Enric Canet (Casal dels Infants): «L’educació 0-3 anys hauria de ser universal i ensenyar també als pares»

¿Quant fa que treballa al Casal dels Infants?

Trenta anys. Vaig començar com a educador de joves de 12 a 14 anys el 1992. El 1994 em van demanar que busqués recursos, perquè el casal estava molt malament econòmicament. Després vaig entrar en temes de voluntariat fins que vaig passar a generar xarxes i aliances, no només econòmiques. 

¿Dels 90 fins ara, com ha evolucionat el Raval?

Ara no es toleren coses que llavors es toleraven: els nens desatesos. La influència dels serveis socials va ser important. I el canvi de població. Entre 1988 i 1990 van arribar els marroquins, primer els pares i després les famílies, moltes d’elles molt estables, i això va suposar tenir més control dels nens. Els nens d’ara també són pobres, però no desatesos. El Raval era el barri en la pitjor situació de Barcelona als 80. Ara és diferent: s’hi han invertit diners i com que està al centre de la ciutat interessa que no sigui un barri gaire problemàtic.

¿A qui li interessa?

Als poders econòmics que volen que vinguin els turistes. Interessa que sigui un barri guai, ja va bé que sigui exòtic.

Ara és vist com el barri en la pitjor situació de la ciutat.

El Raval és una moneda que serveix molt per a les eleccions. L’estigmatitzem fàcilment. I quan passa alguna cosa en un altre lloc de Ciutat Vella diem: ‘¡Mira el Raval!’

¿No està tan malament com es diu?

El que està malament al Raval és el que no surt als mitjans de comunicació: la misèria. Hi ha moltes famílies que aguanten com poden, també amb ajudes públiques, però sobretot gràcies a les xarxes familiars. Les famílies pakistaneses, marroquines, tenen xarxes sòlides i s’ajuden. Però hi ha molta pressió, sobretot en vivenda: la gentrificació expulsa molta gent del barri.

¿Aquesta misèria ve de lluny i s’ha aguditzat amb les crisis del 2008 i de la pandèmia?

El problema és aquest. El barri ja va viure una situació complicada a partir de 1980, amb la crisi de l’heroïna i la sida. Abans, als 70, hi havia un cert control de la infància: que hi hagués moltes botigues i molta vida de carrer feia que la gent sabés on eren els nens. L’heroïna va trencar aquelles xarxes i va deixar els nens desatesos. Als 90, amb la immigració marroquina, filipina i després pakistanesa, es van recuperar aquestes xarxes. La crisi del 2008 va impactar molt aquí: la gent treballava en la construcció, el turisme, sectors que van caure de cop. I encara no s’havien recuperat d’allò quan va arribar la pandèmia. Arrosseguem més del que sembla. La salut mental ens afecta, sobretot a la il·lusió i la passió per fer les coses. Estem mig morts. La gent va tirant.

L’ajuntament diu que la situació econòmica de la Barcelona postpandèmia és pròspera, que ha recuperat el PIB previ a la pandèmia, que té l’atur més baix en 15 anys.

És un discurs perillós, el de les ‘start-ups’ i el Mobile. Perquè farem créixer la ciutat per a uns, però els pisos seran més cars i hi haurà gent que en quedarà fora.

Si ets pobre a Barcelona, ¿no tens perspectives de beneficiar-te d’aquest creixement?

Poques. Sobretot si no tens xarxes. I no dic la dels marroquins. Dic les xarxes que et fan pujar de nivell.

El govern de Colau fa gala d’haver apostat especialment per la política social. ¿S’està notant? S’inverteixen recursos, però hi ha problemes que no desapareixen.

Crec que fa el que pot. Es dona solució a nens que queden al carrer. Jo vaig trucar una nit a la comissionada d’Acció Social (Sonia Fuertes) per advertir que una família s’havia quedat al carrer i ho va solucionar. Però l’ajuntament ha de cobrir les urgències i no pot atendre el llarg termini.

¿Quines mesures podrien conduir a aquests canvis necessaris a llarg termini?

