujant de preu. En el cas de famílies amb menors una habitació pot superar els 600 euros al mes.