Disset anys atrapada a casa a Barcelona: «No vaig poder anar a l’enterrament de la meva filla»

El seu confinament no és voluntari, sinó forçat: l’accés a casa seva és impossible per a algú amb 80 anys i artrosi. La casa està en ple Turó del Carmel (Horta-Guinardó) i només s’hi pot accedir pel passatge Ceuta, sense urbanitzar i ple d’escales desiguals i rocambolesques. Comparteix el problema amb altres veïns del carrer, però ningú ha passat tant temps atrapat com ella. Mari Carmen Esparza des de 2006 no surt més que per ser traslladada al metge en comptades ocasions, en què ha necessitat ajuda de familiars i amics.

Cada dia s’aixeca aviat i escolta la ràdio. Després devora llibres: a l’estiu llegeix molt, però a l’hivern menys perquè se li refreden les mans. El seu escriptor favorit és Fernando Aramburu, però l’últim llibre que ha llegit és Berlín, de Paloma Sánchez. A mesura que passa les pàgines, passa el temps i arriba el migdia, la nit, l’endemà. Dilluns, dimarts, dimecres... La Mari Carmen se submergeix en el Berlín posterior a la Segona Guerra Mundial, on els personatges no poden passar a l’altre costat del mur. Hi empatitza. A ella, a escassos metres de la seva butaca amb vistes a l’Alemanya del segle passat, unes escales li impedeixen sortir a la Barcelona actual. 

La Mari Carmen va perdre una filla per càncer fa cinc anys. Va ser l’experiència més dura de la seva prolongada reclusió. «Va estar ingressada dos mesos a l’hospital i no vaig poder anar a veure-la. Tampoc vaig poder anar a l’enterrament». Recorda la Vanesa entre llàgrimes, i explica que ella va ser la primera víctima de les escales: «Quan van ingressar la meva filla per primera vegada, el 2008, l’ambulància no va poder baixar-la i van haver de venir els Bombers a buscar-la». Però els problemes no només es donen en situacions d’emergència, sinó també en el dia a dia. La seva altra filla, la Carmen, és qui ha d’anar a comprar, qui porta els papers al dia, qui va a la farmàcia. «Ella ha pogut viure així 17 anys perquè em té a mi, però jo no tinc fills. No vull que això sigui una presó per a mi com ho ha sigut per a la meva mare», sentencia la filla.

Fa dècades que el passatge Ceuta persegueix una reforma que no arriba. Les cases, moltes construïdes per les mateixes famílies, desemboquen en unes escales ideades també pels veïns. Al llarg dels anys les han renovat algunes vegades, poques, com han pogut. El pare de la Mari Carmen va liderar una de les actuacions als esglaons junt amb altres tres homes de la zona. Va ser fa més de seixanta anys, el 1962, després de la gran nevada a Barcelona.

L’eterna promesa sense calendari

Baixant el passatge s’arriba al Carrer Ceuta i pujant s’accedeix al carrer de les Coves d’en Cimany, una de les últimes sense asfaltar a Barcelona. La petició dels veïns és que l’Ajuntament instal·li unes escales mecàniques i renovi les fixes actuals. L’administració ha promès canvis en nombroses ocasions, tot i que no els ha executat per ara. Els veïns recorden regidors de totes les administracions donar-los la raó ―des del mandat de Clos al de Colau, passant per Hereu i Trias― i fins i tot l’any passat tots els grups municipals van aprovar per unanimitat realitzar «actuacions integrals de millora al més aviat possible». Tot i que fonts municipals confirmen a El Periódico que està prevista la millora, segueix sense un calendari concret, per a enuig de la Mari Carmen: «Jo pago impostos com tothom».

«Seria un somni, però és molt difícil», diu la Mari Carmen a la pregunta de si arribarà a veure una reforma, de si podrà tornar a sortir pel seu propi peu. «Crec que ni jo arribaré a veure-ho», remarca la seva filla Carmen. Cada vegada tenen més problemes per seguir la seva vida quotidiana: l’última mala notícia és que el seu supermercat de confiança es nega a entregar-los la comanda a domicili, ja que els és impossible accedir a la vivenda amb el furgó. En un dels viatges a buscar menjar, la Carmen va caure i va estar setmanes sense poder carregar pes: «Jo ja surto també amb por», remarca la filla.

Si pogués sortir, aniria a Montjuïc o a la Catedral

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Mare i filla constaten que la segona és els ulls de la primera, que en 17 anys només ha vist el Carmel des de la seva terrassa, i l’Hospital Vall d’Hebron. La Barcelona que ha vist la Mari Carmen, i que repeteix constantment que «estima moltíssim» és ja molt diferent de la que va ser en el seu moment. «Recordo anar a ballar sardanes a la plaça Catalunya, la sardana és el meu ball favorit perquè qui la balla t’acull», diu. Des de la teulada de l’edifici es veu la resta de Barcelona: la Diagonal, torres d’empreses, blocs de pisos... Fins i tot s’intueixen veïns parlant, congressos de tecnologia i turistes. Si pogués sortir, explica, aniria a Montjuïc, a veure l’interior de la Sagrada Família i a la Catedral. I tornaria al seu poble, a Castelló, a visitar-lo més enllà de l’àlbum de fotos que té a la còmoda.

A la casa hi viuen també els seus dos gats. I en la seva memòria la Vanesa, la filla que va morir, i el pare de la Mari Carmen, que va construir la vivenda. «Ho va fer tot: les portes, la xemeneia, els mobles», recorda des de la seva butaca. L’edifici supura història familiar a través de les fotos, els records i les seves paraules: «Aquesta llar és especial per a mi», diu la Mari Carmen a la seva filla Carmen, que respon: «Jo ja me n’hauria anat». «Mai», esgrimeix la mare: «No vull haver de marxar, vull poder sortir de casa meva».