El que marca la diferència és el període d’educació entre 0 i 3 anys. Però en aquell període l’ensenyament no és obligatori. La diferència entre uns i d’altres és clara: en psicomotricitat, en seguretat, en tot. Més tard els pots ajudar, però aquell període marca. El 0-3 hauria de ser universal, estar subvencionat i amb un model no d’escola infantil, sinó amb més intervenció de les famílies, en el qual s’eduqui també els pares. Un altre punt: a la càrrega que porten els nens per la seva experiència migratòria cal donar-li un valor positiu. Per a mi el català ha de ser la llengua vehicular, però els seus contes, les seves receptes i les seves tradicions s’han d’incloure, també.

¿La ciutat actual està posant en valor la immigració?

No. Ens falta establir una relació d’igual a igual entre grups culturals.

¿Només ho fem quan passen tres generacions?

Com va passar amb els andalusos. Quan jo era jove els andalusos eren els quillos. I després hem tingut un president de la Generalitat que era de Còrdova.

¿Alguna mesura més que podria ser decisiva?

Molta més vivenda social. L’error va ser no determinar que la vivenda era un dret fonamental, com ho són la salut i l’educació. Ni es va fer aquí ni en altres països d’Europa. Cal destinar diners a comprar pisos i fixar preus màxims de lloguer. És un tema de l’ajuntament, de la Generalitat i de l’Estat. Arribem tard. No sé si són necessaris 50 anys, però almenys 20 construint a un ritme alt és una cosa que s’ha de pactar. Els partits ho han de parlar.

L’accés a la vivenda s’ha convertit en un dels principals obstacles de Barcelona.

És el primer problema i anirà a més. L’expulsió de gent de Barcelona està afectant els barris de Santa Coloma, Sant Adrià, Badalona. La gent deixa la ciutat i se’n va a llocs on arriba el metro.

El turisme, que tan a prop és del Raval, ¿entra al barri? ¿Deixa beneficis al Raval?

El turisme entra al Raval però no genera beneficis al barri pel tipus de comerços que hi ha. Als hotels, sí. El turisme no ha aportat benefici al Raval. Els immigrants han aportat molt més benefici al Raval que els turistes.

Vostè ha treballat al Raval amb cinc alcaldes diferents: Maragall, Clos, Hereu, Trias i Colau. ¿Hi ha hagut grans diferències en les seves polítiques socials?

Quant al Casal dels Infants, no. Tots ens han tractat molt bé. Tots han dedicat recursos al Raval. No hi ha hagut grans diferències.

També hi ha hagut molta rotació entre els propis habitants. En un pis tipus del Raval, ¿qui ha anat vivint durant l’últim segle?

Aquí vivien els obrers. Fins a 1950, al Raval vivien 110.000 persones. Ara, 48.000. Els primers eren els fills dels botiguers: molts se’n van anar a Sant Antoni, era molt habitual. Els pisos eren millors. Al Raval el 80% no tenien aigua corrent i moltes cases compartien comuna al replà. A partir dels 80 van anar arribant els marroquins i els filipins. Després els pakistanesos. Els filipins i els pakistanesos, a diferència dels marroquins, són gent amb certs recursos econòmics, no la classe més baixa del seu país. Es nota que tenen claríssim que els nens han d’estudiar.

¿I això els permet ascendir?

Abans amb una llicenciatura era fàcil trobar feina. Ara no, si no tens una xarxa social que t’ajudi. El dia que un nen de l’Eixample vingui a una escola del Raval perquè li sembli bona, les coses canviaran i els nens del Raval pujaran. Les escoles del Raval no tenen el nivell que haurien de tenir, i no per culpa dels professors, sinó per culpa del sistema.

Notícies relacionades

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

El lloguer de temporada creix el doble de ràpid a Barcelona que a Madrid

El govern de Colau no s’ha portat bé amb algunes entitats socials, potser precisament perquè alguns dels seus integrants coneixien l’activitat dels moviments socials.

Els primers anys de Colau feia la sensació que ells creien que eren els que sabien del tema. L’adamisme: nosaltres comencem i abans no hi ha res. Però això ha canviat a millor amb el temps.